Barqueries al segle XIII: entre les autoritzacions reials als pratencs i l’encaminament de la fi del blat

La partició –Sant Boi i Provençana- de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic i per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie.

Els senyors feudals al delta varen atorgar als pagesos una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, conegut a la documentació com barqueries. A inicis del segle XIII, amb un societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avançament. També afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. Aquest detriment del la producció del blat, va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur enriquiment de les terres, pel seu abonament. En aquest moment, entrà en la documentació les peticions dels fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament, però igualment amb el món feudal a Banyols –Provençana-, quan es confirmaren que el rei Jaume era posseïdor de les terres al 1234. Tot la realitat documental era una altra cosa, ja que tot girà entorn a la seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les.

L'actual paisatge "masover" pratenc, com a conseqüència de l'explotació ramadera de l'Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera a tocar amb el terme de Sant Boi. A partir dels escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d'unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris.