La zona militar del destacament del Prat respon a un dels episodis històrics més ocults del nostre municipi. La protecció i les directrius militars de les maniobres efectuades en aquesta àrea, han estat dissenyades sota un control de l’Estat espanyol al llarg de la seva pervivència.
Al llarg del segle XIX hi hauran un munt de plets sobre els drets comunals d’aquesta partió del Remolar, on al final d’aquest segle els propietaris particulars aniran guanyant terreny d’una terra que al llarg de la seva història era comunal.
Justament a finals del segle XIX, un cop s’inicià les desamortitzacions als dominics, s’instal·la un nou destacament o zona militar a l’antiga finca de la Volateria. Parlar d’aquest paratge ens pot abocar a reflexionar sobre la Sra. Palmira, que va viure al polvorí militar, però això ja és una altra història. L’Estat espanyol va dissenyar una zona militar que en part encara existeix a l’actualitat, però moltes estructures han anat desapareixen. La construcció d’un polvorí, les diverses dependències, un sistema de drenatge de les aigües per controlar el Remolar i un embarcador, ens indica la complexitat d’aquest territori de caràcter militar. Tot custodià per la 2a. Secció de la 3a. Companyia d'Infanteria de la Comandància de Barcelona, durant la implantació dels carrabiners, sota la responsabilitat de l'Aeronàutica Naval. Des de l'interior del camp militar es podia anar a la rampa d'accés de l'embarcador i al contrari, és a dir, que la idea era poder carregar i descarregar mercaderies en vaixells ràpidament des de la zona militar, ja que allà desembocava la carretera de la Volateria.
Al llarg de la seva existència va ser utilitzat com accés des del mar fins a la zona militar, per part de personatges i militars com de mercaderies i explosius. Potser la seva ubicació al Remolar ha fet que hagi perdurat, malgrat estar fora de la zona militar però dintre del domini de la Comandància de Marina.
A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionat important -per la pressió que exerceix Barcelona-, és l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofes amb la capital ha fet en alguns barris propers unir-se tan urbanísticament com culturalment. No posaré exemples per no caure en errors, però la fusió comporta il·lusió però també desesperació. Un dels valors per poder marcar aquesta distància, és la seva història i més encara els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, que han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La seva riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals.
Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa del municipi d’aquest procés, és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context històric ample. Tan de bo, seria reconèixer aquest lluita amb el medi, sobretot de la zona de la Bunyola, davant la malaltia. Un d’aquests espais per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte.
Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina arsènic i extractes amargs), que amb una dosi de 6 diàries durant dos setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, continuant la seva cura amb la dosi de dos diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida.
La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu. Juntament, amb experiments a Ostia i Cavallino-Treporti a Itàlia al 1901, i en Nona a l’antiga Dalmàcia al 1902; al Prat es varen realitzar al 1902. El resultat va ser sorprenent, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu tota aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918, van demostrar la seva ineficàcia en tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar –dipositat a l’arxiu del Ministerio de Defensa-, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle XIX i inicis del segle XX. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país. Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme.
Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.
L’Estany de la Ricarda a la dècada dels 20 del segle passat, juntament amb els estanys de l’Illa, Podrida, Massaguera i la Murtra, es va veure afectat per l’última epidèmia de paludisme a la zona deltaica. Aquest motiu inicià els treballs per unir els estanys -que eren reductes aïllats- amb el mar, la intenció era facilitar la circulació d’aigua per la no proliferació de les larves del mosquit causant del paludisme. Els carrabiners del Prat i la Comandància de Barcelona varen veure afectats els seus serveis per avaluar les noves directrius, a més, la construcció d’altres casetes més allunyades de la costa, i per tant de la zona de la Bunyola de la qual ocupaven, propicià el control contra l’epidèmia. En aquests moments, per fer front a la infermetat paràsita, els carrabiners havien d’estar vestits amb barret, vel, guants i bandes, durant els mesos d’estiu. També, es varen destinar barques a cada estany per facilitar la comunicació del front marítim. Tot s’incrementà encara més, ja que el Prat s'havia iniciat al cultiu de l’arròs, amb un augment dels contagis pels bassals d’aigua que incrementaren la presència dels mosquits. Les noves dependències construïdes dels carrabiners es varen distribuir amb unes noves habitacions per aïllar els individus que patien el paludisme. Majoritàriament, les persones que varen allistar-se al cos dels carrabiners, afrontant-se a les penúries, procedien de l’antiga zona espanyola del Protectorat del Marroc.
La Torre de la Ricarda es localitza a l’Albufera en un espai privilegiat. Aquesta correspon a un gran casal de tres plantes envoltades d’un entorn inimaginable. Construïda a inicis del segle XX per ordre de Manuel Bertrand i Salsas, la seva importància radica que està a tocar a l’antic braç del riu Llobregat format per l’estany de la Ricarda. Aquest indret a l’actualitat forma part de la Reserva Natural parcial la Ricarda-Ca l’Arana. Durant la seva edificació i per les dependències dels carrabiners en aquest sector, la família Bertrand va reclamar a l’Estat, una compensació econòmica per l’ocupació a la seva finca d’aquest cos militar. Hi han notícies que diuen que a partir d’unes apostes personals de Manuel Bertrand amb altres inversors barcelonins, va decidir comprar aquesta franja costanera insaludable amb la intenció d’assecar els aiguamolls per a la seva posterior explotació agrícola. Anteriorment, la finca era propietat de diferents personatges il·lustres barcelonins que venien a pescar i caçar.
L'anomenada Platja dels Carrabiners al sector de la Bunyola sempre ha estat un indret quasi invisible per a la població pratenca. Des de que s'instal·là el cordó sanitari (carrabiners), a la primera meitat del segle XIX, per a la defensa de malalties, les disputes i els problemes per accedir a la Bunyola eren reiterats. Avui dia, la protecció d'aquest ecosistema, configura un espai únic i irrepetible, davant la pressió del Port de Barcelona.