19 de maig de 2013

Cal Bitxuelo

La masia de Cal Bitxuelo, juntament amb 7 masies més, van ser enderrocades el 1965 per l’ampliació de l’aeroport del Prat. Era un mas construït el 1928 per encàrrec de la família Bertrand i Serra, essent masovers la família Montané i Oliva. Amb uns 300 metres quadrats posseïa una planta baixa i pis, amb porxo i quadres, i destacava el pou artesià i les 17 mujades de terra de conreu.

Barceloneta, del Prat

El barri de la Barceloneta creat el 1924 a partir de la reestructuració dels terrenys agrícoles propietat de miquel Serra Xirinachs coneguts com el predi Serra. L’edificació d’aquest barri es va nodrir d’habitatges per a jornalers i pagesos. Des de 1976, el Pla Comarcal Metropolità qualificava el barri de la Barceloneta dins de la zona de Conservació Urbana i Edificatòria, essent avui dia, uns dels barris més singulars i associatius de la ciutat del Prat.

Camí de Cal Bitxuelo

El camí de Cal Bitxuelo es va construir durant la dècada de 1920 per encàrrec de la família Bertrand i Serra, malgrat que ja existia el camí de Cal Bitxuelo Vell. Amb la reorganització del terreny de l’albufera i sobretot pel desguàs de l’aigua, aquest camí es situava entre mig del carmí de Cal Minguet i el camí de la Ricarda. Avui dia, ja no existint com la mateixa masia, es troba dins de l’àrea aeroportuari.

Habitatges del carrer Prat 7-13


Els habitatges del carrer Prat núm. 7 al 13 van ser edificats el 1929. Aquest conjunt de quatre cases de planta baixa i coberta a dos vessants amb un fris important de rajola del tipus valencià formen part de l'arquitectura per a la classe jornalera i agrícola. A més, les cases han estat identificades com a espai de memòria de la ciutat. El 1944 un avió Douglas DC-2 xocava amb l’habitatge núm. 5, afectant els edificis dels núms. 7 i 9, amb el resultat de set persones mortes d’un total de catorze. Un record tràgic que és ben present a la memòria de molts pratencs.

Ca l'Alaio

Ca l’Alaio era un mas construït el 1700 per la família Rigual Alaio, essent una de les masies més grans del terme del Prat. Destacava la inscripció fent referència al seu propietari i a una reforma de 1776, i sobretot per la presència davant de la casa de 3 palmeres en senyal d’hospitalitat. Va ser enderrocada el 1989. Des de llavors han estat destruïdes 36 masies pratenques.

Camí de Cal Maginet

El camí de Cal Maginet del Prat està relacionat directament amb el terme de Sant Boi. En aquest terme havia un camí anomenat del Pas del Maginet que s'encaminava cap a l'Albufera i es podia anar al camp de l'Aviació i al Remolar. La instal·lació del polígon Mas Blau va seccionar aquest pas a l'aeròdrom, que fins als anys 70 es podia anar. El topònim Maginet és molt usual a Sant Boi, malgrat també està present a Hospitalet, Cornellà i el Prat. Actualment, el camí de Cal Maginet correspon a un vial que serveix per delimitar els dos termes municipals, que des de mitjans del segle XIX, les terres pròximes són cultivades conegudes com a Cal Maginet.

Cal Monés, un patrimoni en perill?


La masia de Cal Monés, també coneguda com a Cal Marc, correspon a una edificació possiblement del segle XV, a partir de les restes d’uns habitatges existents, adossats a la masia. Es troba a la carretera de València molt prop del barri de Sant Cosme, destacant de la façana una inscripció on diu: “Ave Maria Puríssima any 1723”. Amb una era empedrada, la masia està composta per dos pisos i golfes. L’ajuntament del Prat va comprar la masia per a la protecció i la seva salvaguarda. - inclosa al catàleg de patrimoni-, malgrat tot, és des de la seva adquisició quan més destrosses i actes vandàlics s’han produït perdent part d’elements emblemàtics que posseïa l’edificació.

Cal Xirivit o cal Quintana abans de Sant Cosme

Durant el segle XIX molts propietaris barcelonins van aprofitar el terrenys del Prat per a la construcció d'habitatges. Un cas va ser Cal Xirivit o Cal Quintana, que tenia una gran torre per als propietaris amb una edificació adossada més petita per als masovers. El 1968 per la construcció del barri de Sant Cosme va ser enderrocada.

Socors mutus al Prat

Des d’inicis del segle XVI al Prat es documenta la unió de treballadors de la classe jornalera i artesans creant diverses associacions i cooperatives. Més recurrent seria al llarg del segle XIX quan es creà la primera germandat de socors mutus sota l’advocació de Sant Antoni Abat formada per treballadors, on estaria exclosos els pagesos. Els pagesos pratencs crearien La Armonía sota el patrocini de Sant Isidre. Sempre vinculades amb l’església, fins que una de les societats cooperatives amb major èxit seria, al tercer quart del segle XIX, l'anomenada La Unión, que es dedicaria a la compra i venda d’objectes de consum, en aquest cas sense la presència dels pagesos pratencs.

Camí de Cal Natrus

El camí de Cal Natrus fa referència a un antic camí del segle XIX, que des del camí de Cal Casanovas sortia un trencall passant per Cal Cisquet Natrus i arribava fins al camí de Cal Gravat. Justament on actualment hi ha l’edificació de Cal Xagó, al sud del barri de la Granja. Actualment, el camí de cal Natrus ha desaparegut completament, ja que amb l’ordenació urbanística a la segona dècada de 1960 i inici de 1970 del barri de Sant Cosme va fer eliminar el vial com la pròpia masia.

Cal Pau Pi, un futur sentenciat


La masia de Cal Pau Pi va ser edificada el 1840, quan el Prat contava amb 300 cases entre el nucli i les disgregades pel municipi. Aquesta masia, també coneguda com a Cal Guiri, es va edificar en les propietats que tenien les monges magdalenes, a prop de l’actual barri de la Barceloneta. Presenta modificacions que mostren el pas del temps, quedant la part més antiga com a magatzem. Actualment, es troba afectada pel projecte de l’Eixample Sud.

27 d’abril de 2013

La pèrdua de Cal Costelleta Petit



Un dels exemples de la riquesa cultural al Prat és les seves masies. Amb una estadística demolidora, ja que unes 25 masies han estat enderrocades els últims 23 anys, l’última ha estat Cal Costelleta Petit. Destruïda aquest passat dilluns, afectada pel projecte de l’Eixample Sud, també era coneguda com a Cal Noi del Quico o Cal Soro, construïda el 1890 totalment de pedra. Era un hàbitat d’uns 300 metres quadrats dividits en planta baixa i pis, rodejat d’unes quatre mujades de gran importància per al cultiu al llarg de la seva història

Bagatges al Prat

El dret de bagatges era un servei de transport que exigia l’Estat espanyol als propietaris d’animals de càrrega, de carros o d'estables per tal de transportar mercaderies o persones de l’exèrcit. En moments puntuals de la història pratenca serà una obligació, sobretot durant la segona meitat del segle XVIII i inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès. El punt de reunió era la plaça de la Vila, circulant sobretot pels pobles immediats del Baix Llobregat.

Camí de Can Miquel d'en Quico


El camí de Can Miquel d’en Quico correspon a un vial de servitud que des de la carretera de l’Aviació anava en direcció a la masia del mateix nom. Històricament, va ser durant la dècada de 1920 i fins a 1950 quan aquest camí s’utilitzaria com a tal. Malgrat l’enderroc de la masia a mitjans del segle XX, restes estructurals d’aquesta i el camí han estat presents abans de les obres de l’Eixample Sud. El camí gairebé coincideix amb un carrer projectat dins del projecte urbanístic que s’està portant a terme.

21 d’abril de 2013

Cal Molas


Fotografia facilitada per Francesc Pugès Esteve

Les desamortitzacions al llarg del segle XVIII al Prat va provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser el primer masover, d’aquí el nom, ja al segle XIX, al càrrec d’unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca fins que als anys 70 l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia.

Camí de Cal Molas


El Camí de Cal Molas era un vial de servei que des del Camí de Cal Gravat, i posteriorment carretera de l’Aviació, sortia i anava en direcció a la masia. A més, discorria fins als seus terrenys fent una mena de triangle encerclant terrenys de conreu, construïda a inicis del segle XIX.

La Dona de Subirachs al Prat


L’escultor Josep Ma. Subirachs i l’empresa La Seda van entrar en contacte a partir del 50è aniversari de la indústria al Prat. Li va ser encarregada una escultura, realitzant La Dona, que s’instal·laria a la mateixa vorera de l’empresa a Via Augusta 197 de Barcelona.
Avui dia, aquesta escultura es troba a l’entrada a l’empresa Catalana de Polímers, l’antiga Terlenka. Correspon a una tècnica en negatiu, que en forma còncava representa la silueta d’una dona, coberta amb un llençol. El cos és de marbre i té adossada una altra forma idèntica de bronze, contrastant el negre i el blanc. El trasllat de l’escultura de Barcelona al Prat va ser criticada per alguns barcelonins, si més no, també demanaven una millor ubicació a la vila del Prat per al seu gaudiment, malgrat el desconeixement per a la majoria de la població.

13 d’abril de 2013

Cal Xeix


Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri va ser enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle XIX composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003, Can Camins, Cal Llísera i Cal Xeix.

Festa de Sant Isidre a la festa de l'arbre al Prat

Des d'inicis del segle XVII al Prat s’organitzà la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. L’acte s’acabava amb una processó per la part baixa del poble amb la imatge del sant. Posteriorment i ja a inicis del segle XX, la celebració passaria a l’anomenada festa de l’Arbre amb la plantada d’arbres. Des del 1959 i a la dècada de 1960 seria una de les festes més populars a la vila pratenca, amb el guarnit de balcons i la participació dels infants amb l’apadrinament d’un arbre.

Cases de la Seda



Les Cases de la Seda inaugurades a l’estiu de 1958, corresponen a la construcció de 110 habitatges per al personal de l’antiga fàbrica pratenca. Instal·lat a les afores del nucli del Prat, eren d’una mateixa estructura exterior, essent de tres tipus: unifamiliar de planta baixa i pis; de planta baixa, i de pis. Les cases conegudes com a holandeses en un inici, pel seu origen, van ser promogudes per Carlos Stulemeijer. En un primer moment eren de lloguer sense dret a compra, on van ser adquirides mitjançant concurs. Ja a la dècada de 1980, els llogaters van accedir a la seva propietat. Actualment, formen part d'una de les característiques identitàries del municipi del Prat.

Camí de Cal Tet


El Camí de Cal Tet era un vial que des del Camí de cal Beitas es dirigia cap a Cal Tet, discorrent fins al Canal de la Dreta del Llobregat o a la Barraca del Sorolla. Aquest camí era paral·lel a la pineda que existia a l’Estany de ca l’Arana al districte de la Bunyola. Actualment, el desviament del riu i la llacuna artificial de Cal Tet va seccionar, juntament amb l’hàbitat de ca l’Arana, el camí, però resta una part dins de l’Espai natural del delta del Llobregat: Cal Tet – Ca l’Arana.

7 d’abril de 2013

Cases del carrer Castella 40-42-44


Hi han obres arquitectòniques que amb el pas del temps per les seves característiques o pel seu arquitecte mereixen una consideració especial. El tracte d’Antonio Pascual i Carretero a Sant Boi i al Prat és semblant, és a dir, poc reconeguda la seva importància, contrastant amb el reconeixement de la ciutat de Terrassa. Entre les seves obres al Prat destaca un conjunt de tres cases al carrer Castella, 40-42-44, que els germans barcelonins Fontanillas i Ginebreda van encarregar el 1925. Aquestes cases o xalets de l’època s’accedien per una escala exterior, amb coberta tancada en cada edifici a quatre vessant de teules, i amb l’interior destacant pels seus magnífics paviments hidràulics. Sobta, que aquestes cases no es troben protegides dins del catàleg de patrimoni, però si les tres cases que es troben al davant, conegudes com cases Fontanillas projectades el 1928 per l’arquitecte Emilio Gutiérrez Díaz.

Cal Truco

A inicis de la dècada de 1920, Jaume Casanovas i Parellada encarregaria la construcció d’una casa de forma basilical i d’estil senyorial a mig kilòmetre del mar, prop de la desembocadura del riu Llobregat. Per a la memòria de molts pratencs està les històries sobre contraban, l’àrea de repòs i posteriorment el restaurant que s’instal·laria als anys setanta. Ben aviat farà 17 anys que es va enderrocaria la casa.

Ballesta al Prat

Al Prat del segle XIII ens trobem documentat les típiques ballestes que servien per a la caça i la defensa, essent un bé preuat ja que passà com herència mitjançant els testaments. El giny es componia d’un fort arquet d’acer o fusta flexible, muntat damunt una crossa de fusta. Una corda unia els dos extrems de l’arquet, que es tensava per tal de poder empènyer el dard. Quan la corda es lliurava del ganxo que la retenia impulsava el projectil a gran velocitat, però perquè això fos efectiu la corda havia d’estar ben tensada, la qual cosa es requeria molta força. No serà fins al final del segle XVI quan entrà en ús les escopetes i pedrenyals abandonant la ballesta al Prat com a arma important.

La Segona Màquina de Cal Patrici



A inicis del segle XX, Jaume Casanovas i Parellada va construir la casa coneguda com la Màquina de Cal Patrici, ja que estava dintre dels terrenys de Patrici Mèlich i instal·là una segona màquina de vapor. Per això, també seria coneguda com la Segona Màquina, arran de l’èxit de la Primera Màquina a Cal Pau de la Màquina. Es decidí construir una segona amb la intenció d’agafar l’aigua del riu amb l’esmentada màquina de vapor i repartir-la als camps de cultiu. Era al costat de la casa en un cobert on hi havia la maquinària. No tindria tanta funcionalitat com els cinc motor-bomba de la qual disposava la masia de Cal Fernando o Cal Pau de la Màquina, però formaria part de l'intent industrial de l'aprofitament del riu per a l'agricultura.

Camí de Cal Truco

El camí de Cal Truco era un pas que des de gairebé la Màquina de Cal Patrici o La Segona Màquina es dirigia a la masia de Cal Truco. El vial va ser creat a inicis del segle XX per accedir a la masia propietat de Jaume Casanovas i Parellada, essent un camí important pròxim a l’antiga desembocadura. Passant Cal Truco, el camí s’endinsava uns 500 metres fins al mar a la dècada de 1920, on des de 1996 amb la destrucció de la casa i la posterior desviació del riu, les obres aeroportuàries i el polígon pratenc han modificat el vial. Actualment i salvant les grans diferències, gairebé coincideix amb el camí creat per als camions per a l’aportació de materials per a l’ampliació del Port de Barcelona, a pesar de la seva considerable amplada.

Cal Patrici

Després de la devastadora guerra del francès al 1814 i amb l'eliminació de masos vora el riu, s'iniciaria la construcció a la Bunyola de Cal Patrici, mantenint la concepció defensiva amb la nova creació d'una torre i edificant per fases un conjunt de 5 cases. El creuament de camins d'origen medieval on estava situada li dotava d'una gran importància. Amb l'excusa d'estar afectada pel port de Barcelona i pel seu estat de conservació va ser enderrocada el 1970, perdent un dels masos més grans del municipi del Prat.


El mas fortificat Guitart o Guinart

Durant els segles XII i XIII, el sector conegut com l'Illa de Banyols, antiga propietat de Provençana, s’instal·laren un seguit de torres defensives davant les incursions i atacs al litoral per part de pirates i bandolers. El topònim “llampegada” o “eslampegada”, que de ben segur feia referència a torres situades a la costa és present a l’indret referenciat, amb la intenció de defensar l’àrea pròxima a la ciutat de Barcelona. Seria al llarg del segle XII i fins al segle XV quan la família Guinart o Guitart instal·laria a la banda esquerra de la antiga desembocadura un mas fortificat en les seves terres plenes de llacunes i aiguamolls. Malgrat, la manca d'estudis històrics al respecte sobre aquestes defenses, les dades sobre els masos fortificats a l’actual Bunyola del Prat durant l’època baix medieval era una característica d'un territori dispers.

Camí de Cal Patrici


L’actual i mal anomenat camí de Vora el Riu correspon a una desvirtuació del nom del vial tradicionalment conegut com a Cal Patrici. Aquest camí era la continuació del camí del Sorral que a l’alçada de la masia de Cal Fernando Puig canviava el nom, discorrent fins a Cal Truco a l’antiga desembocadura del riu. Malgrat que encara continua el nom de camí de Cal Patrici, a l’igual que la masia, amb les remodelacions del Polígon Industrial Pratenc s’ha desvirtuat el carrerer de l’antic sector de la Bunyola. Actualment, existeix un carrer anomenat com a Cal Patrici, gairebé a la nova desembocadura, a pesar que es troba quasi un quilòmetre de l’hàbitat del mateix nom.

24 de març de 2013

Cases d'en Puig, un patrimoni perdut


El 1784 es construïren cinc cases per part d’en Josep Puig i Bou conegudes com a Cases d’en Puig. A l’època es trobaven allunyades del centre administratiu del Prat, on configurava veritablement un propi raval. Habitatges de planta i pis i hort, posseïen un forn de pa comunitari i un pou artesià comunitari. Amb l’adquisició per part de l’Ajuntament del Prat el 2002, modificà completament tota l’estructura, mantenint només part de la façana.

Camí de Cal Serra



El camí de Cal Serra és l’actual vial que des del camí de la Carretera de la Marina passa per la masia de Can Peret de la Serra o Cal Xicomèdia i va en direcció al riu Llobregat. Tradicionalment, aquest vial era d’ús públic i a finals del segle XVIII i el segle XIX havia estat propietat del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1926, aquest terme cedia part de les seves possessions entorn a la masia, passant Can Serra al Prat. Històricament, aquests terrenys que ocupa la masia esmentada fan relació a l’antiga propietat de Provençana, l’Illa de Banyols, essent en època medieval part d’una illa davant el capritx i inundacions del riu Llobregat.

Pere i Paulina, gegants del Prat


En Pere i la Paulina formen part del conjunt de gegants del Prat. El 1980 Joan Sanahuja va proposar a l’ajuntament la construcció d’altres gegants, on serien presentats durant la VII Fira Avícola Raça Prat d’aquest mateix any. Pere i Paulina -en record dels patrons del Prat, sant Pere i sant Pau-, són els encarregats de voltar arreu de Catalunya. El Pere representa les característiques d’un arrosser pratenc i la Paulina una pubilla catalana amb el cistell amb elements com el gall pota blava.

Moment per descobrir i ampliar informació, aquesta tarda i fins el 8 de juny amb l’exposició sobre les figures que formen part del seguici de Festa Major al Cèntric.

17 de març de 2013

Cal Tereseta, patrimoni perdut



La casa del segle XIX coneguda com Cal Tereseta, Can Despujol o Cal Montes del segle XIX va ser enderrocada el 1995 il·legalment. Propietat de la família Ignasi Despujol, famós per ser governador militar, posteriorment, va ser venuda la finca a Ramon Montes, membre de la família fabricant de galetes –Montes-. Els darrers anys, popularment, la torre era coneguda com la Danone pel cartell anunciador d’aquesta marca a la teulada.

Alambí a les masies pratenques


A les cuines de moltes masies del Prat durant l'Edat Mitjana existia un alambí per a destil·lar aigües. Ja que l’aigua era dels pous superficials i no era recomanable el seu ús, s’instaurarà el costum de beure l’aigua del riu, mitjançant les anomenades "pedres suadores", malgrat també els riscos bacteriològics.

16 de març de 2013

Camí de Cal Minguet



La part de l’actual camí de Cal Minguet és un vial que malgrat les modificacions i la propietat privada corresponia a un domini públic per a l’aprofitament de l’Estany de la Ricarda al llarg del segle XIX.
La compra i l’explotació de la partida de la Ricarda va comportar les modificacions de la xarxa viària i la prolongació de vials. El Camí de Cal Minguet del segle XIX naixia d’un vial que sortia de l’antic camí de Cal Gravat i anava en direcció fins al Camí de València. L’ocupació i privatització de l’espai de la Ricarda a inicis del segle XX va fer prolongar el Camí de Cal Minguet, aprofitant alguns trams d’un camí que vorejava l’estany.

La Casa del Mar


La Casa del Mar ubicada dins del recinte aeroportuari és tan important per a la història recent pratenca com desconeguda. Creada el 1915 com a seu social militar, pròxima a la platja del Remolar, s’accedia des de la carretera de la Volateria, passant abans per Ca la Morena i Cal Conde, dins del complex militar de l’Aeronàutica Naval. Actualment, la propietat correspon a l’Estat espanyol essent protegida dins del catàleg de patrimoni arquitectònic del Prat.

10 de març de 2013

Camí de les Moreres a la Plana del Galet del Prat


El camí de les Moreres del Galet era un vial del Prat que anava en direcció a Cornellà del Llobregat. La importància d’aquest camí era poder anar als molins fariners de Cornellà a mitjans del segle XIX. Avui dia, el camí es trobaria en el tram del riu entre els dos termes municipals, dessecat a mitjans del segle XX per runes i deixalles de la ciutat de Barcelona, que van aparèixer durant les obres constructives del centre comercial Splau i de l’estadi del RCD Espanyol.