30 de novembre de 2011

El Prat “loch algun tant perilós de moros”

Les mencions o els adjectius al Prat, com la majoria de pobles, ha passat per diverses fases sempre en consonància amb el moment històric viscut. La primera meitat del segle XVI hagué diversos propietaris pratencs que es negaren a pagar els diferents impostos exigint que formaven part de Sant Boi. La intenció era poder aplaçar el deute davant les saquejades dels pirates a les nostres costes pratenques. No només s’efectuaven robatoris, algunes cases i masies eren cremades amb captures de persones i sobretot infants.

El mètode utilitzat pels pirates, que procedien principalment del nord d’Àfrica, era sempre el mateix davant l’oferiment de la vegetació alta existent a les illes de la desembocadura del Riu Llobregat. Des d’aquí, assaltaven els vaixells que entraven o sortien del Port de Barcelona.

El Prat era considerat “loch algun tant perilós de moros”. Molts nens pratencs van ser capturats pels pirates, alguns tornaren i altres es deixaven la vida en el míser esforç de remar a les embarcacions. A la majoria de casos les noies no tornaren, i altres pagant el rescat regressarien al Prat.

Pel control de les autoritats barcelonines al Cap de Riu, tot es desplaçà cap al Remolar. Territori de senyors, així fou, un paratge ric de pesca i de caça d’aus aquàtiques, sense oblidar-nos de la important indústria d’explotació de la sal instal·lada.

18 de novembre de 2011

L’església de Sant Cosme i Sant Damià. Parròquia obrera

En ocasions, la importància del patrimoni arquitectònic del Prat rau en la seva pròpia història que emmagatzema, més enllà d’una riquesa cultural. La parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, correspon a un edifici d’obra vista combinant una teulada metàl·lica vermella amb grans finestrals.

A part del seu valor com a estructura, el paper desenvolupat durant la dècada de 1970 és d’una importància cabdal per entendre el moviment de lluita al terme del Prat. Franco-Vaticà i Estat-Església, les relacions eren estretes, però les reunions dintre dels espais eclesiàstics estaven no admeses, però havia un pacte per no efectuar accions policials dintre del propi edifici. Potser aquesta permissivitat, va fer que les reivindicacions dels pratencs en moments puntuals convertís a l’església de Sant Cosme i Sant Damià en espai de lluita i convertir-la en peça cabdal per entendre la realitat, malgrat passar inadvertida avui dia.

Al novembre de 1973, uns 400 obrers de La Seda es van tancar voluntàriament a l’església pel conflicte laboral que patien. Finalment, el desallotjament de l’església va resultar voluntari, previ acord amb la policia.

La vaga general del 5 de desembre de 1974, amb la detenció de 24 persones del Baix Llobregat, dels quals tres eren del Prat, es va redactar un manifest de recolzament. Dirigit a l’alcalde del Prat, a part de diverses entitats pratenques, l’església de Sant Cosme es sumà.

A inicis de 1976 -amb més de 12.000 aturats al Prat-, unes 4.000 persones es reuniren en assemblea a l’església per la falta d’empreses i pel tancament de unes 56 a la comarca. Posteriorment, hagué una manifestació pels carrers del Prat. També en aquest any, un total de 1.500 veïns de Sant Cosme reunits a la parròquia, van reclamar vivendes dignes i definitives. A més, a l’igual que els pratencs del nucli urbà, els veïns del barri de Sant Cosme es sumaren a les queixes per les molèsties dels avions.

A vegades, el patrimoni arquitectònic i la memòria es recolzen per entendre la pròpia realitat històrica. Una memòria històrica ben explicada pel barri de Sant Cosme sobre la seva església, a l’espera de transformar-se en Història i no pas un espai de memòria que ja ho és.

13 de novembre de 2011

El Centre Comercial del Prat: un lloc de memòria?

La tensió política viscuda a l’Ajuntament del Prat de Llobregat entre els anys 1971 i 1973 va comportar part de la nostra història recent. A l’hivern de 1971, l’alcalde pratenc volia estalviar les crítiques i les problemàtiques amb l’oposició i convocava els plens ordinaris cada 3 mesos. En aquestes dates eren notícies les vivendes i polígon industrial de Cal Saio, el cobriment de l’estany de l’Illa i el desviament del riu Llobregat.

Més enllà d’aspectes polítics, el grup Carrefour s’aprofitava de la legislació vigent, instal·lant el primer hipermercat a Espanya al terme municipal del Prat de Llobregat. La companyia comercial francesa va escollir els terrenys de Can Bou, destruint la masia de caire senyorial del segle XIX envoltada de 20 mujades.

El dia 5 de desembre de 1973 s’inaugurà Carrefour, amb una festa d’obertura important, amb artistes invitats de la talla de Mary Santpere, Don Carlo Group y María José, Niño de Baena, José Casas, Ana Kiro, Capi Romero, Marlyk y Plans, Víctor Balaguer, Boby, Los Gazulla, Julio Madrid y Mireya, presentats per Ricardo Ardévol i Tony Guerrero. A més, els primers dies es sortejava un Renault 5 i 10 frigorífics, tot aprofitant les vendes nadalenques de 1973.

El Centre Comercial va ésser realitzat en 6 mesos amb una superfície de 100.000 m2 i 30.000 m2 de paviment de formigó. El pàrquing va ser construït en 45 dies amb una capacitat de 2500 vehicles, i la construcció d’accessos en 15 dies. Es desconeix els aspectes econòmics que van comportar al consistori pratenc, les tasques de cobriment d’una part de la Bassa del Prat, l’eliminació de l’hàbitat masover, els materials emprats, etc.

Malgrat totes les adversitats i congratulacions, el primer centre comercial forma part dels nostres llocs de memòria històrica, segurament amb una major càrrega sentimental quan desaparegui. Lluny quedà les pràctiques de cotxes al pàrquing, els jocs de nens amb els carros abans del nous sistema de protecció amb una moneda, les visites de la inundació de l’antiga Bassa del Prat i els més atrevits fent el viatge a peu per damunt de l’Autovia de Castelldefels cap al Carrefour o Pryca a fer el berenar dintre del propi establiment.