Testimoni d'un passat industrial. La Seda de Barcelona

Xemeneia de La Seda de Barcelona com a testimoni d’un passat recent. Aquesta empresa va ser creada amb capital, majoritàriament, holandès, instal·lant-se al 1928. Els dirigents holandesos, amb el control de l’empresa al seu càrrec, varen crear una colònia molt integrada a la vida quotidiana pratenca. La demanda de mà d’obra va comportar que gent vingués de les comarques tarragonines i de les proximitats amb el municipi del Prat, així com de persones provinent de la resta de l’estat espanyol. La Seda, al mes de juliol de 1931, va viure una de les més importants vagues de la seva història, amb un total de dinou dies. Principalment, els dirigents de la CNT es van negar a l’acceptació de l’acord de l’empresa, que estava sota mínims, i tot va finalitzar amb l’intercanvi de trets per part de la guàrdia civil i els afiliats de la CNT. Aquest incident comportaria la iniciativa de la creació de la caserna de la guàrdia civil al municipi. La Seda i la Papelera, arran dels conflictes amb els seus treballadors, van pagar la construcció de la caserna; així doncs es substituiria al cos dels mossos d’esquadra. L’objectiu era reprimir qualsevol focus de manifestació contra el capital fabril.

Restes d'una petita història comunista

Pintada reclamant el vot al Partit Comunista Obrer de Catalunya present a la carretera de Ca l’Alaio sota el pont de la C-31, davant de Can Peixo. La fundació d'aquest partit marxista-comunista va ser a l'any 1973, nascut d'una escissió del PCE, i legalitzat al 1977. Para una valoració d'aquest partit existeix la publicació mensual Endavant que mostra la seva evolució i lluita. Al 1986 es va unir al PSUC, desapareixent com a partit polític propi. Aquest cartell que se'ns presenta a l'entrada del Prat des de Sant Boi, va ser realitzat al febrer de 1984, reclamant el vot a les eleccions del Parlament de Catalunya celebrades el 29 d'abril de 1984. A Catalunya va tindre una mica més de 2500 vots, que va representar el 0,09% de la votació total.

La peculiaritat de la "Calle" Tordera

Fa poc temps, la ciutat del Prat va entrar en un discurs social i polític sobre el nomenclàtor dels seus carrers. De moment, el resultat per part de l'administració local ha estat l'eliminació, en part, de la simbologia franquista. Això, es tradueix en les plaques de l'organisme feixista, el Ministerio de la Vivienda. A mode d'exemple, ningú dubte que el barri de Sant Cosme és singular per la seva fisonimia i per les experiències que han portat a ésser peculiar. Hi han detalls que ho fan diferent. A la resta de barris la senyalètica dels carrers es troben esgrafiades en català. Però, el sector del Centre de Sant Cosme, al carrer Tordera, encara hi han les senyals que varen ser utilitzades a inicis dels anys 70, i que en alguns casos van arribar a principis dels 80. Actualment, aquest cartell fa menció del passat, marcant els comerços que existien, un viatge exquisit per pensar en l'activitat dels anys 80 entorn al carrer Tordera.

Skyline del carrer Ferran Puig

L'actual skyline del Prat ha estat format gràcies als dipòsits d’aigua i les torres de control de l’aeroport, com a escenari aeri de la panòptica pratenca, però sense cap dubte també formen part d’aquest, els miradors d’algunes cases del carrer Ferran Puig. Aquestes torres amb una funció de mirador i de personalitat pròpia, presenten una alçada de tres plantes que marquen el nostre panorama urbà. Des d’inicis del segle XX, el carrer Ferran Puig ha aglutinat l’ambient comercial i artesanal d’una vila acostumada a la centralitat. No és estrany pensar, que l’escena urbana que ens presenta aquest carrer per molts pratencs és la capacitat recol·lectora humana d’una vila enriquida pels seus sectors disgregats. Principalment, és l’aïllament urbà en el qual es va trobar al mitjans del segle XX, que es va iniciar la geometria urbana característica d’una gestió fruit d’un procés històric. Recordem que durant la primera meitat del segle XVIII, s’urbanitzaria el carrer Major, com a ambient artesanal primerenc d’un poble que iniciava l’expansió direcció al pas de la barca, és a dir, cap a la Ribera. Actualment, de totes les associacions de veïns que existeixen a la ciutat (14), l’agrupació del carrer Ferran Puig –amb un període que recull ja més de 50 anys- aplega també els comerciants, això motiva i encamina encara més les activitats lúdiques de l’espai comercial, però també és fruit d’una peculiaritat de la seva història com a ens pròpia.

La Granja

A inicis dels anys 70, la cooperativa anomenada La Unión Téxtil, va iniciar la construcció de pisos als terrenys que hi havia la famosa Granja Avícola Prat, que es dedicava a la producció dels pollastres pota blava. Els magatzems on es criaven les aus varen desaparèixer per donar pas als blocs de pisos. Les modificacions genètiques de la Raça Prat va ser promoguda per Salvador Castelló, de la Reial Escola d’Avicultura, que va fer que Josep Colominas creés la granja, per perfeccionar morfològicament els pollastres donant pas a una avicultura científica.
La primera granja avícola va néixer al 1925, al carrer del Centre. Posteriorment, es creà al 1933 la Granja Avícola Prat, a l'actual barri la Granja, amb les noves tecnologies de l’època. L’harmonia de la granja dintre d’un paisatge enjardinat, va ser criticada a l’època, però admirada avui dia, ja que contava amb serveis pels animals. La personalitat d'un barri creat en un terreny avícola desaparegut, doten als seus espais urbans una morfologia peculiar. Però, sobretot la capacitat de les persones per diferenciar-se d'altres racons o barris del Prat, formen una agrupació i un sentiment de pertànyer aquest barri important. La seva juventud com a barri o les vivències del pas del temps en aquest indret configuren que les històries s'entrecreuen i siguin compartides, deixant la memòria i formant la veritable història del barri.

Polígon Industrial Pratenc. Entre l'expropiació i el desviament

El creixement urbanístic previst a finals dels anys 60 per ampliar la zona logística de la ciutat de Barcelona, preveia una transformació industrial des de Can Tunis fins a l’Estany del Remolar. El Polígon Industrial Pratenc va néixer vinculat a dos factors, un a les expropiacions dels terrenys agrícoles, i l’altre al desviament del riu Llobregat. La seva planificació entorn al 1968 contemplant un total de 250 hectàrees i una ocupació entorn als 2 kilòmetres del litoral pratenc, va desencadenar reclamacions per part del consistori i dels propietaris dels terrenys. El factor industrial, en aquest sector, va danyar la llera del riu, però sobretot va afavorir el creixement empresarial a la banda barcelonina.
“Las fábricas, tanto las de la Zona Franca como las que se instalarán en el recientemente aprobado Polígono Industrial Pratense, si nada se hace para evitarlo, darán a los márgenes del río unas características netamente industriales, la suciedad se extenderá por ellas, río arriba, y las aguas darán toda la sensación de que están putrefactas, como lo están ya las que se encuentran estancadas junto a la desembocadura, consecuencia de todos los desperdicios y de los residuos industriales que se echan al río a pesar de la tajante prohibición que existe en este sentido [...]” (publicat a La Vanguardia, 4 de desembre de 1969).

L'antic escorxador "antifeixista"

Pintada reclamant la llibertat de dos joves hospitalencs a finals de 2004, al desaparegut escorxador municipal. Va existir també al mateix any en aquest àmbit, un mural realitzat pel col·lectiu KOP-Alta Tensió amb el següent text: "Sempre Antifeixistes. 1936 · Ahir, Avui, Demà · 2004. Combatamos la ignorancia. Derrotemos el fascismo".

A la dreta del Canal

A finals del segle XIX, el Prat de Llobregat amb la instal·lació del Canal de la Dreta va anar augmentant els casos de les febres intermitents, ja que en els seus inicis no es va proveir dels desaigües necessaris. La construcció hidràulica va ser realitzada al 1859 per Eusebi Soler, de la qual motivà el creixement econòmic i demogràfic de la població. El cultiu de secà va donar pas a l’agricultura de regadiu. Les filtracions i l'augment de l’aigua, que inundà els camps pròxims, va ser un impediment per a les tasques agrícoles. D’aquí l’inici de la construcció de pous artesians. El primer va ser construït amb una profunditat 45 metres.

El Prat vs Sant Boi

El districte de la Ribera documentat a partir d’inicis del segle XIV feia referència a l’anomenat Prat de Sant Boi. Actualment, els santboians encara nomenen aquest sector com la Marina, fent al·lusió a l’àrea antiga ocupada per llacunes i el mateix mar. Aquests topònims curiosos per qualificar dos indrets ben peculiars, manifesten que la Marina de Sant Boi marcaria els límits amb la mar d’una època ja ben remota. Per les avingudes del riu, des de la baixa edat mitjana la vila de Sant Boi va perdent terrenys que va guanyant la reialesa i els pagesos propietaris pratencs, malgrat que havien de pagar tributs fins a la independència parroquial del Prat al 1554.

Estany de la Ricarda. Paludisme i carrabiners

L’Estany de la Ricarda a la dècada dels 20 del segle passat, juntament amb els estanys de l’Illa, Podrida, Massaguera i la Murtra, es va veure afectat per l’última epidèmia de paludisme a la zona deltaica. Aquest motiu inicià els treballs per unir els estanys -que eren reductes aïllats- amb el mar, la intenció era facilitar la circulació d’aigua per la no proliferació de les larves del mosquit causant del paludisme. Els carrabiners del Prat i la Comandància de Barcelona varen veure afectats els seus serveis per avaluar les noves directrius, a més, la construcció d’altres casetes més allunyades de la costa, i per tant de la zona de la Bunyola de la qual ocupaven, propicià el control contra l’epidèmia. En aquests moments, per fer front a la infermetat paràsita, els carrabiners havien d’estar vestits amb barret, vel, guants i bandes, durant els mesos d’estiu. També, es varen destinar barques a cada estany per facilitar la comunicació del front marítim. Tot s’incrementà encara més, ja que el Prat s'havia iniciat al cultiu de l’arròs, amb un augment dels contagis pels bassals d’aigua que incrementaren la presència dels mosquits. Les noves dependències construïdes dels carrabiners es varen distribuir amb unes noves habitacions per aïllar els individus que patien el paludisme. Majoritàriament, les persones que varen allistar-se al cos dels carrabiners, afrontant-se a les penúries, procedien de l’antiga zona espanyola del Protectorat del Marroc.

El "Cosmos" a Sant Cosme

Graffiti al carrer Tordera ubicat al barri Sant Cosme. Amb l’eslògan de “Barcelona posa’t guapa”, el municipi del Prat es va contagiar del moviment de pressió de la capital barcelonina, per la neteja i l’incivisme en el qual es vivia, sobretot a partir de la concessió dels Jocs Olímpics. El 22 de març de 1990, l’anomenada Mesa Cívica Antidroga composta pels barris Casa Jardí (actual Cases de la Seda), la Barceloneta, el Llevant, Polígon la Granja, Sant Jordi i el grup cívic Sant Cosme, organitzaren una manifestació davant la delinqüència i la presència de droga a la ciutat. A les pancartes es va poder llegir “El Prat contra la droga”, amb la lectura final d’un manifest per part del desaparegut escriptor Paco Candel. Les queixes contra els traficants de drogues varen ser evidents en les proclames, amb la col·laboració dels comerços tancats com a acte de recolzament. Recordem, que el dia 2 de març va haver-hi l’operació policial més contundent al barri de Sant Cosme, anomenada Cosmos, contra el tràfic de drogues.

Parc Nou

El Parc Nou va ser construït al 1983, en una superfície de 10 hectàrees, projectat pels arquitectes Francisco Calbet Rebollo, Roser Elías Mitjans i Francesc Gruartmoner Ferran. Actualment, encara formen l’empresa AM2 S.A., que va néixer al 1981 amb seu a Barcelona. L’espai va ser remodelat al 1990, essent el parc més gran de la ciutat.
Després de la Guerra Civil, amb la unificació dels 3 aeròdroms ubicats al Prat es va crear el Aeropuerto Nacional de Barcelona. Aquest va eliminar l’explotació agrícola en aquest sector, perquè era zona d’influència aèria. Però encara quedava per allà el camí de Cal Monés sencer, ja que actualment només resta una part que surt de la masia del mateix nom, i que correspon a l’antic camí de València. El camí de Cal Monés, abans de la construcció del Parc Nou, enllaçava amb el camí de Casanovas i el camí de Cal Gravat. Aquests dos anaven a la Colònia Casanovas i a Cal Gravat, on va néixer el Jaume Casanovas (1844-1911), fill predilecte del Prat, on actualment el camí de l'Albufera porta el seu nom.

La Plana del Galet

Els problemes de la construcció de les grans infraestructures és la pèrdua del patrimoni cultural, però a vegades també és la seva toponímia. El topònim conegut com la Plana del Galet, que fa referència al sector on actualment es situa el RCD Espanyol i el centre lúdic Splau, àrea extensa, que compartim amb el terme municipal de Cornellà de Llobregat, hi havia situat el Mas Galet. D’aquesta ocupació, prové el seu nom de la Plana del Galet. Durant el segle XIX, la majoria dels problemes consistien en les avingudes del riu Llobregat i els seus camins impracticables. La solidaritat entre els masovers cornellencs i les rivalitats varen portar moltes vegades a exigir la reparació viària pública als consistoris de Cornellà i el Prat, malgrat que la majoria de vegades no varen complir les exigències dels pagesos. A mitjans del segle XIX, per la presència de molins fariners en aquest sector, la majoria de pagesos de Cornellà i en menor quantitat els del Prat, anaven a l’elaboració de la farina per a la producció de pa.
Finalment, a mitjans de la dècada dels 70 del segle passat, a conseqüència de les inundacions que s’originaven a la Plana del Galet, es va decidir el desviament del riu i procedir a dessecar aquest lloc. Això, va ser aprofitat per part de diferents municipis de l’àrea metropolitana per abocar les seves escombraries, cosa que va sortir a la llum durant les obres del centre esportiu i lúdic.

Torre de la Ricarda

La Torre de la Ricarda es localitza a l’Albufera en un espai privilegiat. Aquesta correspon a un gran casal de tres plantes envoltades d’un entorn inimaginable. Construïda a inicis del segle XX per ordre de Manuel Bertrand i Salsas, la seva importància radica que està a tocar a l’antic braç del riu Llobregat format per l’estany de la Ricarda. Aquest indret a l’actualitat forma part de la Reserva Natural parcial la Ricarda-Ca l’Arana. Durant la seva edificació i per les dependències dels carrabiners en aquest sector, la família Bertrand va reclamar a l’Estat, una compensació econòmica per l’ocupació a la seva finca d’aquest cos militar. Hi han notícies que diuen que a partir d’unes apostes personals de Manuel Bertrand amb altres inversors barcelonins, va decidir comprar aquesta franja costanera insaludable amb la intenció d’assecar els aiguamolls per a la seva posterior explotació agrícola. Anteriorment, la finca era propietat de diferents personatges il·lustres barcelonins que venien a pescar i caçar.
A inicis de la dècada dels 20 del segle XX, el Prat va viure una interessant demostració de la nova maquinària agrícola. Els tractors agrícoles Cletrac es varen donar cita a la finca la Ricarda i també a la Granja la Ricarda, per oferir la nova interessant tecnologia. Veritablement era un Saló d’Automòbil, destinat principalment a inversors barcelonins; l’aposta era lògicament del propietari de la finca en aquests moments, Eusebi Bertrand i Serra. En aquests moments la finca és propietat de l’empresa Inversiones Ebys, S.A., que havia estat controlada per Eusebi Bertrand fins a la seva mort al 1945, i que actualment es troba composta per diferents membres de la família Bertrand.

La Casa del Mar

Davant el temor de l'alçament militar, que propicià la Guerra Civil (1936-1939), i la defensa dels tres aeròdroms existents al Prat, el responsable de l'aeròdrom Canudas i aviador Felip Díaz Sandino, arran dels contactes amb grups anarquistes de Barcelona i del Prat de Llobregat, va fortificar de milicians la Casa del Mar. És a dir, que abans d'iniciar-se l'alçament militar a les casernes militars a la ciutat de Barcelona, el 18 de juliol de 1936, el responsable de l'aeròdrom Canudas ja havia previst la defensa de l'aviació republicana. Un cop iniciada la guerra, els primers bombardejos sobre la ciutat de Barcelona varen ser realitzats pels mateixos republicans quan deixaren caure les bombes sobre les casernes revoltades. El pla per sofocar als rebels va fer que l'aviador Felip Díaz Sandino (1891-1960) fos nombrat tinent coronel i conseller de Defensa per la Generalitat de Catalunya. Actualment, la Casa del Mar pertany al sector militar enclavat en aquest paratge, per la qual cosa és l'Estat espanyol el seu propietari.

Any 801. Sant Cosme

L’Obra Sindical del Hogar, que era un organisme franquista del Ministerio de Vivenda, va realitzar un pla d’urbanització al sector més pròxim a l’aeroport, com a mal menor, per albergar als barraquistes de Barcelona a l’any 1964. Aquests barraquistes que van vindre al nou barri procedien de les estructures d’habitatge auto-construïdes al voltant de la ciutat; principalment, a partir dels incidents de les inundacions de 1962 i els despreniments de la muntanya de Montjuïc al 1967. El primer nucli poblacional, va fer que les carències de material constructiu i les deficiències edificatives fossin considerades precàries, que ascendien a la xifra d’unes 1500 vivendes. Les mobilitzacions i queixes de finals de la dècada dels anys 60 a l’Obra Sindical del Hogar, va fer reactivar el moment associatiu del barri. Amb categoria de vivendes provisionals per part de les administracions, varen tenir categoria definitòria, malauradament. Ben lluny en va quedar l'arquitecte, l'enginyer i el jardiner que tant necessitava l'urbanisme pratenc en aquest moment puntual de la història pratenca.

Per aquest motiu als anys 70 del segle passat, es varen construir 801 vivendes, també d’una important baixa qualitat, amb l’entrada de gran part de la comunitat gitana. El 3 de novembre de 1970 a La Vanguardia es publicà la següent reflexió: “Indudablemente, transformar el modo de ser de estas gentes ha de ser un tanto difícil, pero no lo es tanto construir unos caminos a través de los cuales realizar una auténtica promoción y limpiar esos caminos de los acostrumbrados “pedruscos” con que se suele tropezar. En cuanto a construir un camino. San Cosme es una teoría, porque en la práctica la experiencia está llena de pedruscos en los que se ha tropezado al caminar. Tan sólo unos cuantos datos bastan para ir comprendiendo las razones ...”.
També, a finals de 1970 es van proliferar unes mínimes barraques al costat de les ja decadents vivendes. El tancament de les vivendes, que en un primer moment serien destinades als empleats d'Iberia, va fer que moltes s’ocupessin il·legalment, amb els posteriors problemes cívics. Iniciats els desallotjaments i la presència als mitjans de comunicació va fer que s’aturessin els desallotjaments, i s’iniciés un pla integral i urbanístic davant les carències del nucli de Sant Cosme.
Finalment, des de l’any 1978, es va preveure la construcció d’un nou barri. Actualment, el barri de Sant Cosme encara pateix l’aïllament amb el nucli del Prat o els barris colindants, a partir de l’avinguda Onze de Setembre, malgrat que hi ha un cert vincle amb el mercat o popularment anomenat “mercadillo” o “el Jueves”. No hi ha dubte del treball realitzat amb la gestió urbanística i la participació ciutadana que encara és més present aquí que a la resta dels barris. La categoria d’excepcionalitat doten a aquest nucli d’un potencial disgregador davant la resta del municipi. Els excessos del barri són presents, no tant des d’una òptica negativa, sinó que des de la importància del nucli familiar, hi han valors tant abstractes com la solidaritat, el recolzament i la participació que han proliferat encara més contra la davallada als altres barris. La visita d’un barri en constant transformació, doten al visitant d’una importància alhora d’entendre el camí transcorregut. Només amb la consciència d’ésser un poble dins del poble, o el radi de l’extraradi, fan peculiar aquest espai. La consciència de pertànyer a un lloc tant emblemàtic com Sant Cosme, fa evident el passeig pels seus carrers.

Can Peixo Vell

L'increment actual de senyals o panells informatius als diferents municipis arreu de Catalunya ha comportat la identificació d'espais històrics o memorials. Aquests han tingut categoria d'unitat única, demostrant que la història són "pòsits" d'un moment puntual. Més enllà d'aquesta errònia concepció de la Història, la no identificació d'estructures descontextualitzades configuren als individus una enriquidora abstracció que potencien encara més el sentit d'unitat. La interrelació entre els elements patrimonials i les persones en certs moments semblen contradictoris, però a vegades les restes són part del paisatge urbà d'una ciutat. Aquest, és el cas dels finestrals gòtics de la desapareguda masia Can Peixo Vell. Aquest habitatge rural del segle XVI, també anomenat Torre de Mn. Amell i en pocs documents del segle XIX com a Casa Gran, va ser desfet al 1957. L'estructura masovera, que semblava més una fortalesa gòtica, va ser construïda amb pedra de Montjuïc, amb el cos econòmic que suposava creuar el riu Llobregat, i sobretot destacable pels seus finestrals gòtics en una vila acostumada a l'austeritat. Recordem que Cal Joanet del Tivis o Cal Tivis edificada a finals del segle XIX a la Bunyola i propietat de Ferran Puig, actualment, conserva un finestral gòtic procedent d'una masia no identificada. En quant a Can Peixo Vell, malauradament, per l’afectació de les vies del tren i l'àrea d'influència del servei ferroviari es va decidir el seu enderroc, com ja hem comentat al 1957. Però en aquest cas, l’Ajuntament del Prat va garantir la protecció dels seus finestrals conservant tres al jardí de la Torre Muntadas i un al Parc del Fondo d’en Peixo.

El patrimoni cultural pot ser musealitzable o susceptible de ser reconegut. Cal dir, que la gestió del patrimoni cultural i de la seva memòria que faci el municipi és considerada com un instrument per establir enllaços de cohesió social, augment de la promoció econòmica o turística i d'una millora en la qualitat de vida. L’objectiu principal és que la població local entengui i consideri el valor de les restes patrimonials. El reconeixement per part dels pratencs d'aquestes estructures comportarà reflexions de polítiques de gestió cultural pel futur.

Església de Sant Pere i Sant Pau (2006)

La parròquia Sant Pere i Sant Pau creada l’any 1544 per el Papa Pau III, aquest conegut pel Concili de Trento, va concedir a un conjunt d’unes 40 cases l’erecció de la nova parròquia; ja que les parròquies de Sant Boi de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló estaven massa lluny per complir amb els preceptes de la religió cristiana. Motivada per les avingudes del riu Llobregat que quedaven incomunicats i no podien anar rebre els sagraments. Es va nombrar mossèn a Pere Pellicer de la diòcesis de l’Urgell, que una vegada erigit el nou edifici calia proveir-lo de pila baptismal, sagrari, capelles, campanes i cementeri. L’església amb la butlla papal de l’any 1544, no s’erigí fins als 1556 a 1580. Per que a l’any 1544, existeixen reclamacions de Sant Boi, Santa Coloma i L’Hospitalet, que s’oposaven a la construcció del nou temple. L'església va ser cremada i saquejada el 19 de juliol de 1936. Finalment, el 13 d'agost de 1936 va ser enderrocada i retirada la runa de l'església del segle XVI. Actualment, l'església de Sant Pere i Sant Pau és un projecte de l'arquitecte racionalista Robert Terradas Via entre els anys 1966-1971. La fotografia va ser realitzada abans del soterrament de les vies i la desaparició de l'estació del tren.

Cal Monjo o Torre de l'Estacada (La Ribera)

Cal Monjo es pot considerar una de les masies més destacades del Prat per la seva antiguitat. Es troba ubicada al límit amb el terme de Sant Boi, essent la masia més antiga que encara persisteix datada entre els segles XV-XVI. A més, en el districte de La Ribera també trobem documentades Can Peixo Vell construïda al segle XVI, Ca l’Alaio, Cal Catxucà, Cal Joan de l’Ixo, Cal Joanet del Peixo, Cal Xic d’en Donyanna i l’Hostal de la Rosa edificades al llarg del segle XVIII, malgrat que avui es troben enderrocades. Cal Monjo presenta una planta basilical formada per tres cossos paral·lels amb el central més elevat. Una de les característiques que determinen la seva vellesa són les restes de tàpia presents a la façana. La portalada presenta en marès vermell la inscripció "IUSEPHVS RUMEUS. ME FECIT. 1670". A mitjans segle XIX es decorà la façana amb esgrafiats que encara es poder observar i amb la següent inscripció sobre el balcó esquerre: "la torre can Fon Rumeu".
La seva situació privilegiada dins del Parc Agrari del Baix Llobregat li configuren una importància dins del paisatge rústic de La Ribera. Per les seves característiques i la seva antiguitat, es troba protegida per l'ajuntament dins del catàleg de patrimoni. Lògicament, caldria realitzar un estudi profund per avaluar les seves carències constructives, així com per poder restaurar en part la seva fisonomia davant el perill de perdre aquest patrimoni únic.

Vista de la Papelera Española S.A.

La societat Papelera Española S.A. presidida per Nicolás M. Urgoiti va comprar, a l’any 1916, els terrenys on estava instal·lat el vell escorxador municipal. Un any més tard, es va iniciar la construcció de la fàbrica finalitzant a l’octubre de 1922. La fabricació de paper i cartró va comportar que dirigents bascos i navarresos emigressin cap al Prat. Però, no tant sols els encarregats van emigrar dels seus llocs d’origen, sinó que la demanda de treball va atreure un corrent migratori important, formant una veritable colònia de bascos i navarresos a l'entorn de la fàbrica.

Mig Cèntric des de la L9

Imatge que ens mostra l'espai cultural -Cèntric- a mig fer, a l'igual que les obres de la Línia 9 de Metro. Sembla paradògic, que ja al 1917, arran de la instal·lació de la Papelera Española, l'antic escorxador va ser obligat a marxar de l'indret que ocupava, per posteriorment ésser edificat, entre els anys 1918-1919, en l'espai que ocupa actualment el Cèntric. Aquest indret d'una importància actual, ja ho era en part en els segles XVIII-XIX, quan els camins de València i l'Albufera s'unien en aquest punt per distribuir els ramats i dirigir-los a la plaça de la Vila i a la ciutat de Barcelona.

Al cole en català!

Graffiti al carrer Frederic Soler núm. 11-13, a la cruïlla amb el carrer de Viladecans. L'escolarització a la població del Prat va començar al segle XVIII. Aquest esdeveniment comportaria un augment de la riquesa cultural dels pagesos. Excepcionalment, al 1830 l'ensenyament va ser en català, en contra del castellà. Però, era moments difícils per al mestratge ja que l'activitat educadora era combinada amb tasques administratives al consell municipal, per l'escàs sou.

Platja dels Carrabiners

L'anomenada Platja dels Carrabiners al sector de la Bunyola sempre ha estat un indret quasi invisible per a la població pratenca. Des de que s'instal·là el cordó sanitari (carrabiners), a la primera meitat del segle XIX, per a la defensa de malalties, les disputes i els problemes per accedir a la Bunyola eren reiterats. Avui dia, la protecció d'aquest ecosistema, configura un espai únic i irrepetible, davant la pressió del Port de Barcelona.

Lluny queda la Volateria

L'aeròdrom de La Volateria es va iniciar la seva construcció a 1916. La finca de la Volateria, topònim per la gran quantitat d’aus que estaven campant a l’Albufera, es convertirà en el primer aeròdrom del Prat. A més, al 1921, s’instal·lava la Escuela de la Aeronáutica Naval, abandonant-la el 1931, i per aquest motiu posteriorment l’aeròdrom passaria a pertànyer a l’Aviació Militar. Amb la incorporació de la companyia Iberia del recorregut Madrid-Barcelona des de l’any 1927, al 1928 Lufthansa inaugurava el servei Berlín-Barcelona. Amb motiu de l’Exposició Universal es va poder veure el Graff Zeppelin, d’importància per a veure les capacitats tecnològiques per a una societat bàsicament agrícola. També hi hagué el camp francès de la companyia Latécoère (més tard Air France), que des de 1920 havia establert el servei aeri postal. Josep Canudas, que va ser el primer pilot català, tenia un petit aeroport particular. Amb l’inici de la Guerra Civil, al juliol de 1936, els camps aeronàutics es van unificar depenen de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya i després del Ministeri de Defensa.

Transformacions pratenques

El paisatge urbanístic del Prat és sense cap dubte el resultat de l’antropització de l'espai. L'equilibri entre l’home i la natura desequilibra els seus recursos naturals, és aquesta eliminació en part la qual comporta o dóna consentiment a les futures obres constructives. Els processos urbanístics són fases d'un moment històric d'un territori. Només les relacions entre la gestió urbanística d'aquestes fases comporta el seu estudi històric, ja que configuren una cronologia unificada. El destacament o la singularitat dels nous edificis s'entenen pel periode en el qual vivim, l'excepcionalitat de les construccions formen part d'una creació artística que no ha d'ésser entesa com a un procés històric. Per la qual cosa, donaria igual situar un únic edifici d'una bellesa extraordinària en qualsevol punt de la geografia pratenca, perquè formaria part de l'art i no d'un procés històric. Només, el pas del temps ens permetrà avaluar la gestió urbanística en la qual vivim.

Dipòsit d'aigües de la Plaça Catalunya

Nova imatge del dipòsit d'aigües. Aquest, va ser construït a l'any 1966 amb una alçada d'uns 38 metres. La seva funció és regular la pressió d'aigua potable per a la distribució a les llars pratenques. Des del punt de vista del paisatge urbà, es pot considerar com l'element singular més emblemàtic de la nostra ciutat -skyline-. Malgrat tot, la torre de control de l'aeroport presenta una alçada superior, ja que té uns 54 metres. L'època franquista en la qual va ser realitzada, és primordial per entendre la racionalitat i funcionalitat en la construcció de formigó armat oblidant la sinuositat o decoracions. Està composta per un suport en planta octogonal amb pilastres esveltes. A la cúpula, les arestes de la piràmide octogonal invertida li doten d'un dipòsit de 350 m3 de capacitat. La posada en escena del sistema de llums atorguen a la torre una força essencial per considerar aquest element com a identitari. Lluny queden les torres d'aigües modernistes d'altres municipis, però la bellesa no s'ha de confondre amb la identitat. Veritat encara és més, que la singularitat i el nou espai del Cèntric li configuren un potencial alhora de valorar l'estructura per si sola. L'únic inconvenient de l'entorn en el qual es situà, és l'oblit de l'escorxador. Ni rastre. Només forma part de l'esment popular en el moment d'intentar situar un espai nou o de la memòria.

Camí a la Bunyola

La modificació del districte de la Bunyola ha comportat l'adaptació de les persones al seu entorn. Els camins formen part de la història (pratenca o no), però no de la memòria, només consolidant les nostres idees del paisatge que volen crear poden respectar el seu entorn. Aquest imatge, com si d'un pòsit es tractara, només reivindica l'apropiació de l'espai davant les necessitats d'un viatge per diferents motius. És aquesta necessitat la que formaria part de la memòria individual, i del relat que vol crear -l'individu- a partir de la seva experìencia correspondria en part a la memòria col·lectiva. Però, la memòria és fràgil, per això ens queda la història per reivindicar i desmentir part de la memòria, actualment, mal anomenada memòria històrica.