L’aldarull de Sant Isidre al Prat de 1742

A mitjans del segle XVII, la immigració francesa al Prat es va agrupar entorn als sants metges Cosme i Damià. Per contra, els pratencs -que estaven una mica més arrelats- administraren sant Jaume i sant Sebastià com a contra per la iniciativa forastera. Però, amb la frenada dels occitans, els nous vinguts començarien a vindre procedent de l'interior de les muntanyes de Catalunya, on s’encarregarien de la capella de sant Isidre.

Des d'inicis del segle XVII organitzaren la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. En el cantó religiós, la processó era portada principalment per bovers, és a dir, per adolescents que havien estat pastors de bous. Al 1742, els dos bàndols enfrontats –per un cantó els naturals i per l’altre costat els forasters- a l’hora de portar el tabernacle del sant no es van posar d'acord; i per aquest motiu, el rector i el consistori van proposar que serien dos membres de cada grup.

Però, un cop es procedia a la processó amb l’església plena de gent, un grup en contra dels bovers forasters es revoltaren crispant a la població present. Seguidament, s’atura l'acte religiós i amb l’ajuda de les forces d’ordre de la ciutat de Barcelona empresonaren, no massa temps, alguns causants de l’aldarull. Sorprèn que molts dels encausats estaven vinculats a la política local del Prat o ho estarien més tard.

Caps de bestiar argentins a l’Albufera al 1902

L’anecdotari pratenc està ple de curiositats que marquen la seva història, malgrat que conformen pinzellades dins d’un altre context. A la primavera de 1902, una companyia anglesa volia iniciar la importació de bestiar argentí a l’Estat espanyol. En un primer moment, havia sol·licitat a la Companyia del ferrocarril del Nord a Galícia la construcció d’una rampa per al desembarcament dels animals. S’iniciava una nova via de mercat que en un primer moment anava destinat a grans capitals com Madrid i Barcelona, però, que comptava amb les queixes de ramaders i pagesos davant el nou mercat.

Els inversors anglesos van contactar amb l’Ajuntament del Prat per sol·licitar permís per a poder pasturar lliurement pel territori un total de 800 bous i 800 xais procedents de Buenos Aire. El consistori per l’escassetat de terrenys de propietat públic, es va posar en contacte amb Jaume Casanovas, per si era possible que el bestiar fossin a pasturar a les seves terres de l’Albufera abans d’ésser sacrificats.

Les exportacions de la ramaderia argentina van ser absorbides per Anglaterra sobretot entre els anys 1880 i 1902. En aquest moment, s’iniciaria l’enviament de carn congelada, malgrat la prohibició dels anglesos per possible febre aftosa, cosa que donaria pas als vaixells frigorífics més consolidats.

Principalment, la carn estaria destinada als mercats barcelonins de Sant Josep –Boqueria-, Born i Sant Antoni, i la restant als diferents pobles de la rodalia. El preu era uns trenta cèntims menys del que s’estava pagant, com a agraïment pel recolzament de la ciutat de Barcelona per facilitar el consum. Més tard, molts ramaders es van veure obligats a baixar els preus de la seva carn per competir amb la valuosa carn argentina.

Sant Cosme i Sant Damià al Prat del segle XVI: origen foraster?

Al llarg del temps, el Prat ha aglutinat el pas de multituds de persones i en certs moments hagueren grups que xocaren frontalment amb els pratencs ja instal·lats. Una generació jove que va crispar a la població pratenca van ser els procedents de l’Occitània. La creixent obertura de la ciutat de Barcelona al Mediterrani va coincidir amb una onada d’occitans -principalment-, sobretot homes joves, que es desplaçaren durant la segona meitat del segle XVI i inicis del segle XVII.

La presència pels carrers d’aquest jovent més pobre al llarg de la segona meitat del segle XVII, va ser considerat perillós en un primer moment. Les autoritats locals acostumades al control i repressió dels pratencs, no gosava d’actuar pel temor de les represàlies.

Amb la creació de la parròquia va fer sorgir una iniciativa agrupada en la creació d’una confraria dels sants metges Cosme i Damià al 1568. La rèplica i les diferències no es van fer esperar quan l’any següent els naturals pratencs van tenir cura de l’administració de l’altar de sant Jaume i sant Sebastià. Les rivalitats seran present en aquests moments, malgrat que les úniques manifestacions públiques eren les religioses. La veneració dels sants metges estava relacionada amb les epidèmies i infermetats tan recurrents al orgànic delta del Llobregat.

Divorci al Prat del 1400

Al llarg dels segles XIV i XV la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. Amb les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos els contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia.

No només eren pactes entre la parella o el matrimoni, ja que hi han casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas-. Però, a l’estiu de l’any 1400 a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet és possible una aproximació històrica al mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi.

Les reparticions de les pertinences de la família ens menciona una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que estava fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb la mà de cadascú d’ells corporalment tocats, que les seves possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves sota càstig o multa. No només la documentació ens demostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle XV, si no les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia.

Cal Saboia, prostíbul pratenc

Al llarg dels segles XVI-XVII hi han denúncies d’alguns pagesos pratencs als diversos bisbes, acusant als seus veïns de les immoralitats com la bruixeria, l’adulteri o la prostitució.

Parlar de prostíbul al Prat a l’actualitat és fer referència a l’actual Top Models, però ben conegut, a mitjans del segle XX, és la casa de pagès reconvertida coneguda com a Cal Saboia. Ubicada entre l’avinguda Anselm Clavé i el carrer Ignasi Iglesias, justament a l’entrada o sortida d’una vila, va fer trontollar l’ordre moral pratenc. Com a Bar Saboia des de 1931 estava registrat com a prostíbul. Les dones que hi treballaven eren de fora de la vila pratenca, essent molt famosa la denominada “la Mallorquina” que va arribar la seva repercussió i popularitat fins a la menció a diverses cites eclesiàstiques.

Durant la II República, moltes reunions clandestines escollien el prostíbul per la seva discreció on va ser un lloc de reunió per excel·lència; però ja a la Guerra Civil el grup anarquista del Prat es posicionà en contra i seria clausurat per exercir la prostitució i el joc.

Un cop acabada la guerra el franquisme, on ja proliferaven aquests centres a la capital de Barcelona, Cal Saboia obriria les portes fins al tancament al 1956, amb la prohibició oficial de la prostitució, malgrat que va perdurar fins a inicis de la dècada de 1960. Sectors conservadors i catòlics es posicionaren en contra del local on l’afluència de públic tant dels pratencs com barcelonins era impressionant. Sobretot va provocar molt aldarull el problema de les infeccions, i van ser molts sanitaris que avisaven dels contagis. La seva publicitat en els primers moments com a Café-Bar Dancin Saboya oferia “Servicio esmerado. Abierto día y noche”.

Pistolerisme al Prat (1919-1923)

El pistolerisme ha estat considerat un fenomen de confrontament entre la patronal i el proletariat. Més enllà de la ciutat de Barcelona que va aglutinar els majors incidents, a les poblacions d’entorn a la gran capital també patiren les repercussions i pressions d’un policia organitzada pel Govern Civil.

Al 1920, va ser enviada a la vial del Prat un cos policial per al control dels diferents obrers que s’anaven instal·lant al municipi. Principalment, el pistolerisme es va donar entre els anys 1919 i 1923, davant l’augment de l’afiliació de treballadors al sindicat de la CNT. L’anomenada Federació Patronal, a més de les pressions a polítics, finançava una onada d’atemptats contra els quadres sindicals i obrers. Per la manca de garanties constitucionals, va passar a ser quotidià les tortures, les persecucions, els desterraments i l’aplicació de lleis de fugues als militants anarcosindicalistes. La vila del Prat al 1920 tenia una mica més de 3.500 habitants.

Josep Marín, marxador pratenc

Ara fa 30 anys que el pratenc Josep Marín guanyaria el segon campionat d’Espanya de marxa atlètica a Saragossa; el primer al 1980 al Prat. Josep Marín Sospedra nascut al 1950 al Prat de Llobregat ha estat un dels principals atletes de marxa atlètica de l’estat espanyol. Va mantenir una gran rivalitat amb un altre pratenc, Jordi Llopart.

Aconseguiria ser subcampió del món al 1983 en 50 km marxa, on el mateix any a València va arribar a la plusmarca mundial de 3 h 40 min 46 s. Va participar als Jocs Olímpics de Moscú al 1980, i al campionat europeu d’Atenes de 1982 essent primer en 20 km marxa i segon al 50 km marxa. A la Copa del Món de marxa de l’Illa de Man va ser primer en 20 km marxa. També participà als Jocs Olímpics de Seúl al 1988 i a Barcelona al 1992. Ha entrenat als campions viladecanencs marxadors Valentí Massana i David Márquez. Actualment, és el responsable de la Real Federación Española de Atletisme del sector de marxa atlètica.

El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.