19 d’octubre del 2011

Embarcador del Remolar

La zona militar del destacament del Prat respon a un dels episodis històrics més ocults del nostre municipi. La protecció i les directrius militars de les maniobres efectuades en aquesta àrea, han estat dissenyades sota un control de l’Estat espanyol al llarg de la seva pervivència.

Al llarg del segle XIX hi hauran un munt de plets sobre els drets comunals d’aquesta partió del Remolar, on al final d’aquest segle els propietaris particulars aniran guanyant terreny d’una terra que al llarg de la seva història era comunal.

Justament a finals del segle XIX, un cop s’inicià les desamortitzacions als dominics, s’instal·la un nou destacament o zona militar a l’antiga finca de la Volateria. Parlar d’aquest paratge ens pot abocar a reflexionar sobre la Sra. Palmira, que va viure al polvorí militar, però això ja és una altra història. L’Estat espanyol va dissenyar una zona militar que en part encara existeix a l’actualitat, però moltes estructures han anat desapareixen. La construcció d’un polvorí, les diverses dependències, un sistema de drenatge de les aigües per controlar el Remolar i un embarcador, ens indica la complexitat d’aquest territori de caràcter militar. Tot custodià per la 2a. Secció de la 3a. Companyia d'Infanteria de la Comandància de Barcelona, durant la implantació dels carrabiners, sota la responsabilitat de l'Aeronàutica Naval. Des de l'interior del camp militar es podia anar a la rampa d'accés de l'embarcador i al contrari, és a dir, que la idea era poder carregar i descarregar mercaderies en vaixells ràpidament des de la zona militar, ja que allà desembocava la carretera de la Volateria.

Al llarg de la seva existència va ser utilitzat com accés des del mar fins a la zona militar, per part de personatges i militars com de mercaderies i explosius. Potser la seva ubicació al Remolar ha fet que hagi perdurat, malgrat estar fora de la zona militar però dintre del domini de la Comandància de Marina.

14 d’octubre del 2011

Encant i draps a l’època moderna del Prat

Qui diria que un encant està relacionat amb el món dels morts. Doncs l’encant era una subhasta pública dels béns dels difunts per pagar els seus deutes. Normalment, en altres poblacions es realitzaven a la plaça de la Vila, en el nostre cas a les mateixes masies pratenques del propi difunt o a les cases del nucli urbà. Tot era encantat, des de la pròpia casa fins a l’escombra. Des del segle XIV fins al segle XVIII, el bé més preuat era la roba.

La tifus, la pesta, la verola, la grip, la bronquitis, la tuberculosi, el paludisme, el còlera, l’escarlatina, la verola, la tos ferina, la diftèria i la disenteria eren algunes malalties que van provocar la defunció de la població del Prat. Al passar a millor vida, els familiars es trobaven amb un problema per donar-li sepultura.

La documentació històrica al segle XIV ens parla de draps de lli per als morts, a vegades anomenats draps de mortalla. Aquests servien per embolicar els cadàvers, pràctica que perdurà fins a mitjans del segle XVII. D’aquests draps per cobrir els cossos, no sabem si alguna vegada va haver-hi algun pratenc dedicat a l’ofici, però la majoria de vegades eren comprats al nucli de Sant Boi de Llobregat. Al segle XVIII, tot canviaria amb la posada a escena de la millor indumentària al mort, com a ritus per vestir-lo amb les millors vestimentes.

12 d’octubre del 2011

Joana, el patiment d’una vídua al Prat de Sant Boi

Hi ha racons al Prat de Llobregat que ens endinsa a una altra època. L’impacte urbanístic i les infraestructures desvirtuen el caràcter agrícola del passat pratenc, però la Història ens pot traslladar a qualsevol moment puntual del passat. Hi han episodis històrics al nostre terme municipal que ben podrien ser guió d’una pel·lícula.
El cognom Viader al Prat va ser de gran importància, malgrat que el llinatge d’aquesta família va desaparèixer a mitjans del segle XVI. El seu origen relacionat amb els camins romans, ens marca una proximitat amb els vials de Sant Boi de Llobregat. Efectivament, documentat al segle XIII al Prat de Sant Boi, ha servit per veure –a partir dels documents- com es vivia al delta del Llobregat. Capritxos del destí, Jaume Viader va morir el dia del santoral dels copatrons pratencs de sant Cosme i sant Damià al 1491 amb 30 anys. El mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi, anomenada el Prat de Sant Boi, era una interessant masia de gran importància que estava composta per 26 mujades. Poques vegades passaria que els pagesos del Prat, moririen sense fer testament, en aquest cas així fos. Casat amb una jove de 20 anys anomenada Joana, tenien dues nenes.
Aproximadament un any després, al 1492, es casaria amb un membre d’un llinatge important de la Ribera, amb l’Arnau Godai, que eren gairebé veïns, i del qual la seva dona també havia mort un pocs dies després que en Jaume Viader.
La mort d’en Jaume Viader, impossibilitava a Joana la jurisdicció de les seves nenes, ja que es necessitava la protecció legal paterna. Els parents del difunt varen acordar el tutor de les menors, i la vídua devia entregar tot els béns al nou tutor, que desconeixen el seu nom, però era un familiar dels Viader que garantia les riqueses de la saga.
Les morts en aquestes dates per la pesta eren recurrents. Arnau Godai i Joana van morir el mateix dia per una epidèmia de pesta, el 4 de juny de 1507. Poc abans de les seves morts, havien mort el seu infant i una filla adolescent.

10 d’octubre del 2011

Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

9 d’octubre del 2011

Camp d’aviació del Prat durant els fets del 6 d’octubre de 1934

Els fets del 6 d’octubre de 1934, com a moviment del govern de Catalunya contra el conservadorisme règim republicà va portar al president Lluís Companys a la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola.

En aquests moments a la Casa del Mar, que estava propera al camp d’aviació del Prat, es va posar un retè format per militars, on el responsable militar Lecea tenia ordres d’obrir foc davant el possible intent de possessió del camp. José Rodríguez Díaz de Lecea durant la Guerra Civil espanyola va estar al servei del règim de Franco, i posteriorment va ser ministre de l’Aire entre 1957 i 1962.

Felipe Díaz Sandino –com a responsable de la tercera esquadra d’Aviació Militar a Barcelona- va rectificar l’ordre ja que la seva diplomàcia podia dissuadir qualsevol pretensió. Els contactes amb els grups sindicals i polítics del Prat eren extraordinàries. Arribà un telegrama on el general de la Quarta Divisió ordenava que es disposés de les esquadres per bombardejar la Conselleria de Governació i la Generalitat de Catalunya. A més, també s’ordenava la incautació dels aeròdroms.

La seva contestació va ser la següent: “No existiendo suficiente número de aparatos de puntería, considero sumamente peligroso el bombardeo que se me ordena, por lo cual me es imposible cumplimentar su orden, y en cuanto a la incautación de los aeródromos próximos, teniendo en cuenta la escasez de fuerzas a mi mando, quedaría éste desguarnecido y en malas condiciones de defensa”.

Felipe Díaz Sandino va ser empresonat al castell de Montjuïc per la seva negativa de bombardejar la Generalitat de Catalunya.

Després de la seva ratificació del seu càrrec, el general Díaz Sandino va regressar al març de 1935 a l’aeròdrom del Prat. Continuaren persones vinculades al moviment republicà, com el capità metge Cicuéndez, Bayo, Ponce de León i Meana. Però tot això forma part de la història del camp d’aviació del Prat durant la Guerra Civil espanyola.

8 d’octubre del 2011

Mas Blau: història d'un desconeixement

La masia de cal Tarà és tan desconeguda com enigmàtica. Si parlem del Mas Blau ja és una altra cosa. Cal Tarà o Mas Blau va ser edificat al segle XIX amb un caire modernista, destacant el color blau de la seva façana. Aquest color nou a les masies del delta destacà per damunt de totes dotant a la residència d’estiueig un ambient distint. Amb unes deu mujades d’extensió i amb la seva alçada i formes arrodonides recordà un esplendor efímer.

Cal Tarà es desconeix per qui va se aixecada així com els seus propietaris inicials. També el nom de Tarà porta a moltes reflexions però cap amb certesa. Qui sap si algun dia descobriren els seus orígens, però la realitat és la mancança de la seva història. Sembla il·lògic que les mujades que ocupen els antics terrenys, avui dia ocupats per grans empreses, se sap ben poca cosa. L’estudi històric es troba pendent.

El mas va passar a millor vida a la dècada de 1980 per a la construcció del Parc de Negocis Mas Blau, conservant el nom de l’hàbitat. Aquest va ser inaugurat com estratègia financera i econòmica aprofitant els Jocs Olímpics de Barcelona, on posteriors anys va sortir a la premsa pels alts ingressos dels propietaris -que van vendre els terrenys- que estaven emparats en diferents societats.