29 de desembre de 2011

L'Esqueleto de Sant Cosme

El barri de Sant Cosme ha estat un focus d’investigació constant de tot tipus. El seu aïllament parcial va ser objecte de la mirada de diversos estudiosos i especialistes de diferents àmbits per analitzar el seu passat més immediat, o si més no, les diferents problemàtiques existents. La debilitada memòria històrica no ha afavorit al seu reconeixement, provocant confusions. Ben culpa té la història actual o recent dels seus espais i les múltiples opinions, però també la Història –per no dir dels historiadors- de no haver sabut explicar els successos de la fràgil i inesperada aparició en terra deltaica.

Els beneficis de la Barcelona olímpica de 1992, també va comportar pressió per a un barri que havia estat centre de drogoaddicció. A finals de 1991, molts veïns van començar a agafar la seva pròpia justícia. La lluita entre els narcotraficants i toxicòmans, va fer ressorgir un nou grup, les patrulles urbanes o manifestacions antidroga. Repartides per tot el barri, principalment a les parades de la línia de bus, van portar a molts toxicòmans a l’Hospital de Bellvitge. Al barri de Sant Cosme, les seves entrades i sortides van ser custodiades per la policia per evitar linxaments. Els sorolls de diversos dispars i amenaces eren l’ordre del dia en un moment puntual de la nostra història.

Les referències a aquest episodi són múltiples. El famós edifici de l’Esqueleto, ubicat l’avinguda Onze de Setembre i l’avinguda del Remolar, que no havia complert la legalitat, va ser escenari d’un dels episodis més impressionants. L’Esqueleto era un lloc problemàtic i que fusionava moltes peculiaritats, on l'edifici només conservava l’estructura de formigó i molts toxicòmans l’aprofitaven per al consum de drogues. Una parella, després de rebre una palissa, van ser amenaçats amb fer-los llançar des del seu sisè pis.

L’Esqueleto forma part de la història del barri de Sant Cosme, però no el seu espai de memòria, ja que l’edifici es trobava al barri de Sant Jordi.

5 comentaris:

Miquel ha dit...

No había oido hablar de ello. Si que el barrio era en si conflictivo y que tan siquiera los conductores de autobuses querían acercarse allí. Salut

Jordi Ramos ha dit...

Hola Miquel, la història dels conductors d'autobusos és ben curiosa. Justament, durant aquest incident a finals de 1991 l'antiga línia de bus 605 va fer vaga per l'augment de la conflictivitat.
Moltes gràcies pel comentari

Jac ha dit...

Crec que en els trets que s'escotaven amb frequència li has posat una mica de collita pròpia.

Jordi Ramos ha dit...

Hola Jac,
sobre l'afirmació dels diversos sorolls de dispars que es van sentir, així sortia a la premsa a l'octubre de 1991 (ABC). Es diu el següent: "El hecho de que únicamente las patrullas urbanas ataquen a drogadictos y pequeños traficantes se debe a que "los camellos están protegidos y nosotros tenemos miedo porque están armados hasta los dientes", afirma una vecina. Los rumores dicen que ayer por la noche [12 octubre] se oyeron disparos entre la población cerca del sector conocido como el Liang-Shan-Po, uno de los centros más importantes de drogas".
Potser, només són rumors o percepcions d'una persona que va informar a la periodista. Merci pel comentari.

cataplus ha dit...

Hola Jordi, feia dies que no parava pel teu bloc i m'ha agradat fer un apunt sobre un lloc que s'apunta en el diari: "el Liang-Shan-Po". Que gran!!!! Aquest era una frase que al meu poble la feien servir per delimitar els barris més "quillos" o de "charnegos". Era l'època en que el jovent d'aquestes barriades, i d'altres, anava a veure les películes d'en Bruce Lee i a la televisió feien la sèrie "La Frontera Azul" (on s'anomenava sovint el terme Liang-Shan-Po, que crec volia dir Frontera Azul). Així doncs, el mot o frase es feia servir, despectivament, per a situar els barris abans esmentats o les zones de conflicte. Per cert, la sèrie és per veure-la, algun dia te la comentaré...