Cal Molas

Fotografia facilitada per Francesc Pugès Esteve

Les desamortitzacions al llarg del segle XVIII al Prat va provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser el primer masover, d’aquí el nom, ja al segle XIX, al càrrec d’unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca fins que als anys 70 l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia.

Cal Xeix

Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri va ser enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle XIX composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003, Can Camins, Cal Llísera i Cal Xeix.

Caps de bestiar argentins a l’Albufera al 1902

L’anecdotari pratenc està ple de curiositats que marquen la seva història, malgrat que conformen pinzellades dins d’un altre context. A la primavera de 1902, una companyia anglesa volia iniciar la importació de bestiar argentí a l’Estat espanyol. En un primer moment, havia sol·licitat a la Companyia del ferrocarril del Nord a Galícia la construcció d’una rampa per al desembarcament dels animals. S’iniciava una nova via de mercat que en un primer moment anava destinat a grans capitals com Madrid i Barcelona, però, que comptava amb les queixes de ramaders i pagesos davant el nou mercat.

Els inversors anglesos van contactar amb l’Ajuntament del Prat per sol·licitar permís per a poder pasturar lliurement pel territori un total de 800 bous i 800 xais procedents de Buenos Aire. El consistori per l’escassetat de terrenys de propietat públic, es va posar en contacte amb Jaume Casanovas, per si era possible que el bestiar fossin a pasturar a les seves terres de l’Albufera abans d’ésser sacrificats.

Les exportacions de la ramaderia argentina van ser absorbides per Anglaterra sobretot entre els anys 1880 i 1902. En aquest moment, s’iniciaria l’enviament de carn congelada, malgrat la prohibició dels anglesos per possible febre aftosa, cosa que donaria pas als vaixells frigorífics més consolidats.

Principalment, la carn estaria destinada als mercats barcelonins de Sant Josep –Boqueria-, Born i Sant Antoni, i la restant als diferents pobles de la rodalia. El preu era uns trenta cèntims menys del que s’estava pagant, com a agraïment pel recolzament de la ciutat de Barcelona per facilitar el consum. Més tard, molts ramaders es van veure obligats a baixar els preus de la seva carn per competir amb la valuosa carn argentina.

Can Camins: entre l'Albufera i l'aeroport

Sense cap mena de dubte el districte de l’Albufera ha estat el més castigat per l’ocupació de l’aeroport. Lluny queda aquell paratge idíl·lic quan era reducte i amagatalls de pirates al segle XVI, justament quan es va iniciar la progressiva deforestació. Posteriorment, concretament a la zona de Can Camins al segle XVIII patiria la més constant afectació de la vegetació amb l’augment de les dunes, arribant fins al camí de València conegut més tard com camí de la Volateria.

Amb l’aprovació d’urbanització de l’actual Barceloneta, també la zona de Can Camins es veuria afectada amb la intenció de crear una zona residencial al costat dels tres camps d’aviació. Aquesta zona rep el nom d’una masia de finals del segle XVIII coneguda com Can Camins, Ca Noi Manuel o Torre Vermella entre algunes denominacions, que estava situada al costat del camí de la Volateria, entre els llacs de l’Illa i del Remolar. A la llinda de la porta estava gravada la data de la seva creació al 1782, i un rellotge de sol portava la data de 1784. A inicis del segle XX es va construir una torre de caire modernista de la qual era un mirador privilegiat. L’expropiació de la finca afectada per l’ampliació de l’aeroport al 2002, va fer que a l’estiu de 2003 s’enderroqués les diverses construccions.

Aeroport del Prat i masies de l'Albufera

Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes.

El districte desconegut de l'Albufera ha estat ocupat per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles X i XI fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del Riu Llobregat: l'Estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats, en el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d'intencions i propostes per al territori deltaic.

Durant la dècada de 1930, una de les primeres masies a ser derruïda per l’ampliació de l’aeroport va ser Cal Rosset. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003 Cal Xeix, Can Camins i Cal Llísera.

Els guals o passos del riu Llobregat. Pràctica permesa fins a 1857

L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.

Hi han indicis dels ramaders barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle XI als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel Cap del Riu -desembocadura del Llobregat-, a l’igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les seves dificultats i mecanismes per travessar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port.

La pràctica recurrent d’aquestes accions i el creuament del riu per zones no permeses, va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Finalment, a mitjans de l’any 1857 es prohibiria els guals per creuar el riu Llobregat.

Medalla d’or i francs al Prat (1844)

Hi han episodis a la Història pratenca que sobrepassen els límits municipals. A l’actualitat hi han casos ben simplificadors de pratencs i pratenques que situen al Prat de Llobregat dins del context mundial.

Estem acostumats a històries i llegendes marítimes dels diferents pobles costaners de Catalunya. Al Prat també existeixen. Més enllà d’una llegenda, coneixem que l’últim Rei dels francesos, Luis Felipe I, al 1844 va felicitar a un grup de pratencs. El monarca va atorgar, a través del seu cònsol, una medalla d’or a Antoni Camps, com a testimoni de gratitud del govern francès per la seva valentia en el naufragi del bergantí francès Louis, a la platja del Prat de Llobregat. També als pagesos José Javier, José Castells, Juan Badia, Jaime Ventura, Mateo Serra i Luis Rosell li varen gratificar amb 100 francs per la seva col·laboració.

La història del Prat està plena de naufragis i salvaments a les seves costes, la llunyania del mar amb el nucli oferia un cert distanciament i despreocupació. Principalment, van ser els pagesos de la Bunyola, de l’Albufera i sobretot els del Cap de Riu que marquen el ritme històric de la costa pratenca.

Embarcador del Remolar

La zona militar del destacament del Prat respon a un dels episodis històrics més ocults del nostre municipi. La protecció i les directrius militars de les maniobres efectuades en aquesta àrea, han estat dissenyades sota un control de l’Estat espanyol al llarg de la seva pervivència.

Al llarg del segle XIX hi hauran un munt de plets sobre els drets comunals d’aquesta partió del Remolar, on al final d’aquest segle els propietaris particulars aniran guanyant terreny d’una terra que al llarg de la seva història era comunal.

Justament a finals del segle XIX, un cop s’inicià les desamortitzacions als dominics, s’instal·la un nou destacament o zona militar a l’antiga finca de la Volateria. Parlar d’aquest paratge ens pot abocar a reflexionar sobre la Sra. Palmira, que va viure al polvorí militar, però això ja és una altra història. L’Estat espanyol va dissenyar una zona militar que en part encara existeix a l’actualitat, però moltes estructures han anat desapareixen. La construcció d’un polvorí, les diverses dependències, un sistema de drenatge de les aigües per controlar el Remolar i un embarcador, ens indica la complexitat d’aquest territori de caràcter militar. Tot custodià per la 2a. Secció de la 3a. Companyia d'Infanteria de la Comandància de Barcelona, durant la implantació dels carrabiners, sota la responsabilitat de l'Aeronàutica Naval. Des de l'interior del camp militar es podia anar a la rampa d'accés de l'embarcador i al contrari, és a dir, que la idea era poder carregar i descarregar mercaderies en vaixells ràpidament des de la zona militar, ja que allà desembocava la carretera de la Volateria.

Al llarg de la seva existència va ser utilitzat com accés des del mar fins a la zona militar, per part de personatges i militars com de mercaderies i explosius. Potser la seva ubicació al Remolar ha fet que hagi perdurat, malgrat estar fora de la zona militar però dintre del domini de la Comandància de Marina.

Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

Mas Blau: història d'un desconeixement

La masia de cal Tarà és tan desconeguda com enigmàtica. Si parlem del Mas Blau ja és una altra cosa. Cal Tarà o Mas Blau va ser edificat al segle XIX amb un caire modernista, destacant el color blau de la seva façana. Aquest color nou a les masies del delta destacà per damunt de totes dotant a la residència d’estiueig un ambient distint. Amb unes deu mujades d’extensió i amb la seva alçada i formes arrodonides recordà un esplendor efímer.

Cal Tarà es desconeix per qui va se aixecada així com els seus propietaris inicials. També el nom de Tarà porta a moltes reflexions però cap amb certesa. Qui sap si algun dia descobriren els seus orígens, però la realitat és la mancança de la seva història. Sembla il·lògic que les mujades que ocupen els antics terrenys, avui dia ocupats per grans empreses, se sap ben poca cosa. L’estudi històric es troba pendent.

El mas va passar a millor vida a la dècada de 1980 per a la construcció del Parc de Negocis Mas Blau, conservant el nom de l’hàbitat. Aquest va ser inaugurat com estratègia financera i econòmica aprofitant els Jocs Olímpics de Barcelona, on posteriors anys va sortir a la premsa pels alts ingressos dels propietaris -que van vendre els terrenys- que estaven emparats en diferents societats.