17 de juliol de 2012

Tromba i creença al Prat de finals del segle XIX


Més enllà de les descripcions científiques de les trombes marines, sobre aquestes mena de tornats, hi han casos ben documentats a la nostra costa pratenca. Però, una societat hereva de l’època medieval amb una mentalitat en creences diverses va crear al Prat diferents mites i opinions sobre aquests agents atmosfèrics al llarg del segle XIX i inici del segle XX. Les trombes o mànegues, són uns tornats que es formen sobre la superfície de l’aigua, que a vegades quan s’aproximen a la costa s’esvaeixen.

Al 1896, hi ha una dada sobre la concepció sobre les trombes d’aigua que van ser presents al litoral. Per l’existència d’aquest tornats entre les platges del Prat i de Castelldefels, els pagesos armats amb els fusells disparaven contra aquests, perquè creien que així es podien desfer. En poblacions entorn a la ciutat de Barcelona, els pagesos armats amb les falç sortien dels seus hàbitats mentre recitaven una mena d’oracions "màgiques" i el mossèn feia conjurs. Al Prat, era bastant comú en època moderna els exorcismes per prevenir les plagues i les males collites. Tant la utilització de la falç com del fusell es creia que podien tallar els núvols i frenar la tromba marina.

1 de juliol de 2012

Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava


Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.
Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

Guerra, tribut i queixa al Prat de 1837


A la tardor de 1836, el delta del Llobregat era escenari de les primeres incursions carlines, amb el recolzament pratenc a les Milícies de voluntaris reialistes i d’Isabel II, un cop mort Ferran VIIè al 1833. Davant la indefensió i ésser un poble obert, el Prat davant les repetides ocupacions dels carlins, els pagesos principalment armats retornaren les armes a la ciutat de Barcelona fars de la lluita. La Diputació va imposar una multa però el perdó si retornaven al confrontar-se amb els carlins. Només l’església, la rectoria i el campanar seria fortificat durant el conflicte bèl·lic.

Les multes i les contribucions al Prat anirien en augment, on la crispació seria unànime al 1837. Diversos propietaris acusaren al consistori de forma anònima de la càrrega tributària: “¿Es posible que algunas autoridades subalternas cerca de la capital del Principado observen aún el despotismo de no querer poner al público las listas de los contribuyentes a los repartos de todas las clases de contribuyentes a los repartos de todas clases de contribuciones, ni las circulares que las superiores les han pasado, a pesar de haberlo reclamado algunos agraviados por el demasiado exceso del cupo que se les han señalado?”.

La rèplica no es va fer esperar, essent batlle del Prat Marcos Busquets i Tort, a partir d’un pregó reclamant a l’actual plaça de la Vila als suposats afectats la seva presència per aclarir el malestar. El secretari Lorenzo Prim escrivia: “Si tan persuadido está de ello haga este servicio a su Patria, no tema en publicar hechos y nombres de personas, pero guárdese de calumniar […] Reclame, como tiene derecho ante quien corresponda cualesquier exceso en el reparto, y no quiera sacrificar su fortuna poca o mucha en el pago de las multas, que con razón impone la ley a los autores de escritos injuriosos”.