Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

Els antecedents de l'Agrupació Ciclista El Prat

Sense cap mena de dubte, la bicicleta al Prat va transformar la vida quotidiana dels seus habitants a inicis del segle XX. Sobta pensar que els capritxos de la nostra història té futurs incerts, a vegades ens fan crear anècdotes històriques que són més records i un passat llunyà que no pas una història recent. Podríem titular o afegir que el Prat va ser capdavanter en organitzar curses i premis al territori deltaic. Les dificultats de realitzar esport davant els riscos de caigudes, va servir per formar un teixit de bons ciclistes durant la primera meitat del segle XX. Però, no tot era esport, lògicament va ser un ús de transport primordial davant la distància amb diferents districtes i zones llunyanes del nucli urbà.
La privilegiada posició del Prat dins del delta del Llobregat -territori planer-, va fer proliferar a inicis del segle XX l’ús de les bicicletes. Les estadístiques i comparacions amb altres poblacions eren impressionants, ja que contava amb un cens alt respecte altres viles catalanes. Estaven registrades al 1917, 73 bicicletes, en contraposició a només una motocicleta. Cal dir, que la majoria de propietaris de bicicletes estaven al nucli urbà, ja que els camins estaven mig ben pavimentats. L’ambient rural estava un poc desafavorit pels camins intransitables, malgrat l’intent d’unir la població amb la Volateria.
La importància de la bicicleta va fer que al 1916, la Festa Major del Prat va incloure una cursa de bicicletes, malgrat que no coneixen el recorregut, tot fa pensar que continuaven la tradició de curses des de la Ricarda al nucli urbà. Davant aquest panorama en augment, el Prat va aglutinar al 1923 la Festa del Pedal. La concentració més gran de bicicletes de tot Catalunya. A la dècada de 1920, va existir la Penya Ciclista del Prat de Llobregat, molt arrelada al municipi i a la comarca. Aquesta organitzà el Gran Premi Sestal, en honor a la marca de bicicletes de la casa Sestal. Però pel que fa a la XI Festa del Pedal, nascuda de la desapareguda Touring Club Ciclista, va ser organitzada el 6 de maig de 1923, després d’onze anys d'història en diferents poblacions importants de la geografia catalana. La peculiaritat de la festa és que el consistori i els diversos personatges il·lustres de la població feien donacions d’objectes, d'obres d’art, de bicicletes, de perfums, de joies, i fins i tot de galls potablava. Tot un gran èxit, amb més de 1700 ciclistes. La població aleshores es situava entorn als 3600 habitants. Avui semblaria una mica il·lusori pensar com es feia l’exposició de premis, ja que les diferents persones que participaren a l’entrega, obrien les seves cases per ensenyar els objectes que donaven en benefici de la causa esportiva. La recreació d'episodis històrics a l'actualitat, ha esdevingut una manera de gestionar la cultura, que força tindria per al món del ciclisme recuperar l'ambient del primer quart del segle XX a la nostra població.
Deixant de banda l'esperança, també al 26 d’abril de 1925, la Penya Ciclista del Prat organitzava la Copa Janer. El guanyador rebia 75 pessetes i l’Ajuntament atorgava una obra d’art. El recorregut també va ser el conegut com la Ricarda, que des d'aquesta finca s'anava fins a l’actual plaça de la Vila.
Davant l’actual proliferació d’iniciatives empresarials de tendes especialitzades entorn a la bicicleta, durant la dècada de 1920, hi havia la desapareguda casa Ciclos Andreu al carrer Ferran Puig núm. 9.
Els antecedents són clars i evidents. Això, faria que al 1932 es creés l’Agrupació Ciclista el Prat. Amb l’antiga seu, ja abandonada, al carrer Santiago Rusiñol davant de Cal Sadurní, que encara conserva la senyalització com a un pas del temps remot; actualment, es localitzen al barri de Sant Cosme al carrer Riu Ebre núm. 21. El farciment d’activitats proposades donen a l’agrupació un caire esportiu, festiu i de germanor insòlit.
Bloc de l’Agrupació Ciclista El Prat: http://acprat.blogspot.com/

Bloc del grup de Mountain-bike dins de l’Agrupació: http://bikeacprat.blogspot.com/

Cal Sadurní -la Pujada-

Majoritàriament, les unitats residencials dins del nucli antic del Prat corresponen a cases baixes i bloc de pisos. L'excepcionalitat radica en el moment en que algunes de les cases formen part d'una entitat quasi agrícola o de passat agrícola. Més enllà de pensar en un hàbitat d'explotació agropecuari, hi han racons i espais que configuren el passat d'una vila acostumada al món pagès, que va deixar enllà les seves activitats al segle XIX. Testimonis d'un passat eradicat per la pressió urbanística. En aquest cas, presenten Cal Sadurní o la Pujada, situada en un punt estratègic en el camí antic de l'Albufera, a l'actual carrer Jaume Casanovas. La pecularitat també és per la seva solidesa, ja que quan al segle XVIII s'inicià l'expansió de les pedreres de Montjuïc, en la seva majoria de l'explotació de l'arenisca, ja que les facilitats del pas del riu ja no era tan costós; els seus primers propietaris, Baldiri Novell i Bigaire -Perruca- i la seva esposa Eulàlia Rodes, promogueren l'edificació amb aquest tipus de material. L'aglutinació familiar va fer que els masovers fossin el germà de Baldiri, -Josep- i la seva dona Teresa Novell i Dalmau. Lluny també queda les obres constructives del segle XVIII, ja que les modificacions a inicis del segle XIX són evidents, amb un paredat aprofitant material constructiu i l'arenisca de Montjuïc amb una tècnica a la "romana" o de la captació de tot tipus de material per a la solidesa murària.

Aquesta casa presenta un planta d'uns 600 metres quadrats, ben conservada aparentment al xamfrà entre els carrers de Santiago Rusiñol i de Jaume Casanovas. La vinculació d'aquest indret amb la cria de pollastres de la Raça Prat, a partir del treball de Teresa Fabró, és evident, que dotà d'una importància extraordinària al lloc com a punt neuràlgic. Ben lluny queda les 14 mujades de terra de conreu al voltant de la casa que gaudiren els seus propietaris. L'escorxador present dins del recinte -al costat de l'habitatge- remarca la importància d'un patrimoni que malgrat és a prop de tots nosaltres és desconegut per a la immensa majoria. La peculiaritat del complex correspon a que forma part de racons urbans no excepcionals, però amb un record del passat més immediat.