20 de maig de 2011

Anècdota o tradició burlesca al Prat (1890)

En ocasions els episodis més remots i més irrellevants surten a la llum, per demostrar que són part d’una pseudotradició sense cap mena de sentit. Incidents al Prat, moltíssims, que s’han d’anar desgranant per poder explicar les diferents singularitats històriques. És xocant veure com la canalla també forma part de la història més quotidiana, en algunes ocasions. En aquest cas, farem menció d’una anècdota intranscendent per a la nostra història local, però d’importància per veure les relacions entre les diverses institucions i la quitxalla.
L’incident que no deixa de ser més que pura anècdota, va ocórrer durant el regit del mossèn Benet Torres i Soldevilla. El rector titular mossèn Benet, natural de Sant Andreu de Palomar, va contribuir a les ànimes pratenques des de 1878 (substituint a mossèn Claramunt) fins a la seva mort a l’estiu de 1904.
Les relacions entre l’església i el consistori no podien anar més ben encaminades, ja que al llarg del segle XIX, les denúncies eren una pràctica recurrent per temes de domini territorial. En aquest cas al 1881, l'església havia atorgat a l’ajuntament l’antic hort que havia situat davant l’església. L’alcaldia es comprometia a crear la plaça de l’església. Això va fer proliferar el joc dels infants a l’actual plaça. A l’altre cantó, a tocar al carrer Major, encara es jugava al frontó. Un espectacle per deixar-nos transportar i imaginar el temps en què les vivències compartides a l’actual plaça de la Vila eren el motor social.
El dijous sant de 1890, la canalla que estava a la plaça de l’Església en un to burlesc, havia entrat a l’església davant la presència del rector. La intenció era la següent: picar el cap als jueus. És a dir, que volien insistir en entrar a l’església per empaitar el cap dels diferents sants. S’emparaven en una costum inveterada. De la suposada tradició, fruit de la imaginació sorprenent dels infants, va esdevenir una diversió momentània.
Davant la inquietud dels nens, el rector va optar per marxar i deixar l’església lliure i avisar a les diverses persones del consistori. El resultat quan van tornar, lògicament, és que havien marxat.