Camí de Cal Serra

El camí de Cal Serra és l’actual vial que des del camí de la Carretera de la Marina passa per la masia de Can Peret de la Serra o Cal Xicomèdia i va en direcció al riu Llobregat. Tradicionalment, aquest vial era d’ús públic i a finals del segle XVIII i el segle XIX havia estat propietat del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1926, aquest terme cedia part de les seves possessions entorn a la masia, passant Can Serra al Prat. Històricament, aquests terrenys que ocupa la masia esmentada fan relació a l’antiga propietat de Provençana, l’Illa de Banyols, essent en època medieval part d’una illa davant el capritx i inundacions del riu Llobregat.

1817: any de la sequedat i de robatoris al Prat

L’Hospitalet i Cornellà conjuntament amb el Prat, a l’any 1817, veurien com la manca de feina i misèria portaria al territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès (1808-1814) els pobles del delta del Llobregat patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per a les famílies sense recursos donar-los un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra.

Els camps de blats no hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps en aquest 1817, es veurien afavorits per la pluja de l’any següent, i poc a poc, augmentà la producció agrícola.

Però la penúria, es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, on les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns.

Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava

Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.

Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

Violència i terratinent al Prat del segle XIV

El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat-, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran entre altres.

A mitjan segle XIV, el mas dels Duran a tocar a mar amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb important inversions de capital. Amb 1387 tenia a la seva possessió una esclava de 25 anys en contraposició als esclaus majoritaris masculins de les veïnes masies. Però, la violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns aniran en augment. La sentència de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran al 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per la mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que poc a poc es convertirien en veritables terratinents.

El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

La llegenda d’una ànima en pena

La llegenda del rei Artús va ser popular al territori deltaic, sobretot a Provençana, l’actual l’Hospitalet de Llobregat. Una part del Prat fins a la seva independència al segle XVI era possessió de Provençana, que correspon a l’Illa de Banyols. Aquesta llegenda tradicional correspon a una mescla entre el Rei Artur, personatge del segle VI i membre de la taula rodona, i de la tradició del Mal Caçador.

Una nit de Nadal, Artús va abandonar la Missa del Gall per córrer darrera d’una llebre blanca, que anteriorment ja se li havia escapat i estava obsessionat. Va ser condemnat a córrer eternament darrera d’aquesta llebre. Posteriorment, en una nit de Nadal, dos masovers van sortir a caçar ànecs salvatges i van desestimar les campanades de Santa Eulàlia de Provençana. La mala sort és que va aparèixer Artús amb els seus gossos i al davant la seva llebre, els dos masovers es van llançar també a la persecució. Es diu que un va desaparèixer sota el fang i l’altre va aparèixer en estat de bogeria.

La llegenda present a Catalunya, és coneguda com Artús el Damnat, que correspon a una ànima en pena. La tradició diu que cada any durant la nit de Nadal es sent un soroll procedent del seu corn.

L'esclava mora del Prat

Hem escoltat històries sobre el Prat de Sant Boi sempre vinculades a l’antiga jurisdicció, en contraposició a altres zones pratenques. La gran paperassa documental que existeix sobre aquest municipi -Sant Boi- ha fet oblidar el Prat dellà, vinculat a Provençana que correspon a la Marina de l’Hospitalet avui Zona Franca i a la ciutat de Barcelona.

El Prat dellà o l’Illa de Banyols durant els segles XII i XIII era un indret de grans famílies amb ordinacions pròpies. La consolidació dels masos donarà pas a l’assentament en altres zones més properes com a l’entorn de l’actual nucli urbà del Prat.

Al segle XIV, els Duran controlaven l’illa, però diferents porcions encaren pertanyien a Sant Pere de les Puelles. Després de la Pesta Negra de 1348 -que va dessolar als pagesos pratencs- el mas Duran que es trobava a l’antiga desembocadura del Riu Llobregat, era una garantia pel cultiu. Les crescudes li portaven benefici i anà desmembrant les seves terres, mitjançant la seva venda a altres pagesos. Al 1387 el propietari era Arnau Duran, que passaria a la història per la compra d’una esclava.

Aquest era possessor d’una esclava mora de 25 anys. Posteriorment, a inicis del segle XV, els immigrants francesos serien més barats que els mateixos esclaus. La consolidació de les terres de l’Illa de Banyols assentaria la concepció per a la independència municipal a mitjans del segle XVI. Els grans propietaris que defensarien la nova creació de la parròquia tenen els seus arrels a la desapareguda Illa de Banyols.

Barqueries al segle XIII: entre les autoritzacions reials als pratencs i l’encaminament de la fi del blat

La partició –Sant Boi i Provençana- de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic i per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie.

Els senyors feudals al delta varen atorgar als pagesos una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, conegut a la documentació com barqueries. A inicis del segle XIII, amb un societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avançament. També afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. Aquest detriment del la producció del blat, va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur enriquiment de les terres, pel seu abonament. En aquest moment, entrà en la documentació les peticions dels fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament, però igualment amb el món feudal a Banyols –Provençana-, quan es confirmaren que el rei Jaume era posseïdor de les terres al 1234. Tot la realitat documental era una altra cosa, ja que tot girà entorn a la seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les.

L'actual paisatge "masover" pratenc, com a conseqüència de l'explotació ramadera de l'Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera a tocar amb el terme de Sant Boi. A partir dels escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d'unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839) -2-

Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.

Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.

A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.

Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.

La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839)

La lluita amb el territori i sobretot amb el riu al llarg de la història deltaica, ha comportat que a vegades els pratencs i pratenques només fossin espectadors de les diferents guerres. El conflicte amb el medi, també va reforçar la mentalitat local per no capficar-se en temes polítics i partidaris. En aquest cas, presentem un episodi puntual de la primera guerra carlina (1833-1840). Aquesta va esclatar quan el rei Ferran VII morí, amb la no acceptació per part dels absolutistes d’Isabel II d’Espanya.

El Riu Llobregat sempre ha estat una mena de frontera, en aquest cas també va servir per marcar els dos bàndols. Al juliol de 1839, el comandant del cos Leonardo de Santiago Rotalde, partidari d’Isabel II, amb l’exèrcit a l’Hospitalet va anar a trobar a l’enemic a l’altra banda del riu. En aquesta campanya, el va trobar al Pas de la Barca del Prat. Malauradament, es va topar amb els carlistes del famós Llarg de Copons. Malgrat la superioritat carlina, les tropes lleials van fer una càrrega de cavalleria amb 14 cavalls del setè lleuger, protegits per 20 mossos d’esquadra i la ronda volant de Sant Feliu de Llobregat.

El resultat va ser 11 morts de l’enemic, i 33 ferits, segons els pratencs, deixant armament al camp deltaic escampat. La rèplica posterior va consistir a l’atac per part dels carlins d’un gran exèrcit d’homes –segons la crònica 1200-, fent atrinxerar-se al bàndol enemic a un casalot hospitalenc, i posteriorment la retirada al Prat davant el no avançament carlí. Més tard, amb el reforç de la cavalleria de l’esquadró de llancers de la milícia nacional de Barcelona, sota les ordres de comandament de Nicolás Mendoza, va perseguir als carlins pels camps pratencs.

Les pèrdues de la facció espanyola van ser tres ferits de la ronda de Sant Feliu i dos cavalls del setè. Hi varen anar voluntaris de l’Hospitalet i de Cornellà a defensar al bàndol espanyol lleial. Els del Prat, no assistiren a reforçar cap bàndol, només per a la recollida del material. El part d’aquell dia, ja quasi al final de la guerra, 18 de juliol de 1839, va ser realitzat al nou lloc de comandament de les tropes espanyoles: la Barca del Prat.
Continuació...