28 de setembre del 2011

L'esclava mora del Prat

Hem escoltat històries sobre el Prat de Sant Boi sempre vinculades a l’antiga jurisdicció, en contraposició a altres zones pratenques. La gran paperassa documental que existeix sobre aquest municipi -Sant Boi- ha fet oblidar el Prat dellà, vinculat a Provençana que correspon a la Marina de l’Hospitalet avui Zona Franca i a la ciutat de Barcelona.

El Prat dellà o l’Illa de Banyols durant els segles XII i XIII era un indret de grans famílies amb ordinacions pròpies. La consolidació dels masos donarà pas a l’assentament en altres zones més properes com a l’entorn de l’actual nucli urbà del Prat.

Al segle XIV, els Duran controlaven l’illa, però diferents porcions encaren pertanyien a Sant Pere de les Puelles. Després de la Pesta Negra de 1348 -que va dessolar als pagesos pratencs- el mas Duran que es trobava a l’antiga desembocadura del Riu Llobregat, era una garantia pel cultiu. Les crescudes li portaven benefici i anà desmembrant les seves terres, mitjançant la seva venda a altres pagesos. Al 1387 el propietari era Arnau Duran, que passaria a la història per la compra d’una esclava.

Aquest era possessor d’una esclava mora de 25 anys. Posteriorment, a inicis del segle XV, els immigrants francesos serien més barats que els mateixos esclaus. La consolidació de les terres de l’Illa de Banyols assentaria la concepció per a la independència municipal a mitjans del segle XVI. Els grans propietaris que defensarien la nova creació de la parròquia tenen els seus arrels a la desapareguda Illa de Banyols.

19 de setembre del 2011

Peixo(s) al Prat

La garantia que ofereix la Història pratenca per als investigadors és sorprenent com extraordinària. Les històries entrecreuades doten sentit al Prat demostrant la veritable formació de l’actual ciutat. Només aquestes relacions i la seva contextualització situen al municipi dins del seu àmbit.

Cal Monjo ha passat a la història del Prat com la masia més antiga que es troba dempeus, datada entre els segles XV-XVI. Del districte de la Ribera, només la ja desapareguda masia de Can Peixo Vell té l’atribució cronològica del segle XVI. Aquesta unitat agrícola va estar lligada a la família Amell, Llobregat, San Joan i Ponsich, on també va ser coneguda com la Torre de Mn. Amell o la Torre Gran. Recorden que al 1556 Joan Amell entregaria dues mujades per a la construcció de la parròquia del Prat, l’actual església de Sant Pere i Sant Pau. Al segle XVIII la família Busquets serien els masovers, fins que al 1933 va ser comprada per la companyia ferroviària i enderrocada al 1957.

A la dècada de 1930 es va construir Can Peixo o Can Peixo Nou per la família Busquets, antics masovers de Can Peixo Vell, per això aquest nom. A la mateixa època la família Ponsich era la propietària de les mujades de Can Peixo Vell, només restava la part que va vendre a MZA. Durant aquest període la propietària era Maria Pilar de Ponsich i Sarriera (comtessa de Torre Saura), va procedir a la urbanització de la finca coneguda com Fondo d’en Peixo.

El mot de Peixo consisteix en una deformació de la paraula peix, ja que la família Busquets tenia l’afició de pescar peixos als canals.

15 de setembre del 2011

Barrella al Prat. Antiga explotació desconeguda

Una de les al·lusions més carismàtica sobre la Història del Prat és, que tot més enllà del segle XIX si més no és estrany i lluny de la suposada i incipient vila pratenca. Segurament, la nostra història estigui entorn als 10.000 anys amb la formació del delta de Llobregat, on les petjades es trobarien encara sota terra. Molta culpa recauria sobre els mateixos historiadors per no demostrar aquesta riquesa històrica, o si més no, fer-la arribar a la població.

L’interès per l’espai deltaic -pratenc- es va iniciar al segle VIII, a tocar amb Sant Boi, quan els aiguamolls es consolidaven al districte de Ribera, i la línia de costa es situava en aquest indret. A part d'altres explotacions va haver-hi un aprofitament intensiu de la barrella, que és un planta herbàcia típica de les salines. Reduïda a cendra es podia obtenir sosa.

L’explotació de la barrella (Salsola kali) al Prat es va estendre al segle XVIII, per l’intent d’aprofitar les maresmes, per part de propietaris barcelonins o tortosins, coneguts com “gent sosera”. Finalment a la dècada de 1790 va desaparèixer quan la sosa es podia obtenir per elaboració química. Ja que es va sintetitzar industrialment el carbonat sòdic.

En aquest període, la barrella era utilitzada –a més de per a sosa- per la fabricació de vidre i sabó. Finalment a finals del segle XIX no hi ha cap rastre del conreu de la barrella ja que hi ha la rompuda de les marines. Els carregaments de petites embarcacions a la platja per portar la barrella a la ciutat de Barcelona o al delta de l'Ebre, desapareixerien i donarien pas a l'abandonament de les salines.

9 de setembre del 2011

Plaça Blanes i Cal Miquelet del Serra


La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra al 1976. Ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc, són detalls que marquen però alhora trossejant el territori. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi.

Amb el creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina- amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud-, ja iniciat a mitjan del segle XX, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra. Masia amb moltes modificacions però d’una extensió de setze mujades conreades. La ubicació de la masia es trobava a l’actual Plaça Blanes, inaugurada per la Festa Major al 1982, després de reclamacions i lluites veïnals.

L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. Actualment, la nova inauguració de la plaça Blanes, com totes les modificacions arquitectòniques, comporta en alguns casos satisfacció, menyspreu o indiferència, però a vegades també enyorança. Interessant les aportacions que s’estan vivint recordant els jocs infantils, les reivindicacions, les anècdotes o el seu passat agrícola. Però el que sorprèn encara més, és l’oblit de Cal Miquelet del Serra en el nomenclàtor al voltant de l’actual plaça.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció


El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.
Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

8 de setembre del 2011

Poble fosc al segle XVI


Enrenous, agitacions, bullícies, crispacions i enfrontaments al llarg de la història del Prat són concurrents. Els paral·lelismes amb l’actualitat no són fruit de casualitats, la presència d’etapes fosques o hores fosques durant la formació de la vila van ser recurrents. Després del descobriment d’Amèrica, amb l’augment de carregaments d’or i plata del nou continent, es va intensificar un fenomen a diverses àrees periurbanes, principalment a les grans ciutats europees.
Pel cas de Barcelona i de la seva àrea d’influència, es tractà de la pèrdua de la propietat emfitèutica que conreaven els pagesos, tot coincidint amb l’allau migratori occità. S’agreujà encara més quan entrà en joc els préstecs d’una incipient burgesia a la capital del país. Eren molts ciutadans barcelonins que deixaren diners als pagesos deltaics, i aquests, per les dificultats agrícoles del terreny, poc aprofitable i com conseqüència de les riuades, en no poder complir-se les condicions del préstec, molts serien embargats. Aquest motiu farà proliferar l’aparició de nous propietaris, principalment de la ciutat de Barcelona, trencant la dinàmica agrícola de moltes famílies de la vall baixa del Llobregat.