31 de maig de 2011

Paludisme i carrabiners (1902)

A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionat important -per la pressió que exerceix Barcelona-, és l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofes amb la capital ha fet en alguns barris propers unir-se tan urbanísticament com culturalment. No posaré exemples per no caure en errors, però la fusió comporta il·lusió però també desesperació. Un dels valors per poder marcar aquesta distància, és la seva història i més encara els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, que han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La seva riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals.

Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa del municipi d’aquest procés, és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context històric ample. Tan de bo, seria reconèixer aquest lluita amb el medi, sobretot de la zona de la Bunyola, davant la malaltia. Un d’aquests espais per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte.

Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina arsènic i extractes amargs), que amb una dosi de 6 diàries durant dos setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, continuant la seva cura amb la dosi de dos diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida.

La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu. Juntament, amb experiments a Ostia i Cavallino-Treporti a Itàlia al 1901, i en Nona a l’antiga Dalmàcia al 1902; al Prat es varen realitzar al 1902. El resultat va ser sorprenent, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu tota aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918, van demostrar la seva ineficàcia en tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar –dipositat a l’arxiu del Ministerio de Defensa-, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle XIX i inicis del segle XX. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país. Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme.

28 de maig de 2011

Garrovillas de Alconétar i el Prat de Llobregat

Perrunillas, cagajones, repápalos o patatera, són productes que en certa manera es poden trobar en diferents botigues o a diverses llars pratenques. Lògicament, aquestes, sempre vinculades amb la comunitat d’Extremadura. Parlar d’extremenys al Prat és endinsar-nos al poble de Garrovillas de Alconétar de Cáceres.
A mitjans del segle XX, molts extremenys varen emigrar a Catalunya, i la immensa majoria al Baix Llobregat i a la ciutat de Barcelona, malgrat que a Igualada hi ha una gran presència. Referir-se a extremenys a la població veïna de Sant Boi, és fer referència al poble d’Azuaga (Badajoz); al Prat passa el mateix amb Garrovillas de Alconétar. Fonamentalment, el desenvolupament de Catalunya, a partir de la dècada de 1960, va aglutinar a andalusos i extremenys al municipi deltaic.
El Prat de Llobregat està agermanat amb Gibara (Cuba), Kukra Hill (Nicaragua), i el comtat de Fingal (Irlanda), però sense cap dubte la població amb més relació, per la presència d’una comunitat extremenya important, és amb Garrovillas de Alconétar. Al 1999 es signava l’agermanament amb el municipi de Garrovillas de Alconétar.
Aquell dia de l'agermanament amb 300 garrovillanos al Centre Cívic dels Jardins de la Pau es va fer una exposició amb fotografies d’aquesta unió. Actualment, l’alzina ha estat l’elegida com a símbol de l’agermanament entre el Prat i Garrovillas. S’han estipulat moltes xifres sobre els habitants d’aquesta població al Prat, però es calcula entorn a uns 1500. Aquest arrelament extremeny al Prat, ha fet que els dies 8 de setembre es celebri la festivitat de la Verge d’Altagracia –patrona de Garrovillas-. La festa principalment gira entorn a una missa en honor a la verge a l’església de Sant Pere i Sant Pau.
A moltes llars pratenques, els menjadors hi han retrats o fotografies de nenes amb el típic vestit de serrana, i en menor escala el vestit d’home amb camisa blanca, armilla, calçons i polaines. Sobretot, com a exquisits menjars tradicionals de la festa de Sant Antón, encara es present a moltes taules pratenques el famós bollu o chorizu.
La presència extremenya al Prat ha fet present el llenguatge garrovillà. Amb paraules acabades en “e” transformades en “i”, i les acabades en “o” finalitzades en “u” (rico-ricu). A més, la “h” transformada en “j” (harto-jarto), i la “r” per “l” (mayor-mayol). El llenguatge garrovillà tan diferenciat de la parla extremenya, enriqueixen aquesta singularitat. Però, Garrovillas és un poble ric en frases fetes o com diuen en sentències, que han calat en certa manera a la població o als fills descendents d’aquesta comunitat.
Tot aquest ambient exposat, en certa manera, està aglutinat socialment des de la fundació al 1996 pel Centro Extremeño Ruta de la Plata, amb la intenció de mostrar els costums extremenys a la població. Aquesta importància del poble extremeny al Prat ha fet que els dies 3, 4 i 5 de juny de 2011, es celebraran unes jornades extremenyes al Parc Nou, organitzat per la Federación de Asociaciones Extremeñas en Catalunya. Sobretot, serà interessant, a part de moltes ofertes proposades, l’exposició temàtica sobre l’emigració en Extremadura des de 1961 al 2011.

26 de maig de 2011

Les Illes -segle XVI-

El Prat és un municipi en constant transformació. Han hagut de tantes, que durant un temps, a part de l’Illa de Banyols, existiren diferent illots a la desembocadura del Llobregat. Un topònim que ha desaparegut de tot l’ambient pratenc, és el d’aquesta zona, anomenat Les Illes. Lògicament durant el segle XVI, era un lloc d’hàbitat o refugi de pescadors d’aquesta part de la Bunyola. Però, no hem de pensar que hi hagué només terra, ja que estava colonitzada per la vegetació del litoral, a més d’espècies foranies d’arbres no deltaics. Tot per condicionar un espai quasi paradisíac. La majoria dels seus habitants procedien de la Provençana (L’Hospitalet de Llobregat) i de la mateixa ciutat de Barcelona. Des d’inicis del segle XIV coneixem l’existència per travessar l’Illa de Banyols en barca, tan lògic seria pensar que no ens ha arribat documentació sobre el transport a aquest illots ocupats. El que és molt probable, és que ja a inicis del segle XVI aquests illots estaven quasi consolidats com a terra ferma, amb la presència d’una vegetació important, a més d’entrar a la circulació administrativa de vendes i compres de terreny.
Ben conegut per la documentació és l’intent per part d’homes armats d’agafar els recursos vegetals d’aquest territori al 1570. Els pescadors davant el pànic de veure als homes armats no varen impedir la seva empresa. Va consistir a la tala d’arbres per a la seva utilització com a llenya. Tot aquest conflicte, era per un tema de propietat. Les continuades avingudes del riu, a cada estació desdibuixaven el sector de Les Illes, això feia difícil esbrinar els verdaders propietaris. Els que no ho eren de ben segur eren els pescadors.
Malgrat que un segle posterior -segle XVII- coneixem l’existència d’una illa prop de la Farola, que estava cultivada, a la Bunyola del segle XVI hagueren dues illes, i la més petita tenia 7 mujades d’extensió amb gran presència de vegetació. Una mujada estava formada per 4.896,5 metres quadrats.
A finals del segle XVII no hi ha cap notícia d’aquest territori aïllat. Hi han episodis de vaixells pirates africans a les costes pratenques, que són el temor dels pagesos pratencs davant els saquejos continuats. Indubtablement, els mariners coneixien molt bé les costes i les seves possibilitats. Els mariners, principalment de Barcelona, al segle XVI utilitzaven instruments per conèixer el calats dels indrets propers a les costes, davant les possibilitats que oferia el fons marí i per evitar ensurts. Des del segle XV es coneix la fondària del Port de Barcelona, cartografiada per a la construcció de molls. El creixement iniciat des de finals del segle XV de la platja barcelonina a llevant, va anant erosionat la costa a ponent del port. Hi ha informació relativa a les temibles barres de sorres interiors dins del port de Barcelona, no eliminades fins al segle XIX. No coneixem la profunditat de la costa pratenca, immediata al Riu Llobregat, fins a finals del segle XIX, amb treballs hidrogràfics importants.

24 de maig de 2011

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

23 de maig de 2011

La política als cafès (1904-1905)

Actualment, hi han rumors que semblen exagerats alhora de comentar que la verdadera política es fa als bars o tavernes. En petits pobles d’arreu de l’Estat espanyol encara hi ha la verdadera convicció que les relacions polítiques s’estableixen als diferents centres d’oci. Transportant-nos en el temps, això passava o era un rumor fundat al Prat, que la política es feia als diferents cafès de la vila pratenca a inicis del segle XX. Principalment, al Cafè del Pont. Va ser sobretot durant l’alcaldia de Josep Ferrer i Rosell (1894-1905). Però més enllà de l’imperant caciquisme, la realitat sembla ser un altra, ja que s’estava construint l’actual casa consistorial i els espais administratius eren limitats, davant les queixes per a la seva remodelació. Aquesta va ser construïda al 1905, per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig, sota la contracció d’Albert Feu i Guilera.
El Centre Artesà, que estava ubicat a Plaça de la Constitució –actual Plaça de la Vila- núm. 8, va ser creat al 1882 i enderrocat al 1979. Actualment, es troba ocupat per les oficines de La Caixa.
El Cafè del Pont, nom en homenatge a la inauguració del Pont de Ferran Puig al 1873, quan va ser creat, va tenir molta importància per a la vila pratenca. A part de cafè era un centre de reunions i una pensió. La família Martí fins al 1964 es va encarregar de l’espai. Es trobava a la Plaça Constitució núm. 9, i la seva desaparició va significar un gran buit per al punt neuràlgic d’una vila acostumada a la seva presència.
Aquesta finca es troba registrada i té continuació amb la colindant del carrer Ignasi Iglesias núm. 5. Refeta i abandonant la seva importància, es va demolir per a construir al 1970 una oficina de La Caixa, i actualment es troba les oficines centrals de la Companyia d’Aigües del Prat.
Durant 1904-1905, els polítics eren nombrats com honradíssims, qualificatiu pròsper davant la negativa de la immensa majoria de participar a la vida política. Ja que les feines pròpies de treball podien estar perjudicades per les tasques a l’administració. Hi ha moments que el treball era més important que la mateixa política. Això, implicava que els regidors i alcaldes estiguessin ben considerats, malgrat que eren persones amb un poder adquisitiu alt. Sobretot la importància en quant a les seves relacions, perquè el consistori obligava o permetia lluir-se en festes i processons. Les disputes familiars eren constants, però sobretot per l’impost de consums, que era considerat un mal per a la població. La conversacions es feien als cafès, principalment. Les idees de partits eren quasi inexistents, ja que el que aprimava eren els interessos personals. Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli.
A la fi del franquisme i inicis de la democràcia (1970-1979) es va permetre l’enderroc d’aquests espais. El Cafè del Pont i el Centre Artesà eren part del paisatge urbà propi d’una vila que ens endinsava de ple a finals del segle XIX. Avui, no són més que espais allunyats del món cultural pratenc. Però per contra i retornant a la política assenyalada, el que passà més enllà del 1906, és ja una altra història.

21 de maig de 2011

Eixample Sud -Cal Ribes i Cal Silet-

L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.

20 de maig de 2011

Anècdota o tradició burlesca al Prat (1890)

En ocasions els episodis més remots i més irrellevants surten a la llum, per demostrar que són part d’una pseudotradició sense cap mena de sentit. Incidents al Prat, moltíssims, que s’han d’anar desgranant per poder explicar les diferents singularitats històriques. És xocant veure com la canalla també forma part de la història més quotidiana, en algunes ocasions. En aquest cas, farem menció d’una anècdota intranscendent per a la nostra història local, però d’importància per veure les relacions entre les diverses institucions i la quitxalla.
L’incident que no deixa de ser més que pura anècdota, va ocórrer durant el regit del mossèn Benet Torres i Soldevilla. El rector titular mossèn Benet, natural de Sant Andreu de Palomar, va contribuir a les ànimes pratenques des de 1878 (substituint a mossèn Claramunt) fins a la seva mort a l’estiu de 1904.
Les relacions entre l’església i el consistori no podien anar més ben encaminades, ja que al llarg del segle XIX, les denúncies eren una pràctica recurrent per temes de domini territorial. En aquest cas al 1881, l'església havia atorgat a l’ajuntament l’antic hort que havia situat davant l’església. L’alcaldia es comprometia a crear la plaça de l’església. Això va fer proliferar el joc dels infants a l’actual plaça. A l’altre cantó, a tocar al carrer Major, encara es jugava al frontó. Un espectacle per deixar-nos transportar i imaginar el temps en què les vivències compartides a l’actual plaça de la Vila eren el motor social.
El dijous sant de 1890, la canalla que estava a la plaça de l’Església en un to burlesc, havia entrat a l’església davant la presència del rector. La intenció era la següent: picar el cap als jueus. És a dir, que volien insistir en entrar a l’església per empaitar el cap dels diferents sants. S’emparaven en una costum inveterada. De la suposada tradició, fruit de la imaginació sorprenent dels infants, va esdevenir una diversió momentània.
Davant la inquietud dels nens, el rector va optar per marxar i deixar l’església lliure i avisar a les diverses persones del consistori. El resultat quan van tornar, lògicament, és que havien marxat.

19 de maig de 2011

Els antecedents de l'Agrupació Ciclista El Prat

Sense cap mena de dubte, la bicicleta al Prat va transformar la vida quotidiana dels seus habitants a inicis del segle XX. Sobta pensar que els capritxos de la nostra història té futurs incerts, a vegades ens fan crear anècdotes històriques que són més records i un passat llunyà que no pas una història recent. Podríem titular o afegir que el Prat va ser capdavanter en organitzar curses i premis al territori deltaic. Les dificultats de realitzar esport davant els riscos de caigudes, va servir per formar un teixit de bons ciclistes durant la primera meitat del segle XX. Però, no tot era esport, lògicament va ser un ús de transport primordial davant la distància amb diferents districtes i zones llunyanes del nucli urbà.
La privilegiada posició del Prat dins del delta del Llobregat -territori planer-, va fer proliferar a inicis del segle XX l’ús de les bicicletes. Les estadístiques i comparacions amb altres poblacions eren impressionants, ja que contava amb un cens alt respecte altres viles catalanes. Estaven registrades al 1917, 73 bicicletes, en contraposició a només una motocicleta. Cal dir, que la majoria de propietaris de bicicletes estaven al nucli urbà, ja que els camins estaven mig ben pavimentats. L’ambient rural estava un poc desafavorit pels camins intransitables, malgrat l’intent d’unir la població amb la Volateria.
La importància de la bicicleta va fer que al 1916, la Festa Major del Prat va incloure una cursa de bicicletes, malgrat que no coneixen el recorregut, tot fa pensar que continuaven la tradició de curses des de la Ricarda al nucli urbà. Davant aquest panorama en augment, el Prat va aglutinar al 1923 la Festa del Pedal. La concentració més gran de bicicletes de tot Catalunya. A la dècada de 1920, va existir la Penya Ciclista del Prat de Llobregat, molt arrelada al municipi i a la comarca. Aquesta organitzà el Gran Premi Sestal, en honor a la marca de bicicletes de la casa Sestal. Però pel que fa a la XI Festa del Pedal, nascuda de la desapareguda Touring Club Ciclista, va ser organitzada el 6 de maig de 1923, després d’onze anys d'història en diferents poblacions importants de la geografia catalana. La peculiaritat de la festa és que el consistori i els diversos personatges il·lustres de la població feien donacions d’objectes, d'obres d’art, de bicicletes, de perfums, de joies, i fins i tot de galls potablava. Tot un gran èxit, amb més de 1700 ciclistes. La població aleshores es situava entorn als 3600 habitants. Avui semblaria una mica il·lusori pensar com es feia l’exposició de premis, ja que les diferents persones que participaren a l’entrega, obrien les seves cases per ensenyar els objectes que donaven en benefici de la causa esportiva. La recreació d'episodis històrics a l'actualitat, ha esdevingut una manera de gestionar la cultura, que força tindria per al món del ciclisme recuperar l'ambient del primer quart del segle XX a la nostra població.
Deixant de banda l'esperança, també al 26 d’abril de 1925, la Penya Ciclista del Prat organitzava la Copa Janer. El guanyador rebia 75 pessetes i l’Ajuntament atorgava una obra d’art. El recorregut també va ser el conegut com la Ricarda, que des d'aquesta finca s'anava fins a l’actual plaça de la Vila.
Davant l’actual proliferació d’iniciatives empresarials de tendes especialitzades entorn a la bicicleta, durant la dècada de 1920, hi havia la desapareguda casa Ciclos Andreu al carrer Ferran Puig núm. 9.
Els antecedents són clars i evidents. Això, faria que al 1932 es creés l’Agrupació Ciclista el Prat. Amb l’antiga seu, ja abandonada, al carrer Santiago Rusiñol davant de Cal Sadurní, que encara conserva la senyalització com a un pas del temps remot; actualment, es localitzen al barri de Sant Cosme al carrer Riu Ebre núm. 21. El farciment d’activitats proposades donen a l’agrupació un caire esportiu, festiu i de germanor insòlit.
Bloc de l’Agrupació Ciclista El Prat: http://acprat.blogspot.com/




Bloc del grup de Mountain-bike dins de l’Agrupació: http://bikeacprat.blogspot.com/

17 de maig de 2011

Patrimoni industrial pratenc. Exemple d’un espai entre càmeres i caixes

A vegades, tot el que envolta al patrimoni cultural és senzillament preocupant. Les restes patrimonials mentre més antigues poden ser que estiguin més revaloritzades pel públic, entès o no. Un municipi no ha de buscar el seu destí cultural, sinó trobar-lo. Exemples al Prat, centenars. Hem estat el municipi que per la seva posició geogràfica s’ha desconsiderat el seu patrimoni històric. Possiblement, el problema ha estat la gent del fang. El Prat no va néixer al 965, molt abans ja existia, només són documents registrant un terreny nou cobrint un de vell. Les modificacions i transformacions d’un delta orgànic, també ha transformat les mentalitats dels ciutadans.
Actualment, amb la reestructuració de la gestió del patrimoni cultural, on hi tenen cabuda el patrimoni efímer i fins i tot el de fa un parell d’anys; la riquesa patrimonial és molta, tant, que moltes vegades no són conscients de la seva potenciabilitat. La iniciativa municipal de les visites a la Granja, la Caserna dels Carrabiners i el Semàfor són beneficioses pels pratencs. Però com potser, que des de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, s’organitzés, des de Terrassa, una ruta al patrimoni industrial al Prat. Faig referència, ja que les visites eren als espais comentats anteriorment, més la Torre de la Ricarda (http://www.amctaic.org/?tool=amctaic&tool_section=forum&page_id=19&action=show_record&process=sortida&forum_id=16). Em sembla extraordinària aquesta sortida. Sense cap mena de dubte alguna cosa falla. És a dir, que si un vol visitar la Torre de la Ricarda, calia apuntar-se a la sortida des de Terrassa per veure una joia pratenca. Això, recorda que sempre la finca de la Ricarda ha estat considerada com a patrimoni aliè al Prat, malgrat els seus inicis varen ser importants per al nostre municipi, ja que va transformar tot el paisatge rural des de la Bunyola a l’Albufera.
El patrimoni industrial del Prat és únic, hi ha empreses que alberguen un patrimoni artístic en les seves dependències, i també en la seva arquitectura. La ciutadania ha de ser conscient que les industries existents també formen part, en un futur o no, del patrimoni de la nostre ciutat. A vegades només, fent un tomb pels diferents polígons industrials un pot ser conscient de la importància en un futur de la arquitectura industrial o empresarial.
La fotografia presentada mostra les actuals oficines de la Caixa Catalunya dins de la integració de caixes Catalunya Caixa. La història no comença amb aquesta empresa, ja que va ser l’empresa fotogràfica Kodak la que va apostar per aquestes instal·lacions al 1973. Amb només 5 anys, en aquesta fàbrica ja havien construït més d’un milió de càmeres Instamatic. A l’Estat espanyol, Kodak va ser creada al 1913. El seu desplaçament al 1973 al Prat, exactament al polígon industrial Mas Mateu al carrer Pi núm. 2, li va configurar un gran èxit. Amb una superfície de 9470 metres quadrats, es varen emplear sis mil tones de ciment i cinc-centes de ferro. La propietat abraçava 35.000 metres quadrats. Ja a l’època d’inici contava amb aire condicionat i un centre d’entrenament. Es feien cursos de venda per al comerç fotogràfic i s’ensenyava la fotografia professional. La història de l’espai empresarial encara continua, només amb el reconeixement i la seva vinculació al municipi es pot explicar el patrimoni industrial existent al Prat.
Això només és un exemple, per veure la història d’aquest edifici empresarial. La història ha de demostrar la importància de la indústria des d’una òptica ciutadana. Tant de bo seria interessant fer recorreguts per les diferents indústries explicant les seves històries, excepcionalitats, singularitats o peculiaritats.

15 de maig de 2011

Coronel Sanfeliu: una història pratenca internacional

Els capritxos de la història fan rellevants diferents racons de la nostra ciutat. El naixement de Jaume Sanfeliu i Codina al Prat l’1 de novembre de 1839, és una d’aquestes singularitats que atorguen al municipi una part de la història més internacional del militar pratenc.
Jaume Sanfeliu va ingressar a l’exèrcit com a soldat voluntari amb 19 anys. Un any més tard a l’Havana va ascendir a cap segon. Al 1861 s’embarcà al batalló que estava destinar a format part de la brigada expedicionària per a l’actual República Dominicana, on les seves maniobres li varen concedir la creu honorífica de María Isabel Luisa.
A la primavera de 1862 es va embarcar per a l’expedició cap a Mèxic, tornant al cap d’uns mesos a l’Havana. Després va ascendir a sergent primer al 1863, i a l’estiu va sortir amb el batalló de campanya cap a Santo Domingo, trobant-se en diverses accions i a la presa dels forts de Santiago de los Caballeros -resistint al conegut fort de San Luís-. Sota les ordres del general Gándara, va participar a l’ocupació de diferents poblacions importants (San Cristóbal, Río Jara, Doña Ana) i a les lluites de Río Jaime i en els de Palmar de la Fundación, Guana del Paya, Guayaba de Barcés i la possessió de Baní. També va participar a la conducció de l’acció de Neyra i va sortir després en la divisió expedicionària de Montecristi, sota les ordres del general Primo de Rivera, i a les de Laguna Verde, Laguna del Rincón i els forts de Puerto Plata. En aquestes maniobres va caure malalt i va marxar a recuperar-se a l’illa de Cuba.
A inicis de 1864 es va incorporar al batalló Montecristi, al servei de la campanya, però a finals d’aquest any i perquè havia complert la seva estança militar va ésser retornat a Espanya. Per aquest motiu, va ser destinat al batalló provincial de Tarragona i després al regiment de Toledo, passant de guarnició a Barcelona. Al 1869 va ser destinat al regiment d’infanteria de Sevilla, però després va passar a l’exèrcit d’Ultramar amb el batalló de voluntaris caçadors de Barcelona. A Cuba va participar contra les captures de material bèl·lic i diferents reses. Moltes operacions li van valdre l’obtenció de grau de capità i la declaració de benemèrit de la pàtria. Posteriorment, li varen atorgar la creu vermella del mèrit militar de primera classe. A la zona de Santa Gertrudis a Cuba, va resultar amb dos contusions d’arma blanca, però es va poder beneficiar de l’enemic d’un canó i una bandera insurrecta, a més de matar en combat a mariners que es destinaven a embarcar amb els generals insurrectes.
Pels seus mèrits de guerra va ser portat al batalló de caçadors de Pizarro, que es trobava a Puerto Príncipe. Més tard, va passar a Nuevitas amb l’objecte de protegir els torreons de la part est, organitzant la contraguerrila a les ordres del coronel Armiñán, causant moltes víctimes dels insurrectes d'aquesta zona.
Al 1874 va ser l’encarregat de l’organització de la contraguerrilla denominada Gíbaros, passant al batalló de voluntaris catalans. Les ferides de diferents accions li van permetre estar sis meses de llicència a Espanya. Tornant a Cuba, va ser ascendit a tinent coronel, després de diferents campanyes, però el recreuament de les seves ferides anteriors li van fer retornar a la península al 1876, quedant reemplaçat a Catalunya, i després al regiment d’infanteria de Burgos. Destacat a Tremp va ser sota el comandament militar, però va ser destinant finalment a l’exèrcit de Cuba.
Al 1879 va desenvolupar la subinspecció dels batallons de dipòsit de Catalunya, a més del càrrec de comandament militar de Terrassa. Després passaria a la Seu d’Urgell, i més tard a Reus. Destinat a l’exèrcit de Filipines, va ser governador del cinquè districte de Mindanao. Al 1888 es va retirar, a viure a Sant Martí de Provençals, morint al 1899. A Barcelona en el carrer on va viure, l’antic carrer Méndez Núñez, al 16 d’agost de 1927 li varen atorgar el seu nom, que es troba ubicat al districte de Sant Martí, al barri del Clot. Va ser nombrat fill emèrit i predilecte de Sant Martí de Provençals morint al 1899 a Barcelona.
Per altra banda, la imatge presentada fa referència a l'escultura o monument al Coronel Sanfeliu. Va ser durant la transició democrática, al 1976, quan va ser encarregada a Manuel Àlvarez una escultura com a reconeixement de la ciutat davant ésser el pratenc que de més alta graduació militar de tota la historia.

10 de maig de 2011

La pesca de la saboga (1660-1670)

Les activitats pesqueres al Riu Llobregat van ser una pràctica recurrent per part de diversos grups procedents de Cornellà, de l’Hospitalet i del Prat. Des del pas de la barca del Prat fins al mar, el riu hi hagué tanques i petits terraplens per a la necessitat de pescar sabogues. A inicis de la dècada de 1660, els santboians davant l’oportunitat de gaudir d’aquesta pràctica, també comencen a aprofitar aquest recurs, amb pactes amb els diferents grups de pescadors. Aquests, pescarien els dimecres, de dia i de nit, i a tocar al pont de la vila santboiana. Per contra els de l’Hospitalet i del Prat, fora de tot control, i més per tradició i desídia, no obeïen els dies assenyalats, fent la seva, i pescant en terrenys no marcats com a la zona pratenca. A l’any 1662, els de Sant Boi s’enfrontaren amb els de Cornellà, l’Hospitalet i el Prat. Ja que la vila de Sant Boi no podia aturar aigües més enllà de l’estacada, per la zona de Cal Monjo o Torre de l'Estacada, aquest era oficialment el lloc per poder pescar per tots les sabogues. El conflicte va servir per aturar tota pràctica, i com que el grup de santboians varen incomplir el pacte, van ser denunciats. Finalment, Cornellà, l’Hospitalet i el Prat guanyarien la sentència al 1670. Això, només és una recreació d'un apunt quasi testimonial dels conflictes dels pobles del delta per l'aprofitament del riu i de la seva pesca.

9 de maig de 2011

Associació de Veïns Llevant (1967)

L’Associació de Veïns Llevant va ser fundada al 1967, un any marcat per la transformació del Prat arran l’augment de les obres i infraestructures del municipi. Ben poc conegut és el barri de Llevant, per la minsa projecció i identificació d’ésser un lloc diferenciat. La falta de fites urbanes ha fet que els qualificatius d’aquesta zona siguin els seus vials o els seus comerços. L’associació es situa i intenta organitzar el sector entorn al carrer de la Carretera de la Marina. Però, cal dir que la defensa de la gent d’aquest barri ha anat en augment, amb una proliferació d’activitats lúdiques i educatives envejables. I amb una programació anual de considerable resposta pels habitants pratencs de Llevant, ja que s’ha consolidat com a referent per la seva festa major. Manca la consciència de pertànyer a un barri identificatiu, malgrat que els límits també semblen coincidir amb altres associacions properes. Però tot això, enforteix encara més la defensa d’un indret que ha vist augmentar el seu sentiment i convivència davant una zona respectable per la qualitat de vida i serveis. La seva seu al carrer de la Carretera de la Marina núm. 53 sembla un referent i aglutinadora de la generació que va poblar per primer cop aquest espai. Només amb el treball i esforç es podrà fer una consciència de barri, front altres sectors de la ciutat.
L’associació va ser inscrita el 28 de gener de 1967, dins del núm. 536/1 com a Asociación de Vecinos de Llevant del Prat, sota el foment i defensa dels drets cívics, socials i de la persona.
Des del segle XII, el risc del llevant pratenc davant les inundacions del riu s’anà repetint els seus desastres. L’anomenat Prat deçà l’Aigua –delta de llevant- estava desatès per manca de terraplens i murs de protecció al riu del Llobregat amb el límit del camí del Sorral, on actualment hi ha la ronda de Llevant. Justament és aquest lloc, una de les àrees més poc poblades per masies a l'època moderna, fruit de les constants inundacions. Des de Cal Saio fins a Cal Muts del Serra Nou no hagués explotacions agrícoles, un paratge cultivat però no colonitzat, com a resposta i el temor del riu.
La història del barri començà amb la immigració de la dècada de 1960, ja que va fer augmentar aquesta zona d’habitatges, teixint un barri nou que ha anat retrobant-se amb la seva pròpia història. Quan es formà l’associació de veïns, al 1967, a l’estiu s’inaugurava la primera fase del barri de Sant Cosme i s’aprovava el pla parcial de Cal Saio, demostrant la necessitat de vivendes i de l’activitat industrial.
Com ja hem comentat, l’eix vertebrador de Llevant semblaria que és l’antic camí del Sabogal, és a dir, l'actual carrer de la Carretera de la Marina, que marca un món tan peculiar com a singular. La potencialitat d’aquest barri, sempre en progressió, li doten d’una mirada diferenciada de la resta de barris. La seva gent i els seus interessos fan carismàtica a aquesta zona, que ha vist com poc a poc el Llevant va bordant la seva pròpia història.

1 de maig de 2011

Barraquisme a la plaça de la Vila

Parlar de barraquisme avui dia, comporta una idea d’autoconstrucció i en certa mesura d’il·legalitat. A finals del segle XVIII, la barraca era una altra cosa. Moltes viles, pel que fa a les autoconstruccions d’hàbitat no eren registrades pel propi consistori, però al Prat, per la immensa majoria d’edificacions d’aquest tipus eren veritablement censades, i així apareix als diversos documents. Les barraques de la Bunyola i l’Albufera eren construïdes per part dels ramaders i sempre pendents dels capritxos del riu; i a la zona del Cap del Riu, antiga desembocadura, fins i tot havia un hostalet a mode de barraca. Igualment passava a la plaça de la Vila. S’ha considerat les dècades entre 1720 i 1740, com l’expansió de l’edificació al voltant del carrer Major. Per això, ens adonem que la problemàtica del barraquisme a l’entorn de l’actual ajuntament ja no era una solució viable. A finals del segle XVII i inicis del segle XVIII, l’hostal existent a tocar al pou comú i a l’actual ajuntament funcionava com a taverna i hostal, però les seves reduïdes dimensions va fer que al 1725 s’ampliés per donar servei a una taverna, botiga i fleca més gran. Tot això a tocar al clos i al cementiri de la parròquia. Això donaria lloc a l’eliminació de l’hostal com a barraca per ésser construïda en obra. Però no tot a la plaça era aquesta barraca, ja que al costat hi havia les barraques dels jornalers i barraques individuals que configuraven un paisatge rural propi d’una vila que augmentava la seva importància econòmica.