De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

Escarxofa Prat

A l’actualitat, l’escarxofa del Prat es considerada un símbol de la nostra terra. Moltes vegades, es resumeix que les escarxofes gairebé porten un segle d’història a la part central del Delta. Hi ha un estudi per a l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a l’espera de la seva bona arribada.

L’acció del mar provoca a l’escarxofa un gust dolç i tendre, i sobretot la veritat del bon sabor que presenta quan es consumeix immediatament després de la seva collita. Abans de plantar l’escarxofera, era necessari l’estanyar o regar bé el camp; només amb el canvi a regadiu, era possible el trànsit a la producció escarxofera.

Va ser coneguda a les terres pratenques, l’escarxofera procedent de Reus abans de la Guerra Civil, anomenada “cardet”, però posteriorment va ser substituïda per variants de Tudela o d’Aranjuez. Però sobretot va ésser a mitjans de segle XX, quan es fa la substitució dels conreus de secà, amb també l’augment de la producció del meló i de l’enciam. L’impacte i publicitat de les escarxofes va ser molt fort a la dècada de 1950, quan el mercat barceloní i diferents països europeus apreciaven aquest producte.

La necessitat de la seva protecció per al seu manteniment, ha d’anar acompanyat del seu reconeixement dins de la història de l’agricultura del Prat i dels municipis que formen la part central del Delta del Llobregat. De ben poc serveix tenir un símbol i una marca si desconeixem el seu origen. No val resums possibles ni xifres errònies, cal la història complerta d’un producte que és referent per al Prat. El qualificatiu de Carxofa Prat no pot contradir la toponímia pratenca d’escarxofa del Prat. La bona i exquisidesa proposta de l’Associació gastronòmica cultural "Les Escarxofes del Prat" de ben segur ens marcarà el camí a seguir.

L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.

Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.

Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.

Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.

Aliments al Prat del segle XVIII

El segle XVIII marcaria una nova etapa al Prat, en diversos aspectes. Un és el trencament amb els esdeveniments dels segles XVI i XVII. La importància dels nous productes condicionà l’alimentació d’una població acostumada als aliments del mateix territori deltaic.

La desaparició del pa negre, deixaria pas al pa de blat. A nivell càrnic, la importància de l’abandó del consum de menjar carn de cabra va anar decreixent. L’aviram i les diferents aus de la Volateria s’incrementà a taula; sobretot els preuats capons del Prat, que el mercat barceloní estava tan interessat.

La pesca, principalment de la saboga, al riu seria part de la riquesa d’aquest medi. També, el consum d’anguiles, llobarros, llísseres, llenguados i rèmols era present en algunes llars pratenques. A finals del segle XVIII, el consum d'anguiles i de granotes, va ésser una de les causes d’insalubritat per a molts.

Amb els nous eixos comercials i la vinculació comercial amb els mercats de Barcelona va fer aparició al Prat, els fideus, les mongetes, el sucre, els bescuits i la xocolata. L’hostal que existia al nucli urbà, a finals del segle XVIII, va fer d’aglutinador dels nous productes comercials, com vi negre, bacallà, tonyina, mel, nou moscada, ametlles, pinyons, olives, botifarres blanques i negres, tabac i glaç, entre d’altres productes. La crisi i el paisatge devastador que va patir el Prat durant inicis del segle XIX per la Guerra del Francès, portaria la fam a la majoria de la població.

L'Esqueleto de Sant Cosme

El barri de Sant Cosme ha estat un focus d’investigació constant de tot tipus. El seu aïllament parcial va ser objecte de la mirada de diversos estudiosos i especialistes de diferents àmbits per analitzar el seu passat més immediat, o si més no, les diferents problemàtiques existents. La debilitada memòria històrica no ha afavorit al seu reconeixement, provocant confusions. Ben culpa té la història actual o recent dels seus espais i les múltiples opinions, però també la Història –per no dir dels historiadors- de no haver sabut explicar els successos de la fràgil i inesperada aparició en terra deltaica.

Els beneficis de la Barcelona olímpica de 1992, també va comportar pressió per a un barri que havia estat centre de drogoaddicció. A finals de 1991, molts veïns van començar a agafar la seva pròpia justícia. La lluita entre els narcotraficants i toxicòmans, va fer ressorgir un nou grup, les patrulles urbanes o manifestacions antidroga. Repartides per tot el barri, principalment a les parades de la línia de bus, van portar a molts toxicòmans a l’Hospital de Bellvitge. Al barri de Sant Cosme, les seves entrades i sortides van ser custodiades per la policia per evitar linxaments. Els sorolls de diversos dispars i amenaces eren l’ordre del dia en un moment puntual de la nostra història.

Les referències a aquest episodi són múltiples. El famós edifici de l’Esqueleto, ubicat l’avinguda Onze de Setembre i l’avinguda del Remolar, que no havia complert la legalitat, va ser escenari d’un dels episodis més impressionants. L’Esqueleto era un lloc problemàtic i que fusionava moltes peculiaritats, on l'edifici només conservava l’estructura de formigó i molts toxicòmans l’aprofitaven per al consum de drogues. Una parella, després de rebre una palissa, van ser amenaçats amb fer-los llançar des del seu sisè pis.

L’Esqueleto forma part de la història del barri de Sant Cosme, però no el seu espai de memòria, ja que l’edifici es trobava al barri de Sant Jordi.

Cine Capri

Sense cap mena de dubte, un dels espais de memòria històrica més interessants i principals del terme municipal del Prat és el Cine Capri. A vegades, la pervivència en el temps d’aquests espais suposa l’acceptació dins del seu context actual. Més enllà dels valors a l’actualitat, el Cine Capri forma part de la nostra història més recent.

Només, l’Artesà podria lluitar amb l’hegemonia en records i vivències, però això és d’importància relativa, ja que són històries que encara s’han de perllongar en el temps. Només amb el reconeixement, a partir de la seva història, es podria revaloritzar. Aquests espais estructurals recobren rellevància, quan es configuren diferents factors, sobretot a partir de les vivències de la població.

Amb una família exemplar i capdavantera en la cinematografia al nostre municipi, els pratenques i pratenques han pogut apropiar-se en part del seu patrimoni ofert, ja que la majoria se l’ha fet seu. El 23 de desembre de 1967, inaugurava la pantalla i la història d’aquest cinema. Lluny queda l’Artesà i el Monmari amb les seves pel·lícules aptes per a tots els públics, i el Capri i el Moderno per a adults.

Des del 1985 va caminar sols, per enriquir-nos cinematogràficament. Només alguns privilegiats han pogut sortir per la porta d’emergència quan la sala estava completament plena, o han viscut des de la planta baixa els llançaments de diferents objectes des del pis superior. Els somriures del personal no han canviat, malgrat el pas del temps la història encara pot ser explicada en primera persona. Molts pratencs i pratenques parlant amb forans, encara treuen pit explicant històries i demostrant que encara hi han llanternes i acomodadors a la vila del Prat. Els seus anuncis preliminars encara perduren, demostrant que és possible transportar-nos i fer un volt per alguns comerços des del seient del cinema.

Aplaudiments als finals de les pel·lícules i anècdotes infinites, que haurien de ser recollides per al reconeixement d’aquest espai de memòria.

Pota blava, origen incert i obligació

Per sort, els orígens dels pota blava són en clau masovera pratenca. La difícil atribució cronològica, fa resumir en molts casos i situar-los a finals del segle XIX i inicis del segle XX. La veritat és una altra. Els capons ja eren apreciats a finals del segle XII a les nostres terres. Com exemple, el mas Guifré del prat de Llanera li eren entregats com a tribut 2 capons pratencs, però desconeixem les seves característiques.

Les relacions entre les masies i l’església, a finals del segle XVIII, es traduïen en l’obligació d’oferir pollastres, per sant Joan, pel dia de l’Asunción de Maria a l’agost, per Nadal, per Carnestoles, per Pasqua i per Any Nou amb entrega d’ous. Només tributaven algunes masies pratenques a l’església, d’altres les obligacions eren ben diferents.

Del Fossar Vell al Cementiri de l’Est del Prat

L’aproximació històrica sobre el món funerari al Prat ha estat un interessant i apassionant episodi. Les relacions entre el consistori i l’església van arribar a enfrontaments de tot tipus. Fins a la independència parroquial, els cadàvers del Prat eren enterrats a l’església santboiana i a Santa Eulàlia de Provençana.

Les inundacions provocaven un distanciament considerable, i queixes per no donar les sepultures i rituals oportuns. Hi ha un munt d’anècdotes, algunes tant interessants com les continues demores de més de tres dies per als diferents sagraments. Les riuades feien passar mala passada, quan hagueren difunts que havien d’esperar o ser transportats a través de l’aigua. Per això, una costum del Prat era enterrar els seus morts a les pròpies masies, pràctica molt arrelada fins a mitjans del segle XVI.

Al 1556 es ratificava la independència parroquial del Prat. Després de passar per un seguit de vicissituds i riuades, no va ser fins a inicis del segle XVII que el conjunt eclesiàstic estaria enllestit. Interessant és la documentació quan ens parla al 1608 d’un enterrament en el cementiri de la parròquia on l’home enterrat es va negar. Però, la primera referència fiable fa menció a l’enterrament d’una noia al 1617.

A partir del nou projecte de cementiri a les afores del nucli urbà, promogut per l’epidèmia del còlera, el Prat funerari entrava en una altra etapa històrica. Al 1857, es va prohibir l’enterrament de més morts fins que no es protegís amb una paret de tanca per evitar les profanacions. La paret tenia que ser obrada, ja que l’ajuntament havia instal·lat una tanca de fusta. A l’any següent, l’enterrament d’un infant a l’antic cementiri, parroquial va portar un mal de cap en les relacions consistori-església. Per ordre municipal, el cadàver del nen va ser traslladat al nou cementeri. Per aquesta raó, l’ajuntament va tapiar la porta d’accés a l’antic cementiri, que es podia entrar des de la Plaça de l’Església. Finalment, l’administració local guanyaria la partida al rector. Al 1858, es construïa legalment el Cementiri de l’Est a l’actual carrer Lo Gaiter de Llobregat.

Al 1881, el Bisbat cedia el cementiri antic per a la construcció d’unes escoles noves. La intenció era acabar amb l’estat lamentable del vell fossar i evitar els espolis i vexacions. Cal dir que la nova planta per a les escoles no s’arribaria a realitzar, construint finalment l’actual edifici consistorial al 1905.