Festa de la Instal·lació de Maria al Prat (1851). Processó de rogativa o tradició

La guerra dels matiners, també coneguda com la segona guerra carlina (1846-1849), va ser una guerra civil emmarcada en el conflicte per la corona d'Espanya, i que de ben segur el Prat ja coneixia les penúries per l'anterior guerra carlina o guerra del francès. Anteriorment, el Prat va esdevenir camp de batalla, ja que van passar els principals exèrcits dels dos bàndols -liberal i carlí- i les destrosses van comportar la desolació al poble del Prat. Després d'aquest episodi entremig, abans d'arribar a la tercera guerra carlina (1872-1876), a l'estiu de 1851 el Prat va recuperar una tradició, coneguda com la Festa de la Instal·lació de Maria, baix títol de la Cort.

Aquell dia 24 d’agost de 1851, des del matí de l’església parroquial es va realitzar una processó amb el convit als responsables de les diverses administracions municipals i el jovent amb destrals, segurament pel caràcter agrícola i lluitador de la pagesia pratenca. Moltes xicotes anaven vestides en blanc amb mant de color blau cel i una corona de flors.

Les causes i conseqüències de la guerra patida principalment eren per la combinació de la crisi agrària per les males collites, i per la crisi del tèxtil, provocant una oposició a les lleves militars abusives. Va ser per aquesta raó, que les plegaries estaven encaminades a demanar a la verge la millora de les collites, ja sigui per la guerra com per les riuades.

Les nenes que anaven vestides com ja hem comentat, entorn a unes 15 nenes, portaven cadascuna un jeroglífic de la lletania lauretana a les mans. Davant del jovent anaven unes quatre dones, anomenades camaristes de la gran Reina de l’Univers, amb torxes enceses, acompanyades del mossèn i de les autoritats consistorials, entonant l’Ave maris stella. Tota la processó s’encaminava a les afores del poble on estava la imatge, ricament adornada, però desconeixement el punt assenyalat. Quan es va arribar, es va entonar la Salve, i algunes dones la varen portar en tabernacle passejant-la per tot el poble, finalment es va retornar a l’església per fer les cantades i sermons per a la verge davant els seus fidels.

Ja per la tarda, va haver-hi un Solemne Rosari amb música i explicació de misteris. “... visitad y haced la corte a la gran reina que acaba de tomar posesión de vuestro fértil y frondoso país, como también de vuestros corazones, y no dudo que, prosiguiendo con tan noble comportamiento, prenda en vuestro interior el fuego del amor divino, y que el fruto de vuestras oraciones pronto se derrame sobre vuestro suelo, como también sobre los demás pueblos del litoral”.

Escola de la Papelera. Records passats d'una part de la infantesa pratenca

Una de les curiositats del Prat és que molts edificis parlen per si mateixos. La càrrega històrica de molts d'ells s'incrementen a partir de tota l'aportació de records i historietes dels diferents pratencs i pratenques que gaudiren de les seves estructures. Avui dia, queda com un edifici abandonat a l'espera; malgrat tot, semblaria més una residècia enigmàtica que una antiga escola, i encara menys una escola vinculada a la Papelera Española.

L’escolarització pratenca es va esdevenir al segle XVIII, arribant el primer mestre al 1724. La industrialització també va condicionar i reforçar l’ensenyament, ja que molts pagesos no podien enviar els seus fills a l’escola perquè la mà d’obra al camp era més important que l’aprenentatge.

L’escola de la Papelera es troba ubicada al carrer Nicolás Urgoiti núm. 40-44, a l’antiga finca del Mas Amigó i a tocar amb l’antic escorxador abans d’instal·lar-se la fàbrica paperera. Aquest va ser construït al 1877, en un punt estratègic ja que era l’antic camí del Pont que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona. Fins i tot, l’antic i desaparegut camí de la Barca passava quasi per davant. Recordem que la Papelera Española va ser construïda al nostre municipi entre 1917 i 1919, i aquesta casa era una torre residencial projectada dins de la reorganització urbanística d’aquest sector per part de Josep Flaquer. Tot canvià, fins que al setembre de 1930 s’inicià el procés de canviar l’habitatge per una escola de nois per als fills dels treballadors de la fàbrica. Aquest recinte transformat en una escola va ser dirigida per Jesús Ortí i Martí. El carrer que puja en direcció nord, cap a l’actual Eixample Nord està dedicada a la seva persona.

L’acomiadament d’un treballador també comportaria la pèrdua de la plaça del seu fill a l’escola, malgrat que hi ha un índex molt baix d’aquests casos. Fins al 1983, l’Escola funcionà. L’edifici constava de dues plantes per a l’ensenyament amb un total de 80 places. L’escola no tenia biblioteca ni menjador i el jardí era utilitzat com a pati amb un cobert reutilitzat com a gimnàs.

La torre residencial va passà a escola, el seu jardí a pati per a la canalla, i avui dia l’edifici espera una millor fortuna que l’antiga fàbrica. L’edifici està protegit per l’ajuntament al seu catàleg, també el seu entorn, com l’arbre de l’entrada ple de records de la infantesa de molt pratencs.

El Club Marítim Prat: una història pendent

A finals de la dècada de 1960, el Club Natació de Barcelona, era l’entitat pionera que aglutinava el major nombre de patins de vela. Però també hi eren el Club Natació Badalona, el Club Nàutic Sant Pol de Mar, el Club Nàutic Masnou, el Club Nàutic Calafell, el Club Nàutic Lloret de Mar i el Club Nàutic del Prat.

Malgrat tot, al Prat hi han notícies documentades de les llargues travessies amb rústics catamarans, que es feien des del Club Nàutic de Barcelona remuntant el Riu Llobregat als anys 30. També és ben curiós, però una realitat, que a finals dels anys 60 el Saló Nàutic Internacional feia una demostració de regates a l'Estany del Remolar, per promocionar les possibilitats del yachting lleuger.

Del Club Nàutic del Prat es recorda sobretot que a inicis dels anys 70 fins a la mort del dictador Franco, es celebrava el trofeu Samaranch, com a reconeixement del pas per la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports de Juan Antonio Samaranch.

Però va ser l’intent de diferenciar-se de l’antic Club Nàutic del Prat, que es va fundar el Club Marítim Prat a finals de la dècada de 1970 –oficialment al 1982-. Amb una intenció de caire esportiu en pesca, patinatge, vela i moto nàutica. Curiositats de la vida, a l’igual que a la dècada de 1950, quan la Colònia Casanovas, va ser acusada de ser un focus de barraquisme i van procedir al seu enderrocament, el Club Marítim també va estar acusat del mateix, davant l’amenaça de no poder evacuar les aigües residuals.

La seva ja antiga seu estava dintre de la zona no urbanitzable, a unes passes l’actual CRAM, aquest classificat dins de zona urbanitzable no programada, és a dir, dintre del límit del sistema general aeroportuari. Per tot això, el Club Marítim Prat ha perdurat, les seves instal·lacions, fins aquests dies ja que actualment ha passat a la nova seu del Centre Municipal de Vela.

Actualment, l’èxit estarà garantit dins de la nova seu que és el Centre Municipal de Vela. Però, on quedà tot aquest patrimoni immaterial? I de la memòria històrica dels seus socis?, on queden les anècdotes fins arribar aquest punt?. Ara és el moment, de poder registrar aquesta efímera història i recollir els testimonis dels patiments, vivències i tot allò que és susceptible d’esfumar-se o de ser oblidat davant la memòria fràgil de l’ésser humà. Encara queda reconstruir la seva història.

Zona neutral. La platja del Prat i l’intent de destrucció del seu litoral al 1901

La història de la platja del Prat ben mereix un llibre. A passat per tantes vicissituds i anècdotes que algunes podien haver canviat el rumb de l’actual gaudiment estiuenc. Per la seva posició estratègica, el Prat ha aglutinat molts serveis de la ciutat de Barcelona. Al 1901, el Foment del Treball Nacional de Barcelona va proposar seguir els models d’Hamburg, Copenhaguen i Gènova de crear un Dipòsit Franc. Per aquest motiu, el Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat espanyol va delimitar un total de 4.000 hectàrees per al comerç.

Al Prat li pertocava el canvi de tot el seu litoral, a més d’aprofundir el Riu Llobregat per tornar a ésser navegable. Però no només això, ja que l’Estany del Remolar aglutinaria els vaixells de grans tones, a mode de port de mercaderies, i per enllaçar amb la ciutat de Barcelona es pretenia realitzar canals transversals (creant una trentena d’illes per albergar dependències industrials i magatzems). L’interès d’aquest projecte era poder comercialitzar amb el mercat de l’Amèrica Llatina. L’alt cost i l’augment portuari d’altres zones d’Espanya van fer difuminar aquesta pretensió.

Evita-Franco (el Prat, 1947)

L’intent dels pratencs i pratenques per diferenciar-se de les notícies del que passa a l’aeroport amb el municipi ha estat una problemàtica que encara perdura. Les informacions periodístiques fent referència a aspectes que passen a l’aeroport mesclant-se amb el Prat, ha fet créixer l’esforç dels habitants per desmarcar-se d’aquest aeroport que ha condicionat el passat i el futur del Prat. Després de moltes reclamacions i queixes, finalment, les instal·lacions aeroportuàries oficialment s'anomenaran Aeroport de Barcelona-el Prat, raonant-se com a justícia històrica. Justícia o no, error històric o no, sembla que aquest qualificatiu és el més adient a l’actualitat. Però més enllà d’aspectes polítics i econòmics és cert que no respon a una realitat històrica o justícia històrica aquesta mescla.

No endinsar-nos en aquesta problemàtica, com a fet històric interessant per veure la dinàmica i la relació vilatana amb els fets aeroportuaris una de les dates importants per al règim franquista, va ser el 26 de juny de 1947. La visita d’Eva Perón, Evita, a Barcelona, amb destí final al Vaticà. Podem afirmar que el Prat es va "decorar" amb banderes d’Argentina i d’Espanya i tapissos al pas de la comitiva. La carretera fins a l’aeroport va quedar tallada, i des de la Plaça d'Espanya de Barcelona fins a l’aeroport va ser un clamor de molta gent que van estar, majoritàriament, obligats a animar i participar a l’acte. Ja que moltes empreses van retardar l’accés al treball per oferir una rebuda multitudinària. La memòria històrica al Prat sobre aquest esdeveniment és quasi inexistent, només els barcelonins van acudir i molts van ser obligats a tributar l’homenatge i simpatia a María Eva Duarte de Perón. 5 anys i un mes exactament de la visita a Barcelona, el 26 de juliol de 1952, moria Eva Perón.

Mobiliari present per a un futur històric

Al 1886 es va fundar la companyia Escofet y Fortuny, per Jaume Escofet, dedicada a la fabricació de paviments. Empresa barcelonina que poc té a veure amb el terme del Prat, si no fos pels seus materials. L’anomenada conquista de l’espai urbà al 1916, va fer que els seus paviments estiguessin present a les nostres voreres. Malgrat tot, la burgesia que habitava a diferents cases modernistes del Prat ja decoraven els seus terres amb paviment hidràulic a inicis d’aquest segle.

Dintre del procés actual en el qual vivim, en quant als elements que creen paisatges, trobem la presència d’un mobiliari ben peculiar. Prat mesa/taburete® corresponen a elements modulars que poden funcionar com a una unitat individual, però també combinats. El material emprat és formigó armat per a la seva duresa i pervivència. Aquest dissenyat per Mercè Llopis al 2003. Distribuït per diferents punts del municipi, la imatge correspon a l’actual àrea d’estada de la Bunyola, a tocar a Cal Ribes o Cal Dominguet.

El mobiliari actual del Prat forma part del procés urbanístic i històric en el qual vivim. En el futur aquests elements urbans formaran part de la història del segle XXI, malgrat tot, tenint garantida la menció Prat mesa/taburete®. Les passetjades urbanes pel territori per a la indicació del mobiliari més singular, pot ser considerat com un anàlisi històric-arquitectònic de les estructures que ens envolten.

El Torete: Actor, cantant i Sant Cosme

Los Chichos, Los Chunguitos, Tony el Gitano, Las Grecas, Rumba Tres, Camarón, El Pelos, Chavis, Los Golfos, Los Calis, Cheles, Bordón 4, El Pelos, Los Chanos o El Chato, van ser alguns músics que amb els seus cassets van inundar les llars d'alguns barris pratencs. Lògicament i per cultura, Sant Cosme, als anys 80 del segle passat, és un dels millors exemples.

Als finals de la dècada de 1970, la població del Prat va entrar en relació amb altres poblacions o barris de la perifèria de Barcelona, pel que fa al procés que es va trobar aglutinada. Aquesta simbiosi ve donada per la discriminació dels diversos barris al voltant de la capital. Principalment, amb Sant Roc i Pomar de Badalona, La Verneda de Barcelona i la Mina de Sant Adrià del Besòs, el Prat amb el barri de Sant Cosme va aglutinar les mirades de la premsa i de la mentalitat popular per qualificar la situació que es vivia. La proximitat amb aquesta relació ha teixit un munt d’anècdotes i de singularitats que fan augmentar les vivències d’alguns personatges al municipi. Molt lluny queda de les mirades del nucli urbà, però al barri de Sant Cosme és ben recurrent les seves peculiaritats i peripècies d’alguns d’aquestes persones. La relació d’aquests amb la resta de pratencs es feia més patent durant la Festa Major.

Ángel Fernández Franco, o popularment conegut com el Torete, anteriorment com el Trompetilla, va estar estretament relacionat amb el barri de Sant Cosme. Nascut a Barcelona, però vinculat, com el mateix va manifestar al Prat, on es va criar. Actualment, si hi ha una interessant llista recopilant a tots els escriptors pratencs, quan es faci la possible recopilació o inventari dels actors pratencs, sense cap mena de dubte, estaria el Torete. Amb els seus films de gran èxit -Perros callejeros (1979), Perros callejeros II (1980), Los últimos golpes de “El Torete” (1980), participant fent un "cameo" a Navajeros (1980), i com advocat a Yo, el Vaquilla (1985)-, avui dia es troben revaloritzats i molts cinèfils intenten analitzar aquestes escenes carregades de simbolisme. Tot dintre de l’anomenat cine quinqui. Aquest va ser un èxit al cinema -també al cine Capri-, el Torete és reconegut com un heroi per alguns o delinqüent per a uns altres. Tot aquest ambient nou amb l’augment de les màquines de marcians, còmics i la proliferació de discoteques.

El Torete, no tan sols va ser actor, ja que el seu fort era la cançó. El seu contacte amb la discogràfica EMI, li van fer treballar en el seu primer disc. Amb la seva veu ronca i el mateix tocant la guitarra, el seu destí era l’èxit. Els judicis pendents li van fer perdre aquesta oportunitat. Actualment, es discuteix l’existència de si veritablement va veure la llum el seu disc. Víctima del sida va morir el 26 de febrer de 1991 a Múrcia i enterrat al cementiri de Montjuïc, amb tan sols 31 anys.

Han hagut bandes i personatges importants a Sant Cosme en aquest període, actualment reconeguts com a símbols o delinqüents d’un període concret. La temuda banda del Perejil és un clar exemple, només fruit de la memòria oral.

La memòria històrica està carregada d’errors, a vegades útil per poder conèixer la realitat humana del moment, la falta de l’anàlisi històric d’aquest període és una mancança important. Els discursos urbanístics i la simplificació dels actes vandàlics a Sant Cosme de finals dels 70 i inicis dels 80, cobreixen i emmascaren la seva pròpia història. Caldrà doncs, estudiar aquesta part de la microhistòria pratenca.

Alpiste (beguda alcohòlica), apalancar (guardar), pasma (polícia), ponerse ciego (embriaguesa de menjar o alcohol), colocarse (drogar-se), chorva (xicota), marrón (procés criminal, on als últims anys ha derivat el seu significat com a sinònim de gran problema), nota (persona que crida l’atenció), pasota (persona que no té interès per res), pelotazo (copa alcohòlica), piños (dents), pribar o privar (beure begudes alcohòliques), pota (vomitar), rollo (història o assumpte) o Yonki (heroïnòman), són alguns exemples de com el vocabulari quinqui és present a la parla actual de molts pratencs.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839) -2-

Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.

Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.

A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.

Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.

La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.