El 15 de setembre de 1976 es presentava un llibre del Dr. Jaume Codina titulat Resum d'Història d'El Prat. En aquest homenatge a la història pratenca, es manifestava que la intenció de la publicació era que el "nostre poble, la seva terra i la seva gent a fi que coneixent-los millor els estimis més [...] No et deixis emmetzinar per l'odi". Hi han impressions sobre el territori deltaic, que van ser recurrents al llarg de la història, en aquest moment també es recordaren de les paraules del geògraf Joan Vilà i Valentí: "El Prat està atacat avui per terra, mar i aire. El Prat és el municipi més expropiat de tot l'Estat espanyol".
Entre 1845 i 1903, l'Estat espanyol engegava diversos projectes per rectificar el curs del Llobregat entre Molins de Rei i el Prat, amb la intenció d'evitar els efectes de les riuades. Ja molt més tard, al 1975, l'Ajuntament del Prat decidia informar a la població sobre la problemàtica del desviament del riu Llobregat. Si hi han dates per recordar al Prat, una seria sense cap mena de dubte el Disset de Setembre de 1976, quan entorn a unes 25.000 persones es manifestaven en contra el desviament del riu.
Al 1991, s’inaugura
Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes. 
Al llarg de la història les diferents guerres de l’edat mitjana, per al territori pratenc gairebé sempre ha tingut una conseqüència econòmica. La Guerra dels dos Peres va ser un enfrontament entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella entre els anys 1356 i 1375. D’aquest conflicte personal entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, abans de la formalització de la pau, s’obligava als prohoms santboians a fortificar la vila amb valls i murs. Això, condicionava a l’antic Prat de Sant Boi, ja que l’aïllament i la indefensió que havien de conviure els pratencs era total.
L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.
Les mencions o els adjectius al Prat, com la majoria de pobles, ha passat per diverses fases sempre en consonància amb el moment històric viscut. La primera meitat del segle XVI hagué diversos propietaris pratencs que es negaren a pagar els diferents impostos exigint que formaven part de Sant Boi. La intenció era poder aplaçar el deute davant les saquejades dels pirates a les nostres costes pratenques. No només s’efectuaven robatoris, algunes cases i masies eren cremades amb captures de persones i sobretot infants.
El mètode utilitzat pels pirates, que procedien principalment del nord d’Àfrica, era sempre el mateix davant l’oferiment de la vegetació alta existent a les illes de la desembocadura del Riu Llobregat. Des d’aquí, assaltaven els vaixells que entraven o sortien del Port de Barcelona.
El Prat era considerat “loch algun tant perilós de moros”. Molts nens pratencs van ser capturats pels pirates, alguns tornaren i altres es deixaven la vida en el míser esforç de remar a les embarcacions. A la majoria de casos les noies no tornaren, i altres pagant el rescat regressarien al Prat.
Pel control de les autoritats barcelonines al Cap de Riu, tot es desplaçà cap al Remolar. Territori de senyors, així fou, un paratge ric de pesca i de caça d’aus aquàtiques, sense oblidar-nos de la important indústria d’explotació de la sal instal·lada.
Hem escoltat històries sobre el Prat de Sant Boi sempre vinculades a l’antiga jurisdicció, en contraposició a altres zones pratenques. La gran paperassa documental que existeix sobre aquest municipi -Sant Boi- ha fet oblidar el Prat dellà, vinculat a Provençana que correspon a la Marina de l’Hospitalet avui Zona Franca i a la ciutat de Barcelona.
El Prat dellà o l’Illa de Banyols durant els segles XII i XIII era un indret de grans famílies amb ordinacions pròpies. La consolidació dels masos donarà pas a l’assentament en altres zones més properes com a l’entorn de l’actual nucli urbà del Prat.
Al segle XIV, els Duran controlaven l’illa, però diferents porcions encaren pertanyien a Sant Pere de les Puelles. Després de la Pesta Negra de 1348 -que va dessolar als pagesos pratencs- el mas Duran que es trobava a l’antiga desembocadura del Riu Llobregat, era una garantia pel cultiu. Les crescudes li portaven benefici i anà desmembrant les seves terres, mitjançant la seva venda a altres pagesos. Al 1387 el propietari era Arnau Duran, que passaria a la història per la compra d’una esclava.
Aquest era possessor d’una esclava mora de 25 anys. Posteriorment, a inicis del segle XV, els immigrants francesos serien més barats que els mateixos esclaus. La consolidació de les terres de l’Illa de Banyols assentaria la concepció per a la independència municipal a mitjans del segle XVI. Els grans propietaris que defensarien la nova creació de la parròquia tenen els seus arrels a la desapareguda Illa de Banyols.
A finals de la dècada de 1960, el Club Natació de Barcelona, era l’entitat pionera que aglutinava el major nombre de patins de vela. Però també hi eren el Club Natació Badalona, el Club Nàutic Sant Pol de Mar, el Club Nàutic Masnou, el Club Nàutic Calafell, el Club Nàutic Lloret de Mar i el Club Nàutic del Prat.
Malgrat tot, al Prat hi han notícies documentades de les llargues travessies amb rústics catamarans, que es feien des del Club Nàutic de Barcelona remuntant el Riu Llobregat als anys 30. També és ben curiós, però una realitat, que a finals dels anys 60 el Saló Nàutic Internacional feia una demostració de regates a l'Estany del Remolar, per promocionar les possibilitats del yachting lleuger.
Del Club Nàutic del Prat es recorda sobretot que a inicis dels anys 70 fins a la mort del dictador Franco, es celebrava el trofeu Samaranch, com a reconeixement del pas per la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports de Juan Antonio Samaranch.
Però va ser l’intent de diferenciar-se de l’antic Club Nàutic del Prat, que es va fundar el Club Marítim Prat a finals de la dècada de 1970 –oficialment al 1982-. Amb una intenció de caire esportiu en pesca, patinatge, vela i moto nàutica. Curiositats de la vida, a l’igual que a la dècada de 1950, quan la Colònia Casanovas, va ser acusada de ser un focus de barraquisme i van procedir al seu enderrocament, el Club Marítim també va estar acusat del mateix, davant l’amenaça de no poder evacuar les aigües residuals.
La seva ja antiga seu estava dintre de la zona no urbanitzable, a unes passes l’actual CRAM, aquest classificat dins de zona urbanitzable no programada, és a dir, dintre del límit del sistema general aeroportuari. Per tot això, el Club Marítim Prat ha perdurat, les seves instal·lacions, fins aquests dies ja que actualment ha passat a la nova seu del Centre Municipal de Vela.
Actualment, l’èxit estarà garantit dins de la nova seu que és el Centre Municipal de Vela. Però, on quedà tot aquest patrimoni immaterial? I de la memòria històrica dels seus socis?, on queden les anècdotes fins arribar aquest punt?. Ara és el moment, de poder registrar aquesta efímera història i recollir els testimonis dels patiments, vivències i tot allò que és susceptible d’esfumar-se o de ser oblidat davant la memòria fràgil de l’ésser humà. Encara queda reconstruir la seva història.
La història de la platja del Prat ben mereix un llibre. A passat per tantes vicissituds i anècdotes que algunes podien haver canviat el rumb de l’actual gaudiment estiuenc. Per la seva posició estratègica, el Prat ha aglutinat molts serveis de la ciutat de Barcelona. Al 1901, el Foment del Treball Nacional de Barcelona va proposar seguir els models d’Hamburg, Copenhaguen i Gènova de crear un Dipòsit Franc. Per aquest motiu, el Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat espanyol va delimitar un total de 4.000 hectàrees per al comerç.
Al Prat li pertocava el canvi de tot el seu litoral, a més d’aprofundir el Riu Llobregat per tornar a ésser navegable. Però no només això, ja que l’Estany del Remolar aglutinaria els vaixells de grans tones, a mode de port de mercaderies, i per enllaçar amb la ciutat de Barcelona es pretenia realitzar canals transversals (creant una trentena d’illes per albergar dependències industrials i magatzems). L’interès d’aquest projecte era poder comercialitzar amb el mercat de l’Amèrica Llatina. L’alt cost i l’augment portuari d’altres zones d’Espanya van fer difuminar aquesta pretensió.
Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.
Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.
A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.
Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.
La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.
La lluita amb el territori i sobretot amb el riu al llarg de la història deltaica, ha comportat que a vegades els pratencs i pratenques només fossin espectadors de les diferents guerres. El conflicte amb el medi, també va reforçar la mentalitat local per no capficar-se en temes polítics i partidaris. En aquest cas, presentem un episodi puntual de la primera guerra carlina (1833-1840). Aquesta va esclatar quan el rei Ferran VII morí, amb la no acceptació per part dels absolutistes d’Isabel II d’Espanya.