4 de juny de 2011

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839) -2-

Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.

Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.

A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.

Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.

La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.

1 comentari:

Miquel ha dit...

verdaderament interesant ¡¡¡ salut