30 de desembre de 2011

Aliments al Prat del segle XVIII

El segle XVIII marcaria una nova etapa al Prat, en diversos aspectes. Un és el trencament amb els esdeveniments dels segles XVI i XVII. La importància dels nous productes condicionà l’alimentació d’una població acostumada als aliments del mateix territori deltaic.

La desaparició del pa negre, deixaria pas al pa de blat. A nivell càrnic, la importància de l’abandó del consum de menjar carn de cabra va anar decreixent. L’aviram i les diferents aus de la Volateria s’incrementà a taula; sobretot els preuats capons del Prat, que el mercat barceloní estava tan interessat.

La pesca, principalment de la saboga, al riu seria part de la riquesa d’aquest medi. També, el consum d’anguiles, llobarros, llísseres, llenguados i rèmols era present en algunes llars pratenques. A finals del segle XVIII, el consum d'anguiles i de granotes, va ésser una de les causes d’insalubritat per a molts.

Amb els nous eixos comercials i la vinculació comercial amb els mercats de Barcelona va fer aparició al Prat, els fideus, les mongetes, el sucre, els bescuits i la xocolata. L’hostal que existia al nucli urbà, a finals del segle XVIII, va fer d’aglutinador dels nous productes comercials, com vi negre, bacallà, tonyina, mel, nou moscada, ametlles, pinyons, olives, botifarres blanques i negres, tabac i glaç, entre d’altres productes. La crisi i el paisatge devastador que va patir el Prat durant inicis del segle XIX per la Guerra del Francès, portaria la fam a la majoria de la població.

29 de desembre de 2011

L'Esqueleto de Sant Cosme

El barri de Sant Cosme ha estat un focus d’investigació constant de tot tipus. El seu aïllament parcial va ser objecte de la mirada de diversos estudiosos i especialistes de diferents àmbits per analitzar el seu passat més immediat, o si més no, les diferents problemàtiques existents. La debilitada memòria històrica no ha afavorit al seu reconeixement, provocant confusions. Ben culpa té la història actual o recent dels seus espais i les múltiples opinions, però també la Història –per no dir dels historiadors- de no haver sabut explicar els successos de la fràgil i inesperada aparició en terra deltaica.

Els beneficis de la Barcelona olímpica de 1992, també va comportar pressió per a un barri que havia estat centre de drogoaddicció. A finals de 1991, molts veïns van començar a agafar la seva pròpia justícia. La lluita entre els narcotraficants i toxicòmans, va fer ressorgir un nou grup, les patrulles urbanes o manifestacions antidroga. Repartides per tot el barri, principalment a les parades de la línia de bus, van portar a molts toxicòmans a l’Hospital de Bellvitge. Al barri de Sant Cosme, les seves entrades i sortides van ser custodiades per la policia per evitar linxaments. Els sorolls de diversos dispars i amenaces eren l’ordre del dia en un moment puntual de la nostra història.

Les referències a aquest episodi són múltiples. El famós edifici de l’Esqueleto, ubicat l’avinguda Onze de Setembre i l’avinguda del Remolar, que no havia complert la legalitat, va ser escenari d’un dels episodis més impressionants. L’Esqueleto era un lloc problemàtic i que fusionava moltes peculiaritats, on l'edifici només conservava l’estructura de formigó i molts toxicòmans l’aprofitaven per al consum de drogues. Una parella, després de rebre una palissa, van ser amenaçats amb fer-los llançar des del seu sisè pis.

L’Esqueleto forma part de la història del barri de Sant Cosme, però no el seu espai de memòria, ja que l’edifici es trobava al barri de Sant Jordi.

23 de desembre de 2011

Cine Capri

Sense cap mena de dubte, un dels espais de memòria històrica més interessants i principals del terme municipal del Prat és el Cine Capri. A vegades, la pervivència en el temps d’aquests espais suposa l’acceptació dins del seu context actual. Més enllà dels valors a l’actualitat, el Cine Capri forma part de la nostra història més recent.

Només, l’Artesà podria lluitar amb l’hegemonia en records i vivències, però això és d’importància relativa, ja que són històries que encara s’han de perllongar en el temps. Només amb el reconeixement, a partir de la seva història, es podria revaloritzar. Aquests espais estructurals recobren rellevància, quan es configuren diferents factors, sobretot a partir de les vivències de la població.

Amb una família exemplar i capdavantera en la cinematografia al nostre municipi, els pratenques i pratenques han pogut apropiar-se en part del seu patrimoni ofert, ja que la majoria se l’ha fet seu. El 23 de desembre de 1967, inaugurava la pantalla i la història d’aquest cinema. Lluny queda l’Artesà i el Monmari amb les seves pel·lícules aptes per a tots els públics, i el Capri i el Moderno per a adults.

Des del 1985 va caminar sols, per enriquir-nos cinematogràficament. Només alguns privilegiats han pogut sortir per la porta d’emergència quan la sala estava completament plena, o han viscut des de la planta baixa els llançaments de diferents objectes des del pis superior. Els somriures del personal no han canviat, malgrat el pas del temps la història encara pot ser explicada en primera persona. Molts pratencs i pratenques parlant amb forans, encara treuen pit explicant històries i demostrant que encara hi han llanternes i acomodadors a la vila del Prat. Els seus anuncis preliminars encara perduren, demostrant que és possible transportar-nos i fer un volt per alguns comerços des del seient del cinema.

Aplaudiments als finals de les pel·lícules i anècdotes infinites, que haurien de ser recollides per al reconeixement d’aquest espai de memòria.

16 de desembre de 2011

Pota blava, origen incert i obligació

Per sort, els orígens dels pota blava són en clau masovera pratenca. La difícil atribució cronològica, fa resumir en molts casos i situar-los a finals del segle XIX i inicis del segle XX. La veritat és una altra. Els capons ja eren apreciats a finals del segle XII a les nostres terres. Com exemple, el mas Guifré del prat de Llanera li eren entregats com a tribut 2 capons pratencs, però desconeixem les seves característiques.

Les relacions entre les masies i l’església, a finals del segle XVIII, es traduïen en l’obligació d’oferir pollastres, per sant Joan, pel dia de l’Asunción de Maria a l’agost, per Nadal, per Carnestoles, per Pasqua i per Any Nou amb entrega d’ous. Només tributaven algunes masies pratenques a l’església, d’altres les obligacions eren ben diferents.

13 de desembre de 2011

Del Fossar Vell al Cementiri de l’Est del Prat

L’aproximació històrica sobre el món funerari al Prat ha estat un interessant i apassionant episodi. Les relacions entre el consistori i l’església van arribar a enfrontaments de tot tipus. Fins a la independència parroquial, els cadàvers del Prat eren enterrats a l’església santboiana i a Santa Eulàlia de Provençana.

Les inundacions provocaven un distanciament considerable, i queixes per no donar les sepultures i rituals oportuns. Hi ha un munt d’anècdotes, algunes tant interessants com les continues demores de més de tres dies per als diferents sagraments. Les riuades feien passar mala passada, quan hagueren difunts que havien d’esperar o ser transportats a través de l’aigua. Per això, una costum del Prat era enterrar els seus morts a les pròpies masies, pràctica molt arrelada fins a mitjans del segle XVI.

Al 1556 es ratificava la independència parroquial del Prat. Després de passar per un seguit de vicissituds i riuades, no va ser fins a inicis del segle XVII que el conjunt eclesiàstic estaria enllestit. Interessant és la documentació quan ens parla al 1608 d’un enterrament en el cementiri de la parròquia on l’home enterrat es va negar. Però, la primera referència fiable fa menció a l’enterrament d’una noia al 1617.

A partir del nou projecte de cementiri a les afores del nucli urbà, promogut per l’epidèmia del còlera, el Prat funerari entrava en una altra etapa històrica. Al 1857, es va prohibir l’enterrament de més morts fins que no es protegís amb una paret de tanca per evitar les profanacions. La paret tenia que ser obrada, ja que l’ajuntament havia instal·lat una tanca de fusta. A l’any següent, l’enterrament d’un infant a l’antic cementiri, parroquial va portar un mal de cap en les relacions consistori-església. Per ordre municipal, el cadàver del nen va ser traslladat al nou cementeri. Per aquesta raó, l’ajuntament va tapiar la porta d’accés a l’antic cementiri, que es podia entrar des de la Plaça de l’Església. Finalment, l’administració local guanyaria la partida al rector. Al 1858, es construïa legalment el Cementiri de l’Est a l’actual carrer Lo Gaiter de Llobregat.

Al 1881, el Bisbat cedia el cementiri antic per a la construcció d’unes escoles noves. La intenció era acabar amb l’estat lamentable del vell fossar i evitar els espolis i vexacions. Cal dir que la nova planta per a les escoles no s’arribaria a realitzar, construint finalment l’actual edifici consistorial al 1905.

11 de desembre de 2011

Cementiri i còlera al Prat de 1854

El calorós estiu de 1854 va estar acompanyat d’una epidèmia de còlera a la ciutat de Barcelona. Molts barcelonins marxaren als pobles veïns, provocant inclús un augment del contagi. En un primer moment va afectar Barcelona, Mataró, Vic, Manresa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, L’Hospitalet, Gràcia, Cornellà i el Prat.

los Metges no entenían tal mal, que molta gent moriren sense tenis Sistència; que molts Marits deixábant las pròpias Mullers y las Mullers als seus Marits”. Al Prat, la mort dels seus vilatans va fulminar algunes cases o masies. La gran quantitat d’enterraments va fer que l’església beneís un tros del Camp de l’Església, augmentant el Fossar de Clots, és a dir, el cementiri parroquial.

La història dels cementiris parroquials del Prat està relacionat amb el context històric del moment. Només a partir del microestudi espacial dels cementiris ens marcarà l’atribució cronològica de la nostra història. El cementiri parroquial ubicat al Camp de l’Església, al voltant de l’Ajuntament del Prat, en totes les reformes i ampliacions han aparegut ossos. Només, l’estudi arqueològic i antropològic dels enterraments i les restes humanes ens pot explicar el context sofert pels pratenques i pratenques.

9 de desembre de 2011

El vi del Prat: a la masia i a la farmàcia

Malgrat la raresa, el Prat havia estat productor de vi. Des del segle XIII fins al segle XIX, a la documentació històrica es cita la presència de vinya. Encara a inicis del segle XX hi han reminiscències d’aquest passat, i són algunes masies pratenques que encara conserven la tradició vinícola.

Va ser ben present a les masies de la baixa edat mitjana, l’existència de petits cellers, si més no, cups de vi. La tipologia de les masies pratenques d’aquesta època, presenta una peculiaritat comuna. Els cellers ocupaven la part posterior de les cases, perquè a la part nord era la més fresca i la que menys li donava el sol, amb l’intent de resistir els calors de l’estiu. A finals del segle XVIII, l’augment de la vinya va implicar la pèrdua de la pineda del litoral, com a la majoria de poblacions deltaiques.

El vi existent als segles XVI-XVII era de poca qualitat essent de gran acidesa. Progressivament i sobretot al segle XVIII, les vinyes van ser substituïdes per vi emparrat en arbres, principalment salzes i àlbers blancs, conegut com vi grec. El vi pratenc era tan apte per al costum com per a la farmàcia. Clar, brillant i d’un to groc-verdós, i també utilitzat contra les inflamacions de la vista.

8 de desembre de 2011

La revolució dels preus al Prat (segle XVI)

Al llarg del segle XVI, l’increment de la demanda de productes manufacturats, i principalment agrícoles, molt per damunt a la capacitat de producció va afectar a Europa. Conegut com la revolució dels preus, posava en manifest les carències tecnològiques i l’augment de la població, amb la poca presència d’una burgesia forta. L’augment del benefici de la noblesa i de l’església va fer que obtinguessin grans beneficis, marcant encara més la feblesa de la pagesia. L’endeutament de molts pagesos provocaria un procés de servitud important.

Al Prat, després de la guerra de Joan II (1462-1472), no es va recuperar fins a 1520. La revolució dels preus impactaria a mitjans del segle XVI. Es calcula que el cost de la vida es va triplicar.

L’aturada en la construcció de masies i edificacions a la vila pratenca és una realitat. L’empobriment dels pagesos va afermar encara més als grans propietaris barcelonins i eclesiàstics, principalment de la ciutat de Barcelona. No obstant, i potser lògicament, es creà la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. Les autoritats del Prat, malgrat la crisi europea, acusaven directament al bandolerisme.