Origen del Sometent al Prat

El Sometent era un cos de seguretat d’origen medieval, que va passar per diferents fases al llarg de la història. Corresponia a un grup paramilitar format per civils amb la intenció de garantir la protecció de la població i el territori El sometent és hereu de l’antic sagramental, inspirat en la germandat dels pratencs per la seva pròpia seguretat mitjançant un jurament. Establert des del segle XIII, malgrat l’obligació en aquests moments, de la defensa del país davant atacs exteriors per legislació de Jaume I. El primer jurament als pobles del pla del Llobregat va ser establert al 1257.

A inicis del segle XV, existiren capitans nomenats entre els pagesos de Sant Boi i del Prat de Sant Boi, que posteriorment eren ratificats pel veguer de Barcelona. Gràcies als llibres del Sagramental d’època baixmedieval, tenim la relació de les persones que van jurar el càrrec. El sometent només actuava en cas de foc i sang però no en bandositats, exceptuant alguns casos.

El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.

La nevada de 1796 al Prat

Les riuades que ha sofert el Prat de Llobregat gairebé, des de la seva creació com a nucli consolidat al segle X, han estat documentades, si més no, les més rellevants. Parlar de nevades ja és una altra cosa, del segle XX es troben registrades totes, més enllà d’aquest hi han notícies disperses i indirectes.

Després de la Guerra Gran (1793-1795) o la Guerra dels Pirineus, hi haurà un episodi de males collites a les terres deltaiques fent creixent els aldarulls i les queixes contra els diversos impostos. Al 1796 després d’episodis climatològics sense novetats, al març, patirien una forta nevada entorn a la ciutat de Barcelona. A l’igual que avui dia, la collita dels camps pratencs reberen la major conseqüència de les gelades, sobretot al districte de la Ribera.

L’episodi de neu al llarg de març de 1796 va ser de tres nevades en un període de set dies: “Y diu que las Oliveras se esquexàbant, las brancas se trencàban, y diu que moltas se moriren, y diu que per tota bora de Riu amunt ben pocas ne quedàran”.

Els guals o passos del riu Llobregat. Pràctica permesa fins a 1857

L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.

Hi han indicis dels ramaders barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle XI als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel Cap del Riu -desembocadura del Llobregat-, a l’igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les seves dificultats i mecanismes per travessar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port.

La pràctica recurrent d’aquestes accions i el creuament del riu per zones no permeses, va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Finalment, a mitjans de l’any 1857 es prohibiria els guals per creuar el riu Llobregat.

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

La revolució dels preus al Prat (segle XVI)

Al llarg del segle XVI, l’increment de la demanda de productes manufacturats, i principalment agrícoles, molt per damunt a la capacitat de producció va afectar a Europa. Conegut com la revolució dels preus, posava en manifest les carències tecnològiques i l’augment de la població, amb la poca presència d’una burgesia forta. L’augment del benefici de la noblesa i de l’església va fer que obtinguessin grans beneficis, marcant encara més la feblesa de la pagesia. L’endeutament de molts pagesos provocaria un procés de servitud important.

Al Prat, després de la guerra de Joan II (1462-1472), no es va recuperar fins a 1520. La revolució dels preus impactaria a mitjans del segle XVI. Es calcula que el cost de la vida es va triplicar.

L’aturada en la construcció de masies i edificacions a la vila pratenca és una realitat. L’empobriment dels pagesos va afermar encara més als grans propietaris barcelonins i eclesiàstics, principalment de la ciutat de Barcelona. No obstant, i potser lògicament, es creà la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. Les autoritats del Prat, malgrat la crisi europea, acusaven directament al bandolerisme.

Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

Camp d’aviació del Prat durant els fets del 6 d’octubre de 1934

Els fets del 6 d’octubre de 1934, com a moviment del govern de Catalunya contra el conservadorisme règim republicà va portar al president Lluís Companys a la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola.

En aquests moments a la Casa del Mar, que estava propera al camp d’aviació del Prat, es va posar un retè format per militars, on el responsable militar Lecea tenia ordres d’obrir foc davant el possible intent de possessió del camp. José Rodríguez Díaz de Lecea durant la Guerra Civil espanyola va estar al servei del règim de Franco, i posteriorment va ser ministre de l’Aire entre 1957 i 1962.

Felipe Díaz Sandino –com a responsable de la tercera esquadra d’Aviació Militar a Barcelona- va rectificar l’ordre ja que la seva diplomàcia podia dissuadir qualsevol pretensió. Els contactes amb els grups sindicals i polítics del Prat eren extraordinàries. Arribà un telegrama on el general de la Quarta Divisió ordenava que es disposés de les esquadres per bombardejar la Conselleria de Governació i la Generalitat de Catalunya. A més, també s’ordenava la incautació dels aeròdroms.

La seva contestació va ser la següent: “No existiendo suficiente número de aparatos de puntería, considero sumamente peligroso el bombardeo que se me ordena, por lo cual me es imposible cumplimentar su orden, y en cuanto a la incautación de los aeródromos próximos, teniendo en cuenta la escasez de fuerzas a mi mando, quedaría éste desguarnecido y en malas condiciones de defensa”.

Felipe Díaz Sandino va ser empresonat al castell de Montjuïc per la seva negativa de bombardejar la Generalitat de Catalunya.

Després de la seva ratificació del seu càrrec, el general Díaz Sandino va regressar al març de 1935 a l’aeròdrom del Prat. Continuaren persones vinculades al moviment republicà, com el capità metge Cicuéndez, Bayo, Ponce de León i Meana. Però tot això forma part de la història del camp d’aviació del Prat durant la Guerra Civil espanyola.

Mas Blau: història d'un desconeixement

La masia de cal Tarà és tan desconeguda com enigmàtica. Si parlem del Mas Blau ja és una altra cosa. Cal Tarà o Mas Blau va ser edificat al segle XIX amb un caire modernista, destacant el color blau de la seva façana. Aquest color nou a les masies del delta destacà per damunt de totes dotant a la residència d’estiueig un ambient distint. Amb unes deu mujades d’extensió i amb la seva alçada i formes arrodonides recordà un esplendor efímer.

Cal Tarà es desconeix per qui va se aixecada així com els seus propietaris inicials. També el nom de Tarà porta a moltes reflexions però cap amb certesa. Qui sap si algun dia descobriren els seus orígens, però la realitat és la mancança de la seva història. Sembla il·lògic que les mujades que ocupen els antics terrenys, avui dia ocupats per grans empreses, se sap ben poca cosa. L’estudi històric es troba pendent.

El mas va passar a millor vida a la dècada de 1980 per a la construcció del Parc de Negocis Mas Blau, conservant el nom de l’hàbitat. Aquest va ser inaugurat com estratègia financera i econòmica aprofitant els Jocs Olímpics de Barcelona, on posteriors anys va sortir a la premsa pels alts ingressos dels propietaris -que van vendre els terrenys- que estaven emparats en diferents societats.