El vi del Prat: a la masia i a la farmàcia

Malgrat la raresa, el Prat havia estat productor de vi. Des del segle XIII fins al segle XIX, a la documentació històrica es cita la presència de vinya. Encara a inicis del segle XX hi han reminiscències d’aquest passat, i són algunes masies pratenques que encara conserven la tradició vinícola.

Va ser ben present a les masies de la baixa edat mitjana, l’existència de petits cellers, si més no, cups de vi. La tipologia de les masies pratenques d’aquesta època, presenta una peculiaritat comuna. Els cellers ocupaven la part posterior de les cases, perquè a la part nord era la més fresca i la que menys li donava el sol, amb l’intent de resistir els calors de l’estiu. A finals del segle XVIII, l’augment de la vinya va implicar la pèrdua de la pineda del litoral, com a la majoria de poblacions deltaiques.

El vi existent als segles XVI-XVII era de poca qualitat essent de gran acidesa. Progressivament i sobretot al segle XVIII, les vinyes van ser substituïdes per vi emparrat en arbres, principalment salzes i àlbers blancs, conegut com vi grec. El vi pratenc era tan apte per al costum com per a la farmàcia. Clar, brillant i d’un to groc-verdós, i també utilitzat contra les inflamacions de la vista.

Joana, el patiment d’una vídua al Prat de Sant Boi

Hi ha racons al Prat de Llobregat que ens endinsa a una altra època. L’impacte urbanístic i les infraestructures desvirtuen el caràcter agrícola del passat pratenc, però la Història ens pot traslladar a qualsevol moment puntual del passat. Hi han episodis històrics al nostre terme municipal que ben podrien ser guió d’una pel·lícula.
El cognom Viader al Prat va ser de gran importància, malgrat que el llinatge d’aquesta família va desaparèixer a mitjans del segle XVI. El seu origen relacionat amb els camins romans, ens marca una proximitat amb els vials de Sant Boi de Llobregat. Efectivament, documentat al segle XIII al Prat de Sant Boi, ha servit per veure –a partir dels documents- com es vivia al delta del Llobregat. Capritxos del destí, Jaume Viader va morir el dia del santoral dels copatrons pratencs de sant Cosme i sant Damià al 1491 amb 30 anys. El mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi, anomenada el Prat de Sant Boi, era una interessant masia de gran importància que estava composta per 26 mujades. Poques vegades passaria que els pagesos del Prat, moririen sense fer testament, en aquest cas així fos. Casat amb una jove de 20 anys anomenada Joana, tenien dues nenes.
Aproximadament un any després, al 1492, es casaria amb un membre d’un llinatge important de la Ribera, amb l’Arnau Godai, que eren gairebé veïns, i del qual la seva dona també havia mort un pocs dies després que en Jaume Viader.
La mort d’en Jaume Viader, impossibilitava a Joana la jurisdicció de les seves nenes, ja que es necessitava la protecció legal paterna. Els parents del difunt varen acordar el tutor de les menors, i la vídua devia entregar tot els béns al nou tutor, que desconeixen el seu nom, però era un familiar dels Viader que garantia les riqueses de la saga.
Les morts en aquestes dates per la pesta eren recurrents. Arnau Godai i Joana van morir el mateix dia per una epidèmia de pesta, el 4 de juny de 1507. Poc abans de les seves morts, havien mort el seu infant i una filla adolescent.

Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

Barrella al Prat. Antiga explotació desconeguda

Una de les al·lusions més carismàtica sobre la Història del Prat és, que tot més enllà del segle XIX si més no és estrany i lluny de la suposada i incipient vila pratenca. Segurament, la nostra història estigui entorn als 10.000 anys amb la formació del delta de Llobregat, on les petjades es trobarien encara sota terra. Molta culpa recauria sobre els mateixos historiadors per no demostrar aquesta riquesa històrica, o si més no, fer-la arribar a la població.

L’interès per l’espai deltaic -pratenc- es va iniciar al segle VIII, a tocar amb Sant Boi, quan els aiguamolls es consolidaven al districte de Ribera, i la línia de costa es situava en aquest indret. A part d'altres explotacions va haver-hi un aprofitament intensiu de la barrella, que és un planta herbàcia típica de les salines. Reduïda a cendra es podia obtenir sosa.

L’explotació de la barrella (Salsola kali) al Prat es va estendre al segle XVIII, per l’intent d’aprofitar les maresmes, per part de propietaris barcelonins o tortosins, coneguts com “gent sosera”. Finalment a la dècada de 1790 va desaparèixer quan la sosa es podia obtenir per elaboració química. Ja que es va sintetitzar industrialment el carbonat sòdic.

En aquest període, la barrella era utilitzada –a més de per a sosa- per la fabricació de vidre i sabó. Finalment a finals del segle XIX no hi ha cap rastre del conreu de la barrella ja que hi ha la rompuda de les marines. Els carregaments de petites embarcacions a la platja per portar la barrella a la ciutat de Barcelona o al delta de l'Ebre, desapareixerien i donarien pas a l'abandonament de les salines.

Plaça Blanes i Cal Miquelet del Serra

La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra al 1976. Ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc, són detalls que marquen però alhora trossejant el territori. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi.

Amb el creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina- amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud-, ja iniciat a mitjan del segle XX, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra. Masia amb moltes modificacions però d’una extensió de setze mujades conreades. La ubicació de la masia es trobava a l’actual Plaça Blanes, inaugurada per la Festa Major al 1982, després de reclamacions i lluites veïnals.

L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. Actualment, la nova inauguració de la plaça Blanes, com totes les modificacions arquitectòniques, comporta en alguns casos satisfacció, menyspreu o indiferència, però a vegades també enyorança. Interessant les aportacions que s’estan vivint recordant els jocs infantils, les reivindicacions, les anècdotes o el seu passat agrícola. Però el que sorprèn encara més, és l’oblit de Cal Miquelet del Serra en el nomenclàtor al voltant de l’actual plaça.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció

El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.

Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

Barqueries al segle XIII: entre les autoritzacions reials als pratencs i l’encaminament de la fi del blat

La partició –Sant Boi i Provençana- de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic i per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie.

Els senyors feudals al delta varen atorgar als pagesos una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, conegut a la documentació com barqueries. A inicis del segle XIII, amb un societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avançament. També afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. Aquest detriment del la producció del blat, va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur enriquiment de les terres, pel seu abonament. En aquest moment, entrà en la documentació les peticions dels fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament, però igualment amb el món feudal a Banyols –Provençana-, quan es confirmaren que el rei Jaume era posseïdor de les terres al 1234. Tot la realitat documental era una altra cosa, ja que tot girà entorn a la seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les.

L'actual paisatge "masover" pratenc, com a conseqüència de l'explotació ramadera de l'Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera a tocar amb el terme de Sant Boi. A partir dels escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d'unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839) -2-

Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.

Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.

A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.

Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.

La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.