28 de gener del 2012

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

22 de gener del 2012

Escarxofa Prat

A l’actualitat, l’escarxofa del Prat es considerada un símbol de la nostra terra. Moltes vegades, es resumeix que les escarxofes gairebé porten un segle d’història a la part central del Delta. Hi ha un estudi per a l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a l’espera de la seva bona arribada.

L’acció del mar provoca a l’escarxofa un gust dolç i tendre, i sobretot la veritat del bon sabor que presenta quan es consumeix immediatament després de la seva collita. Abans de plantar l’escarxofera, era necessari l’estanyar o regar bé el camp; només amb el canvi a regadiu, era possible el trànsit a la producció escarxofera.

Va ser coneguda a les terres pratenques, l’escarxofera procedent de Reus abans de la Guerra Civil, anomenada “cardet”, però posteriorment va ser substituïda per variants de Tudela o d’Aranjuez. Però sobretot va ésser a mitjans de segle XX, quan es fa la substitució dels conreus de secà, amb també l’augment de la producció del meló i de l’enciam. L’impacte i publicitat de les escarxofes va ser molt fort a la dècada de 1950, quan el mercat barceloní i diferents països europeus apreciaven aquest producte.

La necessitat de la seva protecció per al seu manteniment, ha d’anar acompanyat del seu reconeixement dins de la història de l’agricultura del Prat i dels municipis que formen la part central del Delta del Llobregat. De ben poc serveix tenir un símbol i una marca si desconeixem el seu origen. No val resums possibles ni xifres errònies, cal la història complerta d’un producte que és referent per al Prat. El qualificatiu de Carxofa Prat no pot contradir la toponímia pratenca d’escarxofa del Prat. La bona i exquisidesa proposta de l’Associació gastronòmica cultural "Les Escarxofes del Prat" de ben segur ens marcarà el camí a seguir.

21 de gener del 2012

L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

5 de gener del 2012

De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.


Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.


Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.


Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.