La Seda com a patrimoni perdut

La Seda de Barcelona del Prat va ser una empresa creada amb capital, majoritàriament, holandès, instal·lant-se al 1928. Els dirigents holandesos, amb el control de l’empresa al seu càrrec, varen crear una colònia molt integrada a la vida quotidiana pratenca. La demanda de mà d’obra va comportar que gent vingués de les comarques tarragonines i de les proximitats amb el municipi del Prat, així com de persones provinent de la resta de l’estat espanyol. La Seda, al mes de juliol de 1931, va viure una de les més importants vagues de la seva història, amb un total de dinou dies. Només, resta de testimoni industrial la xemeneia de la fàbrica, essent afectada per l’Eixample Nord els terrenys que ocupava. Deixant de banda les xemeneies al Prat, no ha existit cap indústria fabril sencera protegida com a patrimoni industrial malgrat la importància d’aquest sector al nostre municipi i que tan a marcat la història pratenca.

El joc de la "lima" o tornavís al Prat

La “lima”, la llima o el tornavís és un joc tradicional al Prat de les dècades de 1970 i 1980. Consisteix en una modificació del joc de la xarranca, utilitzant una llima, tornavís o una barra metàl·lica, per un costat afilada per ser punxada al terra. A partir d’un quadre dibuixat al terra humit amb 8 divisions, numerats de l’1 al 8 segons la distància de menor a major. Es llença la llima amb l’objectiu de punxar-la al terra en el quadre núm. 1, així successivament fins al 8, on cada quadre s’ha d’agafar ficant el peu en les altres caselles sense tocar el que es troba punxat. La llima va ser un joc molt popular amb l’aportació de sauló per a la creació de parcs públics al Prat, sobretot després de les pluges amb el terra més humit.

Camí del Pas de la Barca

El camí del Pas de la Barca correspon a un vial d’importància cabdal per a la història del Prat. Al llarg d’aquesta, presenta vàries modificacions en relació al tram urbanitzat del sector nord de la vila del Prat. Entre 1700 i 1873, des de la plaça de la Vila passant pel carrer Major i un camí per l’esplanada de cal Mosso, avui dia ocupat pel soterrament d’un gasoducte, s’endinsa cap al riu Llobregat. Actualment i sorprenentment no hi cap indicació ni protecció del tram d’aquest camí del que al llarg d’època medieval va ser pas obligat per creuar el riu Llobregat en direcció a Barcelona, malgrat que es trobaria afectat pel projecte de l’Eixample Nord.

L'escorxador del Prat

L’escorxador municipal del Prat aixecat al 1919 corresponia a un conjunt d’edificis d’estil modernista utilitzat fins a la dècada de 1980. Posteriorment, fou ocupat per la Brigada d’Obres municipals i al 2006 enderrocat per a la construcció del Cèntric Espai Cultural. Avui dia, no hi ha cap rastre de la seva anterior existència malgrat la seva importància, només queda en el record popular i cada vegada menys, el topònim “el Matadero”.

El camí del Sorral del Prat

El camí del Sorral correspon a un tram d’un vial d’origen medieval. L’aprofitament de les graves i sorres per a la compactació de nous vials al Prat en aquest indret li atorga una importància, i més encara per ésser un camí paral·lel i per damunt al terraplè de defensa del riu Llobregat. A època medieval identificat com al camí del Riu, des del segle XVII va passar a ésser el camí del Terraplè, i finalment conegut des d’inicis del segle XX com el camí del Sorral. Malgrat, la importància dels vials i camins rurals al terme del Prat, no només al Parc Agrari del Baix Llobregat, cap administració ha protegit cap element de la xarxa viària al llarg de la història.

El joc del guà al Prat

El guà és el joc més popular del jocs de bales. La primera meitat del segle XX anomenat “clotet”, on posteriorment, ha esdevingut guà fent referència al forat al terra per a la seva pràctica. Els jugadors cadascú amb la seva bala des d’una línia a certa distància es llençava la bala procurant ficar-la dins el guà o tan a prop com pugui. El que la ficat dintre començava a tirar o si no hi havia el més pròxim. Posteriorment, s’ha de tirar contra una de les bales dels adversaris. La primera s’anomenava “chiva”, “chivas” o simplement “primera”, la segona “peu” o “segona”, però també es va posar de moda a les dècades 1970-1980 “lohay”. Un cop havia picat la bala contra la bala del adversari, havia de allunyar-se tan com per entrar el teu peu com a marcador de distància. El tercer cop anomenat “tute”, i finalment s’havia de ficar al guà o al clotet. Aquesta modalitat de “chiva, pie, tute i guá”, va ser molt popular durant la dècada de 1970 fins a inicis de 1990. Actualment, malgrat la diferències generacionals i els pocs racons per a la seva pràctica en parcs públics sembla que es tornaria a jugar al Prat.

Diverses maneres, però no les úniques, de tir per a la seva pràctica.

Camí de Cal Silet

El camí de Cal Silet entre el barri de la Granja i la carretera de la Bunyola, forma en part de la delimitació de la coneguda Eixample Sud. El vial complert amb uns 850 metres de llargària separa la zona urbana amb el Districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, transformat per les diverses masies, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. La importància de Cal Silet radica amb al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.

Origen del Sometent al Prat

El Sometent era un cos de seguretat d’origen medieval, que va passar per diferents fases al llarg de la història. Corresponia a un grup paramilitar format per civils amb la intenció de garantir la protecció de la població i el territori El sometent és hereu de l’antic sagramental, inspirat en la germandat dels pratencs per la seva pròpia seguretat mitjançant un jurament. Establert des del segle XIII, malgrat l’obligació en aquests moments, de la defensa del país davant atacs exteriors per legislació de Jaume I. El primer jurament als pobles del pla del Llobregat va ser establert al 1257.

A inicis del segle XV, existiren capitans nomenats entre els pagesos de Sant Boi i del Prat de Sant Boi, que posteriorment eren ratificats pel veguer de Barcelona. Gràcies als llibres del Sagramental d’època baixmedieval, tenim la relació de les persones que van jurar el càrrec. El sometent només actuava en cas de foc i sang però no en bandositats, exceptuant alguns casos.

Identitat pota blava

Els pota blava o l’aviram conegut com Raça Prat presenta una coloració en el seu plomatge perdiuat, la cresta amb 5 o 6 puntes i les cuixes lliures de plomes i allargades amb un color blau pissarrós. La dedicació i esforç de la granja avícola Colominas i dels pagesos a principis del segle XX ha propiciat que la raça arribi als nostres dies. Malauradament, la història de la Raça Prat s’escriu a partir de la dècada de 1930, i pinzellades de finals del segle XIX. Però, la documentació escrita ens parla de les masies del segle XVIII amb capons del Prat, que ja els venien a la ciutat de Barcelona. Ànecs, oques, galls dindis, capons, galls i gallines són presents en els lloguers de les terres i cases, com mostra de la identitat i respecte al propietari. Durant els segles XVIII-XIX els obsequis i regals d’aquests animals va ser una pràctica recurrent i molt apreciada pels masovers deltaics. La història de la Raça Prat s’ha d’explicar a partir dels seus orígens com característica del territori no només com a la denominació genèrica determinada al 1987 per la Generalitat de Catalunya.

El Prat 1802, el seu propi Fuenteovejuna

Al llarg de la història del Prat hi han esdeveniments que marquen la unió conjunta de la població. El procés llarg sobre els delmes exempts és embolicat i ple d’anècdotes i processos judicials. Durant l’època moderna, els pratencs havien de pagar l’impost a l’església, és a dir, un deu per cent sobre la collita per mantenir la institució. El 1802 s’estableix el traspàs dels impostos de l’Església a l’Estat. Davant això, els pratencs tots a una es negaren a pagar, ja que consistia veritablement en tots els productes del terme municipal que existien. La crispació fou total quan el batlle va ser empresonat i poc a poc tots els regidors del consell, on les amenaces a la població s'incrementaren per part de la policia de l’Estat. Moment puntual de la història, tots a una, quan es produïren els embargs individuals als béns de molts pratencs, començant pels masovers, es negaren a l’entrega dels productes i dels impostos. L’organització pratenca es va iniciar amb la persecució i apedregament dels agents judicials. La desoladora guerra del francès iniciada al 1808 interromp aquest episodi.

Les bitlles al Prat

El joc de les bitlles es va jugar al Prat durant els segles XVII-XVIII, principalment arrelat a la plaça de la Vila. Malgrat l’origen medieval d’aquest joc, només és a partir d’aquesta època quan es té constància de la seva pràctica. El joc consistia en tombar cinc de les sit bitlles de què constà mitjançant tres bitllots des d’una distància predeterminada. Avui dia, és un esport federat i reglamentat, on a inicis del segle XX es va perdre la tradició, malgrat que excepcionalment s’han vist en diversos parcs la seva pràctica.

Cal Saio: 1974

Cal Saio, era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat. El 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

 Fotografia extreta de la pàgina web d'Àlex Domínguez Monès. http://www.adm.cat/images/Cal%20Sayo.jpg

La pèrdua de Can Peixo Vell

La masia de Can Peixo Vell o la Torre de Mn. Amell va ser desfeta el 1957. La torre, que corresponia a una veritable fortalesa, va ser construïda amb pedra de la muntanya de Montjuïc i posseïa importants finestrals gòtics. Malauradament per l’afectació de les vies del tren, va ser derruïda durant l’alcaldia del Dr. Jaume Codina i Vilà. Es va garantir la protecció dels seus finestrals conservant tres al jardí de la Torre Muntadas i un al Parc del Fondo d’en Peixo. Actualment, no hi ha cap protecció i indicació d’aquestes restes patrimonials.

Encant al Prat de Llobregat

Durant el segle XVIII a la plaça de la Vila del Prat es venia en pública subhasta els béns d’un difunt o persona viva amb la finalitat de pagar els seus deutes acumulats. Conegut amb el nom d’encant, normalment es celebrava els diumenges i dies festius.

Escarxofa Prat com a identitat pratenca

L’escarxofa arrelada a les terres pratenques al primer terç del segle XX, des del Prat sortien vagons diaris abans de la guerra carregats d’escarxofes i enciams per al mercat europeu. Després de la guerra, ha anat perdent superfície dedicada al conreu, malgrat que existeixen al delta unes 500 hectàrees, principalment al Prat i Sant Boi. Es coneguda actualment amb el distintiu Carxofa Prat. L’exquisidesa de l’associació gastronòmica de Les Escarxofes del Prat promou aquest producte pratenc.

Camí de València

L’actual camí de València correspon a un vial creat al segle XIX, malgrat al Prat hi han traces d’altres camins d’origen medieval amb mateix nom. Aquest travessa els districtes de l’Albufera i la Bunyola amb la intenció de ser un camí ramader que connectava les fèrtils terres del sud del terme amb el pas de la Barca per anar a la ciutat de Barcelona.