El Prat 1802, el seu propi Fuenteovejuna

Al llarg de la història del Prat hi han esdeveniments que marquen la unió conjunta de la població. El procés llarg sobre els delmes exempts és embolicat i ple d’anècdotes i processos judicials. Durant l’època moderna, els pratencs havien de pagar l’impost a l’església, és a dir, un deu per cent sobre la collita per mantenir la institució. El 1802 s’estableix el traspàs dels impostos de l’Església a l’Estat. Davant això, els pratencs tots a una es negaren a pagar, ja que consistia veritablement en tots els productes del terme municipal que existien. La crispació fou total quan el batlle va ser empresonat i poc a poc tots els regidors del consell, on les amenaces a la població s'incrementaren per part de la policia de l’Estat. Moment puntual de la història, tots a una, quan es produïren els embargs individuals als béns de molts pratencs, començant pels masovers, es negaren a l’entrega dels productes i dels impostos. L’organització pratenca es va iniciar amb la persecució i apedregament dels agents judicials. La desoladora guerra del francès iniciada al 1808 interromp aquest episodi.

1817: any de la sequedat i de robatoris al Prat

L’Hospitalet i Cornellà conjuntament amb el Prat, a l’any 1817, veurien com la manca de feina i misèria portaria al territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès (1808-1814) els pobles del delta del Llobregat patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per a les famílies sense recursos donar-los un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra.

Els camps de blats no hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps en aquest 1817, es veurien afavorits per la pluja de l’any següent, i poc a poc, augmentà la producció agrícola.

Però la penúria, es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, on les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns.

La nevada de 1796 al Prat

Les riuades que ha sofert el Prat de Llobregat gairebé, des de la seva creació com a nucli consolidat al segle X, han estat documentades, si més no, les més rellevants. Parlar de nevades ja és una altra cosa, del segle XX es troben registrades totes, més enllà d’aquest hi han notícies disperses i indirectes.

Després de la Guerra Gran (1793-1795) o la Guerra dels Pirineus, hi haurà un episodi de males collites a les terres deltaiques fent creixent els aldarulls i les queixes contra els diversos impostos. Al 1796 després d’episodis climatològics sense novetats, al març, patirien una forta nevada entorn a la ciutat de Barcelona. A l’igual que avui dia, la collita dels camps pratencs reberen la major conseqüència de les gelades, sobretot al districte de la Ribera.

L’episodi de neu al llarg de març de 1796 va ser de tres nevades en un període de set dies: “Y diu que las Oliveras se esquexàbant, las brancas se trencàban, y diu que moltas se moriren, y diu que per tota bora de Riu amunt ben pocas ne quedàran”.

Escarxofa Prat

A l’actualitat, l’escarxofa del Prat es considerada un símbol de la nostra terra. Moltes vegades, es resumeix que les escarxofes gairebé porten un segle d’història a la part central del Delta. Hi ha un estudi per a l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a l’espera de la seva bona arribada.

L’acció del mar provoca a l’escarxofa un gust dolç i tendre, i sobretot la veritat del bon sabor que presenta quan es consumeix immediatament després de la seva collita. Abans de plantar l’escarxofera, era necessari l’estanyar o regar bé el camp; només amb el canvi a regadiu, era possible el trànsit a la producció escarxofera.

Va ser coneguda a les terres pratenques, l’escarxofera procedent de Reus abans de la Guerra Civil, anomenada “cardet”, però posteriorment va ser substituïda per variants de Tudela o d’Aranjuez. Però sobretot va ésser a mitjans de segle XX, quan es fa la substitució dels conreus de secà, amb també l’augment de la producció del meló i de l’enciam. L’impacte i publicitat de les escarxofes va ser molt fort a la dècada de 1950, quan el mercat barceloní i diferents països europeus apreciaven aquest producte.

La necessitat de la seva protecció per al seu manteniment, ha d’anar acompanyat del seu reconeixement dins de la història de l’agricultura del Prat i dels municipis que formen la part central del Delta del Llobregat. De ben poc serveix tenir un símbol i una marca si desconeixem el seu origen. No val resums possibles ni xifres errònies, cal la història complerta d’un producte que és referent per al Prat. El qualificatiu de Carxofa Prat no pot contradir la toponímia pratenca d’escarxofa del Prat. La bona i exquisidesa proposta de l’Associació gastronòmica cultural "Les Escarxofes del Prat" de ben segur ens marcarà el camí a seguir.