L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció

El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.

Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

Col·legi Prínceps d'Espanya 1978-1979

Colegio Príncipe de España, Colegio Nacional Príncipes de España o el Príncipes, són algunes formes incorrectes per referir-se a l'antic col·legi Prínceps d’Espanya. En un primer moment, es va optar pel qualificatiu de prínceps, amb visió de futur, perquè volia ser un homenatge pels futurs prínceps de l’estat espanyol amb la recent democràcia. Actualment, és diu IES Estany de la Ricarda. L’efímera història d’aquest recinte educatiu va lligada, principalment, a la crisi municipal del 1978. En aquest any, el curs va començar amb unes aules prefabricades. Dos d’aquests barracons han estat englobats a la present església de la Mercè. Encara més problema patirien els veïns del col·legi Josep Tarradellas ja que l’escola no estava acabada. L’organització i les queixes dels pares front l’ajuntament varen ser una constant fins al 1979.

Els barracons amb totes les seves carències, estaven complementats per l'absència de tanques, ja que no estaven col·locades; davant el temor dels pares i mares, i el gaudiment de la canalla. Tota una història que forma part de la memòria oral d'un grup de pratencs, que varen patir o gaudir d’una aventura d’aquest passat més immediat. Només en falta la consulta de tota aquesta documentació per valorar les veritats, carències, mentides o interessos del moment, i per contradir els rumors o no de l’ensenyança als anys 1978-1979. Tota una experiència!

Barraquisme a la plaça de la Vila

Parlar de barraquisme avui dia, comporta una idea d’autoconstrucció i en certa mesura d’il·legalitat. A finals del segle XVIII, la barraca era una altra cosa. Moltes viles, pel que fa a les autoconstruccions d’hàbitat no eren registrades pel propi consistori, però al Prat, per la immensa majoria d’edificacions d’aquest tipus eren veritablement censades, i així apareix als diversos documents. Les barraques de la Bunyola i l’Albufera eren construïdes per part dels ramaders i sempre pendents dels capritxos del riu; i a la zona del Cap del Riu, antiga desembocadura, fins i tot havia un hostalet a mode de barraca. Igualment passava a la plaça de la Vila. S’ha considerat les dècades entre 1720 i 1740, com l’expansió de l’edificació al voltant del carrer Major. Per això, ens adonem que la problemàtica del barraquisme a l’entorn de l’actual ajuntament ja no era una solució viable. A finals del segle XVII i inicis del segle XVIII, l’hostal existent a tocar al pou comú i a l’actual ajuntament funcionava com a taverna i hostal, però les seves reduïdes dimensions va fer que al 1725 s’ampliés per donar servei a una taverna, botiga i fleca més gran. Tot això a tocar al clos i al cementiri de la parròquia. Això donaria lloc a l’eliminació de l’hostal com a barraca per ésser construïda en obra. Però no tot a la plaça era aquesta barraca, ja que al costat hi havia les barraques dels jornalers i barraques individuals que configuraven un paisatge rural propi d’una vila que augmentava la seva importància econòmica.

Pescadors i/o barraquistes a les platges del Prat (segle XV)

El fenomen del barraquisme va ser un procés important a finals del segle XIX fins a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona al 1992. Però més enllà, d’un moment puntual de la nostra història més recent, les barraques es troben documentades al llarg de l’època medieval. A inicis del segle XV, el litoral pratenc que pertanyia a Santa Eulàlia de Provençana –actualment de l’Hospitalet de Llobregat- hi havia la presència de barraques. Existí un camí d’accés que anava paral·lel al riu en direcció a aquest nucli de barraques, que es trobava ben a prop de la desembocadura. Aquests barraquistes eren pescadors, persones que treballaven els joncs de les marines i gent desafavorida lluny de la realitat vilatana del Prat. Residien i treballaven en aquest sector de la Bunyola, que actualment es troba dins de l’ampliació del Port de Barcelona, al Moll Prat. La imatge presentada mostra un cobertís a l'antiga llera del Riu del Llobregat al Polígon Industrial Pratenc -com a conseqüència del conreu periurbà, de caràcter il·legal, abans de la desviació del riu-.