Garrovillas de Alconétar i el Prat de Llobregat

Perrunillas, cagajones, repápalos o patatera, són productes que en certa manera es poden trobar en diferents botigues o a diverses llars pratenques. Lògicament, aquestes, sempre vinculades amb la comunitat d’Extremadura. Parlar d’extremenys al Prat és endinsar-nos al poble de Garrovillas de Alconétar de Cáceres.
A mitjans del segle XX, molts extremenys varen emigrar a Catalunya, i la immensa majoria al Baix Llobregat i a la ciutat de Barcelona, malgrat que a Igualada hi ha una gran presència. Referir-se a extremenys a la població veïna de Sant Boi, és fer referència al poble d’Azuaga (Badajoz); al Prat passa el mateix amb Garrovillas de Alconétar. Fonamentalment, el desenvolupament de Catalunya, a partir de la dècada de 1960, va aglutinar a andalusos i extremenys al municipi deltaic.
El Prat de Llobregat està agermanat amb Gibara (Cuba), Kukra Hill (Nicaragua), i el comtat de Fingal (Irlanda), però sense cap dubte la població amb més relació, per la presència d’una comunitat extremenya important, és amb Garrovillas de Alconétar. Al 1999 es signava l’agermanament amb el municipi de Garrovillas de Alconétar.

Aquell dia de l'agermanament amb 300 garrovillanos al Centre Cívic dels Jardins de la Pau es va fer una exposició amb fotografies d’aquesta unió. Actualment, l’alzina ha estat l’elegida com a símbol de l’agermanament entre el Prat i Garrovillas. S’han estipulat moltes xifres sobre els habitants d’aquesta població al Prat, però es calcula entorn a uns 1500. Aquest arrelament extremeny al Prat, ha fet que els dies 8 de setembre es celebri la festivitat de la Verge d’Altagracia –patrona de Garrovillas-. La festa principalment gira entorn a una missa en honor a la verge a l’església de Sant Pere i Sant Pau.
A moltes llars pratenques, els menjadors hi han retrats o fotografies de nenes amb el típic vestit de serrana, i en menor escala el vestit d’home amb camisa blanca, armilla, calçons i polaines. Sobretot, com a exquisits menjars tradicionals de la festa de Sant Antón, encara es present a moltes taules pratenques el famós bollu o chorizu.
La presència extremenya al Prat ha fet present el llenguatge garrovillà. Amb paraules acabades en “e” transformades en “i”, i les acabades en “o” finalitzades en “u” (rico-ricu). A més, la “h” transformada en “j” (harto-jarto), i la “r” per “l” (mayor-mayol). El llenguatge garrovillà tan diferenciat de la parla extremenya, enriqueixen aquesta singularitat. Però, Garrovillas és un poble ric en frases fetes o com diuen en sentències, que han calat en certa manera a la població o als fills descendents d’aquesta comunitat.
Tot aquest ambient exposat, en certa manera, està aglutinat socialment des de la fundació al 1996 pel Centro Extremeño Ruta de la Plata, amb la intenció de mostrar els costums extremenys a la població. Aquesta importància del poble extremeny al Prat ha fet que els dies 3, 4 i 5 de juny de 2011, es celebraran unes jornades extremenyes al Parc Nou, organitzat per la Federación de Asociaciones Extremeñas en Catalunya. Sobretot, serà interessant, a part de moltes ofertes proposades, l’exposició temàtica sobre l’emigració en Extremadura des de 1961 al 2011.

Les Illes -segle XVI-

El Prat és un municipi en constant transformació. Han hagut de tantes, que durant un temps, a part de l’Illa de Banyols, existiren diferent illots a la desembocadura del Llobregat. Un topònim que ha desaparegut de tot l’ambient pratenc, és el d’aquesta zona, anomenat Les Illes. Lògicament durant el segle XVI, era un lloc d’hàbitat o refugi de pescadors d’aquesta part de la Bunyola. Però, no hem de pensar que hi hagué només terra, ja que estava colonitzada per la vegetació del litoral, a més d’espècies foranies d’arbres no deltaics. Tot per condicionar un espai quasi paradisíac. La majoria dels seus habitants procedien de la Provençana (L’Hospitalet de Llobregat) i de la mateixa ciutat de Barcelona. Des d’inicis del segle XIV coneixem l’existència per travessar l’Illa de Banyols en barca, tan lògic seria pensar que no ens ha arribat documentació sobre el transport a aquest illots ocupats. El que és molt probable, és que ja a inicis del segle XVI aquests illots estaven quasi consolidats com a terra ferma, amb la presència d’una vegetació important, a més d’entrar a la circulació administrativa de vendes i compres de terreny.
Ben conegut per la documentació és l’intent per part d’homes armats d’agafar els recursos vegetals d’aquest territori al 1570. Els pescadors davant el pànic de veure als homes armats no varen impedir la seva empresa. Va consistir a la tala d’arbres per a la seva utilització com a llenya. Tot aquest conflicte, era per un tema de propietat. Les continuades avingudes del riu, a cada estació desdibuixaven el sector de Les Illes, això feia difícil esbrinar els verdaders propietaris. Els que no ho eren de ben segur eren els pescadors.
Malgrat que un segle posterior -segle XVII- coneixem l’existència d’una illa prop de la Farola, que estava cultivada, a la Bunyola del segle XVI hagueren dues illes, i la més petita tenia 7 mujades d’extensió amb gran presència de vegetació. Una mujada estava formada per 4.896,5 metres quadrats.
A finals del segle XVII no hi ha cap notícia d’aquest territori aïllat. Hi han episodis de vaixells pirates africans a les costes pratenques, que són el temor dels pagesos pratencs davant els saquejos continuats. Indubtablement, els mariners coneixien molt bé les costes i les seves possibilitats. Els mariners, principalment de Barcelona, al segle XVI utilitzaven instruments per conèixer el calats dels indrets propers a les costes, davant les possibilitats que oferia el fons marí i per evitar ensurts. Des del segle XV es coneix la fondària del Port de Barcelona, cartografiada per a la construcció de molls. El creixement iniciat des de finals del segle XV de la platja barcelonina a llevant, va anant erosionat la costa a ponent del port. Hi ha informació relativa a les temibles barres de sorres interiors dins del port de Barcelona, no eliminades fins al segle XIX. No coneixem la profunditat de la costa pratenca, immediata al Riu Llobregat, fins a finals del segle XIX, amb treballs hidrogràfics importants.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

La política als cafès (1904-1905)

Actualment, hi han rumors que semblen exagerats alhora de comentar que la verdadera política es fa als bars o tavernes. En petits pobles d’arreu de l’Estat espanyol encara hi ha la verdadera convicció que les relacions polítiques s’estableixen als diferents centres d’oci. Transportant-nos en el temps, això passava o era un rumor fundat al Prat, que la política es feia als diferents cafès de la vila pratenca a inicis del segle XX. Principalment, al Cafè del Pont. Va ser sobretot durant l’alcaldia de Josep Ferrer i Rosell (1894-1905). Però més enllà de l’imperant caciquisme, la realitat sembla ser un altra, ja que s’estava construint l’actual casa consistorial i els espais administratius eren limitats, davant les queixes per a la seva remodelació. Aquesta va ser construïda al 1905, per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig, sota la contracció d’Albert Feu i Guilera.
El Centre Artesà, que estava ubicat a Plaça de la Constitució –actual Plaça de la Vila- núm. 8, va ser creat al 1882 i enderrocat al 1979. Actualment, es troba ocupat per les oficines de La Caixa.
El Cafè del Pont, nom en homenatge a la inauguració del Pont de Ferran Puig al 1873, quan va ser creat, va tenir molta importància per a la vila pratenca. A part de cafè era un centre de reunions i una pensió. La família Martí fins al 1964 es va encarregar de l’espai. Es trobava a la Plaça Constitució núm. 9, i la seva desaparició va significar un gran buit per al punt neuràlgic d’una vila acostumada a la seva presència.
Aquesta finca es troba registrada i té continuació amb la colindant del carrer Ignasi Iglesias núm. 5. Refeta i abandonant la seva importància, es va demolir per a construir al 1970 una oficina de La Caixa, i actualment es troba les oficines centrals de la Companyia d’Aigües del Prat.
Durant 1904-1905, els polítics eren nombrats com honradíssims, qualificatiu pròsper davant la negativa de la immensa majoria de participar a la vida política. Ja que les feines pròpies de treball podien estar perjudicades per les tasques a l’administració. Hi ha moments que el treball era més important que la mateixa política. Això, implicava que els regidors i alcaldes estiguessin ben considerats, malgrat que eren persones amb un poder adquisitiu alt. Sobretot la importància en quant a les seves relacions, perquè el consistori obligava o permetia lluir-se en festes i processons. Les disputes familiars eren constants, però sobretot per l’impost de consums, que era considerat un mal per a la població. La conversacions es feien als cafès, principalment. Les idees de partits eren quasi inexistents, ja que el que aprimava eren els interessos personals. Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli.
A la fi del franquisme i inicis de la democràcia (1970-1979) es va permetre l’enderroc d’aquests espais. El Cafè del Pont i el Centre Artesà eren part del paisatge urbà propi d’una vila que ens endinsava de ple a finals del segle XIX. Avui, no són més que espais allunyats del món cultural pratenc. Però per contra i retornant a la política assenyalada, el que passà més enllà del 1906, és ja una altra història.

Eixample Sud -Cal Ribes i Cal Silet-

L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.

Anècdota o tradició burlesca al Prat (1890)

En ocasions els episodis més remots i més irrellevants surten a la llum, per demostrar que són part d’una pseudotradició sense cap mena de sentit. Incidents al Prat, moltíssims, que s’han d’anar desgranant per poder explicar les diferents singularitats històriques. És xocant veure com la canalla també forma part de la història més quotidiana, en algunes ocasions. En aquest cas, farem menció d’una anècdota intranscendent per a la nostra història local, però d’importància per veure les relacions entre les diverses institucions i la quitxalla.
L’incident que no deixa de ser més que pura anècdota, va ocórrer durant el regit del mossèn Benet Torres i Soldevilla. El rector titular mossèn Benet, natural de Sant Andreu de Palomar, va contribuir a les ànimes pratenques des de 1878 (substituint a mossèn Claramunt) fins a la seva mort a l’estiu de 1904.
Les relacions entre l’església i el consistori no podien anar més ben encaminades, ja que al llarg del segle XIX, les denúncies eren una pràctica recurrent per temes de domini territorial. En aquest cas al 1881, l'església havia atorgat a l’ajuntament l’antic hort que havia situat davant l’església. L’alcaldia es comprometia a crear la plaça de l’església. Això va fer proliferar el joc dels infants a l’actual plaça. A l’altre cantó, a tocar al carrer Major, encara es jugava al frontó. Un espectacle per deixar-nos transportar i imaginar el temps en què les vivències compartides a l’actual plaça de la Vila eren el motor social.
El dijous sant de 1890, la canalla que estava a la plaça de l’Església en un to burlesc, havia entrat a l’església davant la presència del rector. La intenció era la següent: picar el cap als jueus. És a dir, que volien insistir en entrar a l’església per empaitar el cap dels diferents sants. S’emparaven en una costum inveterada. De la suposada tradició, fruit de la imaginació sorprenent dels infants, va esdevenir una diversió momentània.
Davant la inquietud dels nens, el rector va optar per marxar i deixar l’església lliure i avisar a les diverses persones del consistori. El resultat quan van tornar, lògicament, és que havien marxat.

Els antecedents de l'Agrupació Ciclista El Prat

Sense cap mena de dubte, la bicicleta al Prat va transformar la vida quotidiana dels seus habitants a inicis del segle XX. Sobta pensar que els capritxos de la nostra història té futurs incerts, a vegades ens fan crear anècdotes històriques que són més records i un passat llunyà que no pas una història recent. Podríem titular o afegir que el Prat va ser capdavanter en organitzar curses i premis al territori deltaic. Les dificultats de realitzar esport davant els riscos de caigudes, va servir per formar un teixit de bons ciclistes durant la primera meitat del segle XX. Però, no tot era esport, lògicament va ser un ús de transport primordial davant la distància amb diferents districtes i zones llunyanes del nucli urbà.
La privilegiada posició del Prat dins del delta del Llobregat -territori planer-, va fer proliferar a inicis del segle XX l’ús de les bicicletes. Les estadístiques i comparacions amb altres poblacions eren impressionants, ja que contava amb un cens alt respecte altres viles catalanes. Estaven registrades al 1917, 73 bicicletes, en contraposició a només una motocicleta. Cal dir, que la majoria de propietaris de bicicletes estaven al nucli urbà, ja que els camins estaven mig ben pavimentats. L’ambient rural estava un poc desafavorit pels camins intransitables, malgrat l’intent d’unir la població amb la Volateria.
La importància de la bicicleta va fer que al 1916, la Festa Major del Prat va incloure una cursa de bicicletes, malgrat que no coneixen el recorregut, tot fa pensar que continuaven la tradició de curses des de la Ricarda al nucli urbà. Davant aquest panorama en augment, el Prat va aglutinar al 1923 la Festa del Pedal. La concentració més gran de bicicletes de tot Catalunya. A la dècada de 1920, va existir la Penya Ciclista del Prat de Llobregat, molt arrelada al municipi i a la comarca. Aquesta organitzà el Gran Premi Sestal, en honor a la marca de bicicletes de la casa Sestal. Però pel que fa a la XI Festa del Pedal, nascuda de la desapareguda Touring Club Ciclista, va ser organitzada el 6 de maig de 1923, després d’onze anys d'història en diferents poblacions importants de la geografia catalana. La peculiaritat de la festa és que el consistori i els diversos personatges il·lustres de la població feien donacions d’objectes, d'obres d’art, de bicicletes, de perfums, de joies, i fins i tot de galls potablava. Tot un gran èxit, amb més de 1700 ciclistes. La població aleshores es situava entorn als 3600 habitants. Avui semblaria una mica il·lusori pensar com es feia l’exposició de premis, ja que les diferents persones que participaren a l’entrega, obrien les seves cases per ensenyar els objectes que donaven en benefici de la causa esportiva. La recreació d'episodis històrics a l'actualitat, ha esdevingut una manera de gestionar la cultura, que força tindria per al món del ciclisme recuperar l'ambient del primer quart del segle XX a la nostra població.
Deixant de banda l'esperança, també al 26 d’abril de 1925, la Penya Ciclista del Prat organitzava la Copa Janer. El guanyador rebia 75 pessetes i l’Ajuntament atorgava una obra d’art. El recorregut també va ser el conegut com la Ricarda, que des d'aquesta finca s'anava fins a l’actual plaça de la Vila.
Davant l’actual proliferació d’iniciatives empresarials de tendes especialitzades entorn a la bicicleta, durant la dècada de 1920, hi havia la desapareguda casa Ciclos Andreu al carrer Ferran Puig núm. 9.
Els antecedents són clars i evidents. Això, faria que al 1932 es creés l’Agrupació Ciclista el Prat. Amb l’antiga seu, ja abandonada, al carrer Santiago Rusiñol davant de Cal Sadurní, que encara conserva la senyalització com a un pas del temps remot; actualment, es localitzen al barri de Sant Cosme al carrer Riu Ebre núm. 21. El farciment d’activitats proposades donen a l’agrupació un caire esportiu, festiu i de germanor insòlit.
Bloc de l’Agrupació Ciclista El Prat: http://acprat.blogspot.com/

Bloc del grup de Mountain-bike dins de l’Agrupació: http://bikeacprat.blogspot.com/

Patrimoni industrial pratenc. Exemple d’un espai entre càmeres i caixes

A vegades, tot el que envolta al patrimoni cultural és senzillament preocupant. Les restes patrimonials mentre més antigues poden ser que estiguin més revaloritzades pel públic, entès o no. Un municipi no ha de buscar el seu destí cultural, sinó trobar-lo. Exemples al Prat, centenars. Hem estat el municipi que per la seva posició geogràfica s’ha desconsiderat el seu patrimoni històric. Possiblement, el problema ha estat la gent del fang. El Prat no va néixer al 965, molt abans ja existia, només són documents registrant un terreny nou cobrint un de vell. Les modificacions i transformacions d’un delta orgànic, també ha transformat les mentalitats dels ciutadans.
Actualment, amb la reestructuració de la gestió del patrimoni cultural, on hi tenen cabuda el patrimoni efímer i fins i tot el de fa un parell d’anys; la riquesa patrimonial és molta, tant, que moltes vegades no són conscients de la seva potenciabilitat. La iniciativa municipal de les visites a la Granja, la Caserna dels Carrabiners i el Semàfor són beneficioses pels pratencs. Però com potser, que des de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, s’organitzés, des de Terrassa, una ruta al patrimoni industrial al Prat. Faig referència, ja que les visites eren als espais comentats anteriorment, més la Torre de la Ricarda (http://www.amctaic.org/?tool=amctaic&tool_section=forum&page_id=19&action=show_record&process=sortida&forum_id=16). Em sembla extraordinària aquesta sortida. Sense cap mena de dubte alguna cosa falla. És a dir, que si un vol visitar la Torre de la Ricarda, calia apuntar-se a la sortida des de Terrassa per veure una joia pratenca. Això, recorda que sempre la finca de la Ricarda ha estat considerada com a patrimoni aliè al Prat, malgrat els seus inicis varen ser importants per al nostre municipi, ja que va transformar tot el paisatge rural des de la Bunyola a l’Albufera.
El patrimoni industrial del Prat és únic, hi ha empreses que alberguen un patrimoni artístic en les seves dependències, i també en la seva arquitectura. La ciutadania ha de ser conscient que les industries existents també formen part, en un futur o no, del patrimoni de la nostre ciutat. A vegades només, fent un tomb pels diferents polígons industrials un pot ser conscient de la importància en un futur de la arquitectura industrial o empresarial.
La fotografia presentada mostra les actuals oficines de la Caixa Catalunya dins de la integració de caixes Catalunya Caixa. La història no comença amb aquesta empresa, ja que va ser l’empresa fotogràfica Kodak la que va apostar per aquestes instal·lacions al 1973. Amb només 5 anys, en aquesta fàbrica ja havien construït més d’un milió de càmeres Instamatic. A l’Estat espanyol, Kodak va ser creada al 1913. El seu desplaçament al 1973 al Prat, exactament al polígon industrial Mas Mateu al carrer Pi núm. 2, li va configurar un gran èxit. Amb una superfície de 9470 metres quadrats, es varen emplear sis mil tones de ciment i cinc-centes de ferro. La propietat abraçava 35.000 metres quadrats. Ja a l’època d’inici contava amb aire condicionat i un centre d’entrenament. Es feien cursos de venda per al comerç fotogràfic i s’ensenyava la fotografia professional. La història de l’espai empresarial encara continua, només amb el reconeixement i la seva vinculació al municipi es pot explicar el patrimoni industrial existent al Prat.
Això només és un exemple, per veure la història d’aquest edifici empresarial. La història ha de demostrar la importància de la indústria des d’una òptica ciutadana. Tant de bo seria interessant fer recorreguts per les diferents indústries explicant les seves històries, excepcionalitats, singularitats o peculiaritats.

Coronel Sanfeliu: una història pratenca internacional

Els capritxos de la història fan rellevants diferents racons de la nostra ciutat. El naixement de Jaume Sanfeliu i Codina al Prat l’1 de novembre de 1839, és una d’aquestes singularitats que atorguen al municipi una part de la història més internacional del militar pratenc.
Jaume Sanfeliu va ingressar a l’exèrcit com a soldat voluntari amb 19 anys. Un any més tard a l’Havana va ascendir a cap segon. Al 1861 s’embarcà al batalló que estava destinar a format part de la brigada expedicionària per a l’actual República Dominicana, on les seves maniobres li varen concedir la creu honorífica de María Isabel Luisa.
A la primavera de 1862 es va embarcar per a l’expedició cap a Mèxic, tornant al cap d’uns mesos a l’Havana. Després va ascendir a sergent primer al 1863, i a l’estiu va sortir amb el batalló de campanya cap a Santo Domingo, trobant-se en diverses accions i a la presa dels forts de Santiago de los Caballeros -resistint al conegut fort de San Luís-. Sota les ordres del general Gándara, va participar a l’ocupació de diferents poblacions importants (San Cristóbal, Río Jara, Doña Ana) i a les lluites de Río Jaime i en els de Palmar de la Fundación, Guana del Paya, Guayaba de Barcés i la possessió de Baní. També va participar a la conducció de l’acció de Neyra i va sortir després en la divisió expedicionària de Montecristi, sota les ordres del general Primo de Rivera, i a les de Laguna Verde, Laguna del Rincón i els forts de Puerto Plata. En aquestes maniobres va caure malalt i va marxar a recuperar-se a l’illa de Cuba.
A inicis de 1864 es va incorporar al batalló Montecristi, al servei de la campanya, però a finals d’aquest any i perquè havia complert la seva estança militar va ésser retornat a Espanya. Per aquest motiu, va ser destinat al batalló provincial de Tarragona i després al regiment de Toledo, passant de guarnició a Barcelona. Al 1869 va ser destinat al regiment d’infanteria de Sevilla, però després va passar a l’exèrcit d’Ultramar amb el batalló de voluntaris caçadors de Barcelona. A Cuba va participar contra les captures de material bèl·lic i diferents reses. Moltes operacions li van valdre l’obtenció de grau de capità i la declaració de benemèrit de la pàtria. Posteriorment, li varen atorgar la creu vermella del mèrit militar de primera classe. A la zona de Santa Gertrudis a Cuba, va resultar amb dos contusions d’arma blanca, però es va poder beneficiar de l’enemic d’un canó i una bandera insurrecta, a més de matar en combat a mariners que es destinaven a embarcar amb els generals insurrectes.
Pels seus mèrits de guerra va ser portat al batalló de caçadors de Pizarro, que es trobava a Puerto Príncipe. Més tard, va passar a Nuevitas amb l’objecte de protegir els torreons de la part est, organitzant la contraguerrila a les ordres del coronel Armiñán, causant moltes víctimes dels insurrectes d'aquesta zona.
Al 1874 va ser l’encarregat de l’organització de la contraguerrilla denominada Gíbaros, passant al batalló de voluntaris catalans. Les ferides de diferents accions li van permetre estar sis meses de llicència a Espanya. Tornant a Cuba, va ser ascendit a tinent coronel, després de diferents campanyes, però el recreuament de les seves ferides anteriors li van fer retornar a la península al 1876, quedant reemplaçat a Catalunya, i després al regiment d’infanteria de Burgos. Destacat a Tremp va ser sota el comandament militar, però va ser destinant finalment a l’exèrcit de Cuba.
Al 1879 va desenvolupar la subinspecció dels batallons de dipòsit de Catalunya, a més del càrrec de comandament militar de Terrassa. Després passaria a la Seu d’Urgell, i més tard a Reus. Destinat a l’exèrcit de Filipines, va ser governador del cinquè districte de Mindanao. Al 1888 es va retirar, a viure a Sant Martí de Provençals, morint al 1899. A Barcelona en el carrer on va viure, l’antic carrer Méndez Núñez, al 16 d’agost de 1927 li varen atorgar el seu nom, que es troba ubicat al districte de Sant Martí, al barri del Clot. Va ser nombrat fill emèrit i predilecte de Sant Martí de Provençals morint al 1899 a Barcelona.
Per altra banda, la imatge presentada fa referència a l'escultura o monument al Coronel Sanfeliu. Va ser durant la transició democrática, al 1976, quan va ser encarregada a Manuel Àlvarez una escultura com a reconeixement de la ciutat davant ésser el pratenc que de més alta graduació militar de tota la historia.

La pesca de la saboga (1660-1670)

Les activitats pesqueres al Riu Llobregat van ser una pràctica recurrent per part de diversos grups procedents de Cornellà, de l’Hospitalet i del Prat. Des del pas de la barca del Prat fins al mar, el riu hi hagué tanques i petits terraplens per a la necessitat de pescar sabogues. A inicis de la dècada de 1660, els santboians davant l’oportunitat de gaudir d’aquesta pràctica, també comencen a aprofitar aquest recurs, amb pactes amb els diferents grups de pescadors. Aquests, pescarien els dimecres, de dia i de nit, i a tocar al pont de la vila santboiana. Per contra els de l’Hospitalet i del Prat, fora de tot control, i més per tradició i desídia, no obeïen els dies assenyalats, fent la seva, i pescant en terrenys no marcats com a la zona pratenca. A l’any 1662, els de Sant Boi s’enfrontaren amb els de Cornellà, l’Hospitalet i el Prat. Ja que la vila de Sant Boi no podia aturar aigües més enllà de l’estacada, per la zona de Cal Monjo o Torre de l'Estacada, aquest era oficialment el lloc per poder pescar per tots les sabogues. El conflicte va servir per aturar tota pràctica, i com que el grup de santboians varen incomplir el pacte, van ser denunciats. Finalment, Cornellà, l’Hospitalet i el Prat guanyarien la sentència al 1670. Això, només és una recreació d'un apunt quasi testimonial dels conflictes dels pobles del delta per l'aprofitament del riu i de la seva pesca.

Associació de Veïns Llevant (1967)

L’Associació de Veïns Llevant va ser fundada al 1967, un any marcat per la transformació del Prat arran l’augment de les obres i infraestructures del municipi. Ben poc conegut és el barri de Llevant, per la minsa projecció i identificació d’ésser un lloc diferenciat. La falta de fites urbanes ha fet que els qualificatius d’aquesta zona siguin els seus vials o els seus comerços. L’associació es situa i intenta organitzar el sector entorn al carrer de la Carretera de la Marina. Però, cal dir que la defensa de la gent d’aquest barri ha anat en augment, amb una proliferació d’activitats lúdiques i educatives envejables. I amb una programació anual de considerable resposta pels habitants pratencs de Llevant, ja que s’ha consolidat com a referent per la seva festa major. Manca la consciència de pertànyer a un barri identificatiu, malgrat que els límits també semblen coincidir amb altres associacions properes. Però tot això, enforteix encara més la defensa d’un indret que ha vist augmentar el seu sentiment i convivència davant una zona respectable per la qualitat de vida i serveis. La seva seu al carrer de la Carretera de la Marina núm. 53 sembla un referent i aglutinadora de la generació que va poblar per primer cop aquest espai. Només amb el treball i esforç es podrà fer una consciència de barri, front altres sectors de la ciutat.
L’associació va ser inscrita el 28 de gener de 1967, dins del núm. 536/1 com a Asociación de Vecinos de Llevant del Prat, sota el foment i defensa dels drets cívics, socials i de la persona.
Des del segle XII, el risc del llevant pratenc davant les inundacions del riu s’anà repetint els seus desastres. L’anomenat Prat deçà l’Aigua –delta de llevant- estava desatès per manca de terraplens i murs de protecció al riu del Llobregat amb el límit del camí del Sorral, on actualment hi ha la ronda de Llevant. Justament és aquest lloc, una de les àrees més poc poblades per masies a l'època moderna, fruit de les constants inundacions. Des de Cal Saio fins a Cal Muts del Serra Nou no hagués explotacions agrícoles, un paratge cultivat però no colonitzat, com a resposta i el temor del riu.
La història del barri començà amb la immigració de la dècada de 1960, ja que va fer augmentar aquesta zona d’habitatges, teixint un barri nou que ha anat retrobant-se amb la seva pròpia història. Quan es formà l’associació de veïns, al 1967, a l’estiu s’inaugurava la primera fase del barri de Sant Cosme i s’aprovava el pla parcial de Cal Saio, demostrant la necessitat de vivendes i de l’activitat industrial.
Com ja hem comentat, l’eix vertebrador de Llevant semblaria que és l’antic camí del Sabogal, és a dir, l'actual carrer de la Carretera de la Marina, que marca un món tan peculiar com a singular. La potencialitat d’aquest barri, sempre en progressió, li doten d’una mirada diferenciada de la resta de barris. La seva gent i els seus interessos fan carismàtica a aquesta zona, que ha vist com poc a poc el Llevant va bordant la seva pròpia història.

Barraquisme a la plaça de la Vila

Parlar de barraquisme avui dia, comporta una idea d’autoconstrucció i en certa mesura d’il·legalitat. A finals del segle XVIII, la barraca era una altra cosa. Moltes viles, pel que fa a les autoconstruccions d’hàbitat no eren registrades pel propi consistori, però al Prat, per la immensa majoria d’edificacions d’aquest tipus eren veritablement censades, i així apareix als diversos documents. Les barraques de la Bunyola i l’Albufera eren construïdes per part dels ramaders i sempre pendents dels capritxos del riu; i a la zona del Cap del Riu, antiga desembocadura, fins i tot havia un hostalet a mode de barraca. Igualment passava a la plaça de la Vila. S’ha considerat les dècades entre 1720 i 1740, com l’expansió de l’edificació al voltant del carrer Major. Per això, ens adonem que la problemàtica del barraquisme a l’entorn de l’actual ajuntament ja no era una solució viable. A finals del segle XVII i inicis del segle XVIII, l’hostal existent a tocar al pou comú i a l’actual ajuntament funcionava com a taverna i hostal, però les seves reduïdes dimensions va fer que al 1725 s’ampliés per donar servei a una taverna, botiga i fleca més gran. Tot això a tocar al clos i al cementiri de la parròquia. Això donaria lloc a l’eliminació de l’hostal com a barraca per ésser construïda en obra. Però no tot a la plaça era aquesta barraca, ja que al costat hi havia les barraques dels jornalers i barraques individuals que configuraven un paisatge rural propi d’una vila que augmentava la seva importància econòmica.

Prat, "prats" i altres curiositats

Des del segle X el delta del Llobregat ha estat un territori conreat i aprofitat pels seus recursos. Malauradament, des d’una òptica barcelonina, les propietats feudals anaven creixent, amb la proporció a mode d'onada de donacions i vendes d’un territori d’explotació agrícola i ramadera relativament nou. Des del control de Montjuïc, a partir del seu Castell de Port, i la influencia amb l’estany del Port, al segle XIV es veurà un augment recaptatori als anomenats "prats" i també a l’altre vessant de la muntanya, tocant a l’actual barri del Poble-sec. D'aquesta apropiació, el mot que apareix als documents, fa referència als "prats", d’aquí que alguns historiadors varen confondre aquest topònim amb les terres de l’Hospitalet (Santa Eulàlia de Provençana) i del Prat. Malgrat tot, responien a terrenys de l’actual Zona Franca i la Marina barcelonina en el seu origen. Al 1323, la ramaderia barcelonina estava principalment ubicada al fossar dels jueus, davant les queixes, els consellers de la ciutat de Barcelona promulgaren un ban prohibint la pastura en aquest indret i que entressin a la ciutat, exceptuant “quels maellers pusquen tenir lur bestiar en lo Prat fexuriat et en lo Fossar dels Jueus”. Aquest va ser un al·licient perquè els ramaders barcelonins iniciessin un procés d’acaparament de territori, que en un primer moment significà la colonització de les terres de la Marina barcelonina, més tard Santa Eulàlia de Provençana -inclouent a l'actual terme del Prat- fins a arribar al Remolar (Sant Boi-Viladecans). No tot va ser una expansió consentida, ja que les disputes entre ramaders pratencs i sobretot pagesos prohibiren el pasturatge. Les tanques formarien part del paisatge pratenc, davant la invasió permesa per la ciutat de Barcelona.

La imatge presentada correspon als antics camps de Can Carlets a l'actual Eixample Nord.

Proclamació de la II República al Prat

L’hora senyalada va ser les cinc de la tarda, quan el 14 d’abril de 1931, justament després de l’oficialitat de la República Catalana a Barcelona, des de l’Ajuntament del Prat es proclamà la República. El president va ésser Josep Pujol i Capsada, amb la vicepresidència de Jaume Sallés i el secretariat a mans de Tomàs Pujol. La importància sindical i política durant la II República al municipi s’entén a partir de la història de la CNT com es feia ressò al següent cartell: “Conscientes en esta hora suprema, y conocedores de la responsabilidad que ante el proletariado tenemos, os hacemos este llamamiento para que, comprendiéndolo todos por igual, aunamos nuestros esfuerzos en el seno de la Confederación Nacional del Trabajo, organismo que por sus tácticas de acción directa, por sus principios básicos, por los hombres que la informan, y por la seriedad que pone en la lucha merece la confianza del proletariado [...]”.

A Barcelona es va produir la vaga de la Telefònica el 6 de juliol de 1931, al Prat es patiria els conflictes de la Seda i al camp. A llarg de la II República es va fer patent, la repressió exercida tant per l’ajuntament com per les forces policials del municipi, als que defensaven la llibertat de reunió. La mentalitat governativa va comportar que la lliure associació del sindicat estigués prohibida, ja que les esperances i il·lusions dels llibertaris anaven més enllà del simple republicanisme. A les diverses reunions formalitzades, com a la celebrada l’1 de maig de 1931, es feien l’entrega dels manifest de les concentracions. En aquest cas varen entregar a l’alcalde un resum de la primera reunió feta durant la II República: les conclusions de la convocatòria varen ser la proclamació de 6 hores de treball, expropiació del clergat, l’abolició de la pena de mort, el servei militar voluntari, l’amnistia a pròfugs i desertors i el desarmament de totes les institucions que van estar al costat de la monarquia, policia i guàrdia civil.

Detall del cartell del concert republicà convocat el divendres 15 d’abril de 2011 a les 20 hores al Cafè de l’Artesa del Prat (http://joves.cat/images/21983t/images/21983). A més, aquest 14 d'abril ens garanteixen un espectacle de colors, sabors i olors.

Agafant la història de la Raça Prat

Malgrat la crisi econòmica actual, encara avui dia, la indústria és la base principal del municipi. L’activitat agrícola ha quedat al marge d'aquest procés iniciat a principis del segle XX. La gran acceptació social dels productes de l’horta deltaica, ha permès que encara es gaudeixi de les hortalisses i del conjunt de capons, galls i gallines coneguts com Raça Prat, o popularment com pota blava. L’aviram conegut com Raça Prat presenta una coloració en el seu plomatge perdiuat, la cresta amb 5 o 6 puntes i les cuixes lliures de plomes i allargades amb un color blau pissarrós. La dedicació i esforç de la granja avícola Colominas i dels pagesos a principis del segle XX ha propiciat que la raça arribi als nostres dies. Aquesta fotografia mostra un fragment de l’escultura de Francisco López Hernández en homenatge a l’aviram de la Raça Prat ubicada al 2006, a tocar a la Torre Balcells, davant del carrer Pamplona. Malauradament, la història de la Raça Prat s’escriu a partir de la dècada de 1930, i pinzellades de finals del segle XIX. Però, la documentació escrita ens parla de les masies del segle XVIII amb capons del Prat, que ja els venien a la ciutat de Barcelona. Ànecs, oques, galls dindis, capons, galls i gallines són present en els lloguers de les terres i cases, com mostra de la identitat i respecte al propietari. Durant els segles XVIII-XIX els obsequis i regals d’aquests animals va ser una pràctica recurrent i molt apreciada pels masovers deltaics. Anècdotes vàries, però ja com a curiositat, els documents ens parla que ja els francesos que varen estar al Prat a inicis del segle XIX durant la guerra del francès, es varen apropiar de l’aviram pratenc. La història de la Raça Prat s’ha d’explicar a partir dels seus orígens com característica del territori no només com a la denominació genèrica determinada al 1987 per la Generalitat de Catalunya.

Tendals de mar

Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.

Cal dir que era un pràctica que a finals de la dècada de 1920 havia proliferat per part de barcelonins que s’instal·laven de forma -il·legal- al Prat. Aquest projecte esmentat era conegut com "Baños de Mar", que va ser dissenyat a tocar a l’aeròdrom i de l’Aeronàutica Naval. Davant la negativa, dos anys més tard, es va intentar crear un nou balneari a la platja anomenant-lo en aquests moments "Baños El Paraiso", entre el Remolar i la caserna dels carrabiners. Però en aquest cas, l’oposició d’Eusebi Bertrand va impedir la seva realització. Al 1933, la instal·lació d’un hotel-restaurant-bar a la Casa del Mar va fer proliferar tendals a la platja durant l’estiu. Fins i tot havien autobusos que anaven fins a les noves dependències lúdiques. Les oficines estaven situades al carrer Ganduxer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els tendals –de mar- varen proliferar a les platges del Prat durant els inicis de la dècada de 1930, però l’oposició d’Eusebi Bertrand a les seves terres va fer desplaçar el turisme fins a la zona militar. També la negativa d'aquest turisme tant a prop de l’aeròdrom va ocasionar problemes per als militars enclavats i sobretot amb la Comandància Marítima. Durant la Guerra Civil, aquest turisme va desaparèixer i més tard durant el franquisme amb la creació del nou aeroport i la zona militaritzada del Remolar va trencar les aspiracions estivals de molts barcelonins. El topònim “tendal” -entorn a la ciutat de Barcelona- té un origen documentat al voltant de 1860. A finals del segle XVIII hi ha les primeres pràctiques de cases de banys de mar a la platja de la Barceloneta, però a mitjans del segle XIX els banys de la Barceloneta i de l’Astillero varen fer proliferar una nova activitat lúdica. Era crear casetes amb rodes i tendals per a protegir-se del sol. Pràctica que es va anant desplaçant a les platges de l’Alt Maresme, i que a la dècada de 1930 era una realitat al Prat.

Pescadors i/o barraquistes a les platges del Prat (segle XV)

El fenomen del barraquisme va ser un procés important a finals del segle XIX fins a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona al 1992. Però més enllà, d’un moment puntual de la nostra història més recent, les barraques es troben documentades al llarg de l’època medieval. A inicis del segle XV, el litoral pratenc que pertanyia a Santa Eulàlia de Provençana –actualment de l’Hospitalet de Llobregat- hi havia la presència de barraques. Existí un camí d’accés que anava paral·lel al riu en direcció a aquest nucli de barraques, que es trobava ben a prop de la desembocadura. Aquests barraquistes eren pescadors, persones que treballaven els joncs de les marines i gent desafavorida lluny de la realitat vilatana del Prat. Residien i treballaven en aquest sector de la Bunyola, que actualment es troba dins de l’ampliació del Port de Barcelona, al Moll Prat. La imatge presentada mostra un cobertís a l'antiga llera del Riu del Llobregat al Polígon Industrial Pratenc -com a conseqüència del conreu periurbà, de caràcter il·legal, abans de la desviació del riu-.

Lo Llobregat de les Flors: Pinzellada d'un petit homenatge

Els nostres racons urbans formen part de la història més recent. També els detalls que se’ns escapa a vegades amaguen secrets, i altres moments són part de la nostra ignorància o no saber el què. L’arrapament de les rajoles a diverses façanes al llarg del carrer Ferran Puig, amb una intenció moratòria, contradiu amb el petit homenatge fet a Narcís Baiges. A la vivenda del carrer Ferran Puig núm. 77 edificada al 1919, conserva el rètol format per rajoles amb el següent missatge: “A Narcís Baiges. Director de “Lo Llobregat de les Flors” (1942-1967). Els veïns del carrer on tu visqueres s’adhereixen al teu homenatge. El Prat, juny 1967”. Actualment, com a anècdota existeix un carrer dedicat a Narcís Baiges al barri de la Barceloneta. Lo Llobregat de les Flors, malgrat ser una unió de dues societats, a la nostra població presenta el seu origen al 1873, de forma no oficial, ja que posteriorment Les Flors va ser fundada al 1891 i Lo Llobregat al 1892. Les penúries de la Guerra Civil espanyola, amb l’aturada del cant coral, al 1942 diferents membres de les dues entitats corals es reuneixen per cantar caramelles i crear l’anomenat cor del Narcís, amb el director Narcís Baiges. Més tard, als anys 1948-1949 es decideix fusionar les dues societats corals: Les Flors i El Llobregat; per això al 27 de setembre de 1951, coincidint amb la festa dels copadrons pratencs, es crea Lo Llobregat de les Flors, davant la direcció de Narcís Baiges i amb la presidència de Guzmán Fibla. Actualment, la Societat Coral Recreativa Lo Llobregat de les Flors està ubicada al carrer Sant Boi núm. 34.

Casa de metges. La casa del Dr. Soler

El passat agrícola de les nostres terres ha condicionat l’arquitectura existent. Hi han poques edificacions urbanes tan emblemàtiques com la situada al carrer Dr. Soler Torrens núm. 31. Aquest indret, que correspon a una privilegiada posició a finals del segle XIX -al camí de la Ribera, entrada i sortida en direcció a Sant Boi-, va fer que fos urbanitzat pel metge Vicenç Falgar. Les seves mides proporcionen un caràcter senyorial vers les cases unifamiliars baixes. A més, la planta superior a quatre vents li doten d’una força com a cos únic i diferenciador de la resta de construccions. Els relleus formant pilastres i la diferenciació a les cantonades de sinuosos carreus configuren un cos potent i fort, simbolitzant la unitat del seu cos. Amb aire noucentista l’edifici desvirtuà la perifèria dels diferents carrers, formant i singularitzant aquest com a unitat pròpia. Identificat com a residència de la casa del Doctor Soler, va viure Joan Soler i Torrens que donà nom al carrer; posteriorment la saga de metges continuà amb l’ocupació per part de Joan Soler i Feu. Cal dir com a exemple de la importància del poder econòmic, a la dècada de 1920, Joan Soler Torrens promogué la construcció de les edificacions entre el carrer Major i la Plaça Espanya, enderrocant les petites edificacions existents i creant edificis amb un caire barceloní -estil emprat i ja iniciat a les residències del carrer Flaquer-. Aquest símbol, més enllà d'un fita urbana, respon a la diferenciació d'un espai residencial únic i privilegiat, lluny de la caracterització i singularització de la població alhora d'identificar aquest espai urbà.

Pudor al Prat: entre la fama i la realitat

Els rumors i malentesos també han format part de la història del Prat. És ben cert la irònica, i de vegades assumida anècdota, sobre el poble de la pudor. Més enllà d’una realitat complerta hagueren diferents factors que es poden desmentir davant la xulesca postura dels pobles veïns. Per al municipi del Prat, l’autovia de Castelldefels no ha estat mai una fita urbana, més enllà de la seva importància davant la unió dels diferents pobles que la travessen. No ha format part de la nostra realitat com a poble, sinó que davant la seva construcció va perjudicar el creixement urbanístic cap a l'àrea del Pas de la Barca o l'actual Eixample Nord. Els pratenques i pratenques han viscut d’esquena a un límit imposat pels diferents plans radials d’unió amb la ciutat de Barcelona. La història també s’escriu amb les anècdotes i a vegades amb els somnis de la seva població; la tasca d’arribar o no a ser identificada ens apropa encara més a la memòria històrica. L’aproximació a una història de la pudor al Prat podria ser una realitat, però les problemàtiques de la seva fama no és del tota certa. Principalment, va ser l’autovia de Castelldefels la que va ocasionar la identificació pratenca amb la pudor. Al terme de Viladecans, a tocar amb el Prat, els residus estancats a l’estany de la Murtra va fer que la gent que procedia del sud identifiqués la pudor amb el Prat. Igualment, la zona de Can Pi a l’Hospitalet de Llobregat, a mitjans de segle XX, els residus orgànics que servien a l’alimentació de porcs i l’aprofitament de les pells dels conills, va fer que abans d’entrar al terme del Prat, les diferents persones que procedien de la capital, per la seva proximitat, l’identifiqués amb el Prat. Dos realitats que va assumir el Prat. Més enllà, l’atorgament no va ser una mentida complerta, ja que la zona industrial als anys 60 i 70 va provocar que els pratencs sofrissin les conseqüències de l’activitat empresarial. L’entrega de mots i del nomenclàtor, com per exemple al carrer Eusebi Soler, li va atorgar el qualificatiu del carrer dels pixats. Durant la dècada de 1930, amb les diferents associacions com Amics del Llibre, Associació de Pares de Família i Lo Llobregat, no varen aportar una identificació cultural amb el propi carrer. Capritxos d’un destí per la mentalitat popular, va fer que la sortida d’emergència del Cine Moderno donés aquesta toponímia identificativa amb la pudor i les necessitats. Les emergències fisiològiques i el pudor va fer que el qualificatiu fos merescut. El no reconeixement i la no senyalització del carrer dels pixats pot comportar el seu abandó. La mentalitat popular a mantingut viva la identificació del carrerer, però només recollint la visió i registrant les diferències dóna pervivència a una realitat ben present avui dia.

Platja del Prat: zona militar franquista

Després de la Guerra Civil espanyola al 1939, la platja del Prat entrà dins dels plans militars de la Comandància de Marina. Durant el règim franquista, aquest organisme militaritzà les costes condicionant la relació dels pratencs amb la zona marítima. També, durant el conflicte bèl·lic aquesta zona va ésser àrea de reclusió militar, aïllant a la població del front marítim. L’indret militar del Prat, a l’àrea de l’aeroport, va donar pas a que inicis de la dècada de 1940 s’efectuessin a la platja els exercicis de tir. S’informà als pescadors i públic pratenc en general, sobre les proves de fusell que es feien els dimarts i dimecres. Posteriorment al fusell, varen esdevenir proves de tir per part de l’exèrcit de l’aire. A l'igual que Viladecans, Gavà i Castelldefels que aglutinà als artillers del nou exèrcit franquista, el Prat va patir les proves armamentístiques d'un moment puntual, finalitzades amb la fi de la II Guerra Mundial. Malgrat tot, mentre la situació internacional amb el règim franquista no canvià fins a l'entrada de l'ONU al 1955, aquesta zona estava supervisada per les forces militars.

Retornant al riu vermell

La importància del Riu Llobregat per a la història pratenca és ben explícita, perquè les terres del Prat són conseqüència del propi riu. Les formacions quaternaris, gràcies a les avingudes, va dibuixar un terreny planer amb les variacions del riu cada cop més cap a la ciutat de Barcelona. Lluny queda les desembocadures del riu a la zona del Remolar, que amb l’aportació de les terres argiloses empentaven la desembocadura més a llevant.
Durant l’època romana, el pont construït a la mansio Ad Fines (Pont del Diable a Martorell) sobre el Rubricatum flumen dóna importància a la unió de dos móns amb el capritx d’unir les noves terres romanes. En temps d’August, les legions romanes IV, VI i X configuraven la connexió de les terres dels dos marges del riu. Segons Mela que ens explica les petites poblacions que ocupaven la zona marítima des de Barcino a Tarraco, va ser Plini més aclaridor que parlà del Riu Llobregat al seu llibre Naturalis Historia (Liber III): “regio Ilergaonum, Hiberus amnis, navigabili commercio dives, ortus in Cantabris haut procul oppido Iuliobrica, per CCCCL p. fluens, navium per CCLX a Vareia oppido capax, quem propter universam Hispaniam Graeci appellavere Hiberiam. regio Cessetania, flumen Subi, colonia Tarracon, Scipionum opus, sicut Carthago Poenorum. regio Ilergetum, oppidum Subur, flumen Rubricatum, a quo Laeetani et Indigetes”.

La imatge presentada correspon a un desguàs, a l'antic curs del riu, a l'actual Polígon Industrial Pratenc.

Desembussos i neteja del clavegueram al Prat (1968)

Malauradament, la xarxa de clavegueram del municipi del Prat correspon a la segona meitat del segle passat, i sobretot a les obres constructives efectuades durant l’inici de la democràcia. Les inundacions i els diferents precaris desguassos eren un constant i formaven part del paisatge quotidià pratenc. Les queixes de la pudor i la insalubritat de diferents zones provocà una reestructuració del panorama subterrani. Un dels interessants episodis de la nostra història és la desconeguda Colònia Casanovas, iniciada la seva destrucció durant els anys 1941-1942 pels problemes de no haver crear fosses sèptiques viables i els problemes de desguassos evidents. Això considerat com un fet puntual i una problemàtica del sector de la Bunyola, ens indica les petites fites perdudes per la gestió del clavegueram. Va ser davant les inundacions i la xarxa de clavegueram existent al Prat, que a finals de la dècada de 1960 augmentà el pressupost per la renovació total d’aquestes insuficients obres constructives. Responien a diferents obres puntuals i moltes d’aquestes estructures, no soterrades, provocaven problemes d’insalubritat. Aquest projecte municipal es va iniciar al 1967, però va ser sobretot al següent any que es varen realitzar les obres de la seva renovació. Malgrat tot, l’urbanisme creixent durant aquest període va fer que el clavegueram estigués en precari. Les vivendes baixes típiques del pla de reforma de 1916, donava pas a bloc de pisos davant l’allau de gent procedent d’altres regions i dels diferents nuclis de barraques de la ciutat de Barcelona. Això motivà la instal·lació d’una nova xarxa de major caudal. Abans del 1988 quan l’Ajuntament del Prat aprovava la constitució d’Aigües del Prat, S.A., al 1968 la idea del consistori pratenc era poder “municipalitzar” la maquinària i el personal de servei, davant l’amortització d’aquest sistema. El problema del desnivell i de la poca pressió del clavegueram varen donar resultats greus i un cost elevat davant la problemàtica existent. El problema era on anava a desembocar les aigües residuals, intentant canviar la vinculació amb el riu pel mar.

Cavalleria i cavalls pratencs a finals del segle XIX

Principalment, la unió dels cavalls amb el Prat va iniciar-se al segle XIX. La documentació sobre els propietaris de l’Albufera i la Bunyola al segle XVI, mostren que varen optar per aquest animal de tir, però va ser, el cost d’aquests animals que van decidir-se per la substitució pels bous davant la seva fortalesa i garantia econòmica. Aquest bé primordial per a les tasques agrícoles, que representava la cavalleria, va arribar al seu màxim durant la Guerra del Francès al Prat a inicis del segle XIX. Els pagesos pratencs varen aprofitar-se del conflicte bèl·lic, subministrant palla tant a l'exèrcit espanyol com a l'exèrcit francès. Moltes vegades obligats i altres sota amenaça varen enriquir-se davant la desoladora guerra que va marcar als pratencs i disminuir la seva població. La palla entregada era per poder alimentar a la cavalleria dels dos bàndols militars. Durant les lluites inicials, els cavalls varen ser considerats armes de guerra i de transport, per la qual cosa varen apoderar-se de tots a la zona deltaica. Però, va ser sobretot a la segona meitat del segle XIX, quan les anades i tornades a la capital de Barcelona anaven en augment, cosa que provocà les queixes dels vials i dels conseqüents problemes econòmics. Les demandes dels camins varen arribar al seu màxim a partir de 1863, on els animals de tir i els cavalls patirien les conseqüències d’un estat lamentable de la xarxa viària. Com a mal menor, i davant les queixes pels vials, els propietaris amb carros, varen ser obligats a la reparació del terreny. Per la qual cosa, els animals de tir continuaven essent un bé per al municipi davant el condicionament dels terraplens, tapant forats i portant terra per anivellar el terreny. Els cavalls no només han representat un vincle amb la terra a partir del seu treball agrícola, ja que el seu treball amb els camins ha estat una necessitat a finals del segle XIX.

Cal Sadurní -la Pujada-

Majoritàriament, les unitats residencials dins del nucli antic del Prat corresponen a cases baixes i bloc de pisos. L'excepcionalitat radica en el moment en que algunes de les cases formen part d'una entitat quasi agrícola o de passat agrícola. Més enllà de pensar en un hàbitat d'explotació agropecuari, hi han racons i espais que configuren el passat d'una vila acostumada al món pagès, que va deixar enllà les seves activitats al segle XIX. Testimonis d'un passat eradicat per la pressió urbanística. En aquest cas, presenten Cal Sadurní o la Pujada, situada en un punt estratègic en el camí antic de l'Albufera, a l'actual carrer Jaume Casanovas. La pecularitat també és per la seva solidesa, ja que quan al segle XVIII s'inicià l'expansió de les pedreres de Montjuïc, en la seva majoria de l'explotació de l'arenisca, ja que les facilitats del pas del riu ja no era tan costós; els seus primers propietaris, Baldiri Novell i Bigaire -Perruca- i la seva esposa Eulàlia Rodes, promogueren l'edificació amb aquest tipus de material. L'aglutinació familiar va fer que els masovers fossin el germà de Baldiri, -Josep- i la seva dona Teresa Novell i Dalmau. Lluny també queda les obres constructives del segle XVIII, ja que les modificacions a inicis del segle XIX són evidents, amb un paredat aprofitant material constructiu i l'arenisca de Montjuïc amb una tècnica a la "romana" o de la captació de tot tipus de material per a la solidesa murària.

Aquesta casa presenta un planta d'uns 600 metres quadrats, ben conservada aparentment al xamfrà entre els carrers de Santiago Rusiñol i de Jaume Casanovas. La vinculació d'aquest indret amb la cria de pollastres de la Raça Prat, a partir del treball de Teresa Fabró, és evident, que dotà d'una importància extraordinària al lloc com a punt neuràlgic. Ben lluny queda les 14 mujades de terra de conreu al voltant de la casa que gaudiren els seus propietaris. L'escorxador present dins del recinte -al costat de l'habitatge- remarca la importància d'un patrimoni que malgrat és a prop de tots nosaltres és desconegut per a la immensa majoria. La peculiaritat del complex correspon a que forma part de racons urbans no excepcionals, però amb un record del passat més immediat.

Esperant a la Utopia

Les mirades entrecreuades d'una obra urbana representen la concepció i respecte per aquesta. Sobretot, va ser a finals de la dècada de 1990, quan el Prat va augmentar el seu patrimoni artístic, amb una política cultural lligada al paisatge urbà de la nostra ciutat. Les diferents fites urbanes que existeixen al municipi, no responen a un patrimoni tangible sinó més bé al propi skyline d'una ciutat de serveis. Però, els detalls dels racons urbans que creixen, es descomponen i es tornen a formar, fa a la població d'incorporar ítems d'una manera genèrica a l'entorn urbà. A vegades, el desconeixement del patrimoni configura la seva pervivència, però l'excepcionalitat també forma part de la seva agressió. Actualment, la peculiaritat de l'estació de metro Verge Montserrat ens ha amagat la visió cultural d'un jardí relacionat amb la pròpia escultura, i al revés. La simbiosi entre l'indret i l'obra, al Prat és un problema evident, quan les estructures responen a una ubicació escollida per la comoditat i visualització del paisatge. Més enllà, l'escultura en bronze de Mariano Ríos titulada Treballant la Utopia ens marca un temps de frescor davant la relació amb el medi urbà. Realitzada al 1995 i ubicada als jardins de Joan García-Nieto, mostra el seu homenatge al capellà de Cornellà. Les relacions en aquest cas són evidents i per tant, també el seu reconeixement dins d'aquest panorama desolador de vincles entre fites i toponímia urbana. Presentada al setembre de 1996 amb motiu de l'obertura del Centre de Promoció Econòmica, respon a pautes d'un augment per condicionar als espais de potència visual, de crear indrets nous dignificant un espai nou. Propietat municipal, dins del Fons d'Art Municipal, és una garantia de la seva pervivència o almenys respecte i conservació. Malgrat que inicialment, l'arc que intenta agafar la figura humana era un rectangle, per raons de resistència i davant un atac vandàlic que va patir, es va optar per una nova forma en semicercle. Interessant, és la concepció i les mirades d'aquesta obra, ja que segons el costat des de que es miri, la figura representa un home o una dona, que intenta aixecar-se per arribar als seus ideals, en al·lusió a la lluita per la utopia de les persones. Només, ens resta esperar a la línia 9 de metro per continuar veient la figura intentant arribar a la utopia.

Mercat [municipal] d'idees

Els mercats sempre han funcionat com a intercanviador d'idees, relacionant les persones d'un nucli poblacional. Excepcionalment, els mercats municipals d'inicis del segle XX eren considerats una necessitat davant l'intent d'aglutinar tota l'activitat comercial del poble. A l'igual que la majoria de viles arreu de Catalunya, el Prat va considerar que al 1921 s'edifiqués un nou edifici a la Plaça de la Vila núm. 17, encomanat a l'arquitecte municipal Antoni Bartra Boada; acabat al 1944. Va crear una façana monumental sense excedir dels límits d'alçada de la Vila, aglutinant-ho dins del paisatge urbà. Presenta dues naus laterals que comuniquen els carrers del Centre i d'Ignasi Iglesias. El punt neuràlgic comercial al llarg del segle XX, va fer proliferar altres mercats davant l'allau migratori i l'augment de vivendes als anys 70. Les idees i les propostes recollides formen part de la història local, que semblen que avui ha deixat pas a la nostàlgia i a la progressiva decadència d'un passat esplèndid. Només el canvi i les noves iniciatives configuraran el seu futur, l'enyorança també forma part de l'activitat comercial. A partir de les noves idees de les seves parades condicionaran la seva supervivència.

L'aigua del Llevant

El barri incipient i peculiar del Llevant ha estat vinculat a l’expansió urbanística del municipi i dels problemes que derivaren de l’apropiació de l’espai. La formalització de l’indret va fer que els individus que varen viure part dels anys 80, patissin les inundacions per la precarietat de les canalitzacions subterrànies en aquells moments. Patiment per un costat, però diversions per la canalla que gaudia pels carrers del Llevant amb l’aigua, tapant moltes vegades part del clavegueram per mantenir aquest patrimoni efímer.
Històricament, l’augment urbanístic aprovat per l’alcalde Josep Monés, al primer quart del segle XX, dissenyava un pla d’expansió del nucli urbà. Malgrat que també incorporava la zona del Llevant, no va ser fins al 1951, amb l’obertura del carrer Lleida, ampliant la urbanització cap a la Marina i la Bunyola que s’iniciavà un procés fins a la seva complerta racionalització de l’espai. Amb l’augment desmesurat de vivendes entorn a la plaça Blanes, a mitjans dels 80 augmentà la circulació entorn al carrer Lleida i la Bunyola. La millora de la plaça Constitució va fer proliferar la completa urbanització de l’indret. La zona del Llevant ha vist proliferar l’avituallament dels serveis; amb l’eliminació de l’horta existent a la zona de l’Estruch, va fer que les zones urbanes s’inundessin amb més facilitat. Actualment, l’interessant recorregut per un passat recent, com al passatge Pablo Picasso, veient els locals amb la protecció de tanques, per salvar-se de les petites inundacions, mostra les debilitats d'una societat que ha vist prosperar els seus interessos. A partir d’una filera de totxanes o les guies per posar la planxa de fusta, evidencien un pas de la història que ja no té sentit però que fossilitzen una part de la nostra història més recent. L'itinerari presentat i l'advertiment dels locals que es varen protegir que encara resten, ens endinsen a una problemàtica recent, salvaguardada per les actuacions urbanístiques amb la incorporació d'un clavegueram necessari. L'aigua del Llevant és part de la nostra història més recent, però també són les memòries individuals que marquen part d'una història d'un barri en augment, com a identitari i singular.

Fondo d'en Peixo: De la II República als nostres dies

La història del Fondo d’en Peixo va lligada a la lluita pels bassals d’aigua. Les problemàtiques salubres per l'estancament d'aigües, sobretot procedent dels desbordaments del sector de la Ribera, provocaven l'acumulació en aquest indret. Va ser aquest motiu, que propicià durant la II República, concretament al 1933, que el consistori comprés aquesta àrea, per realitzar el sanejament i la construcció d’un col·legi -amb directrius de l’escola racionalista-. Paral·lelament, la propietària de la finca, la comtessa de Torre Saura, iniciava la urbanització del sector del carrer Apel·les Mestres, fins als terrenys de la línia del ferrocarril. La disposició dels carrers, avui fossilitzats, marquen una amplada semblant en tots. Principalment, es basava en el pla urbanístic de l’Eixample aprovat al 1931, que incorporava l’amplada d'uns 8 metres, malgrat que hi varen construir carrers de 12 metres. Després de la Guerra Civil, i durant l'anomenat primer franquisme, en aquest indret, es va estar instal·lar la creu dels caiguts, que va ser un projecte d'exaltació feixista. Finalment, entorn al 1975, el parc va ser nombrat parc de l’Albufera, malgrat no va prosperar. Per part de tots els pratencs, hi han anècdotes de tot tipus en aquest indret; àrea naturalista per uns, cultural per uns altres, o simplement peculiar per les vivències i records de la memòria dels pratenques i pratenques.

Torre Muntadas: 126 anys d'història

L'any passat, la Torre Muntadas va complir 125 anys d'existència. Es troba ubicada al carrer Jaume Casanovas núm. 80-82, a l’antic camí de l’Albufera. La venda a la segona meitat del segle XIX d’aquest sector per a ús urbanístic, va proliferar la construcció de finques rústiques entorn al camí que conduïa al sector de l'Albufera. De la torre residencial de la família Muntadas, va ser edificada aquesta estructura neoclàssica al 1885. Coneguda popularment com a Palacete, Josep Muntadas i Rovira va comprar a la vídua de Joaquim Casanovas la finca amb la intenció de destinar-la a repòs de la família. Un any més tard, va ser comprada pel seu germà, que era director de l’España Industrial, i retornada a comprar al 1886.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), va albergar diferents usos, però quan el consistori va ser controlat pel PSUC va ésser destinada a les necessitats d’aquest partit. Després de la guerra va instal·lar-se Falange Española, que amb l’inici de la repressió franquista va servir per realitzar els primers interrogatoris abans del trasllat a les presons barcelonines. Al 1947 va ser comprat pel consistori, convertint-se en el Consejo Local del Movimiento. Després de les diferents servituds, d’importància cabdal per al municipi, va ser la inauguració de la planta baixa de la Sala d’Art Josep Bages al 1987, i tres anys més tard, de la instal·lació a les golfes del grup teatral Kaddish.

Anecdotari del carrer Ferran Puig

Simplificant bastant, el carrer Ferran Puig correspon a la fossilització del camí de Banyols del segle XIII, malgrat que ja al segle X hi ha notícies de que formaria part del terraplè del Riu Sec o Riera Vella -que discorria pel carrer Major fent un revolt per l’actual carrer Jaume Casanovas-. Principalment, aquest va servir per diferenciar el sector de l’Illa de Banyols (Provençana) amb el sector de Sant Boi. La carretera de València, tant el vial que procedia de la Bunyola com el de l’Albufera –àrea ocupada per l’aeroport- utilitzaven aquest terraplè per dirigir-se cap al camí de la Barca, fossilitzat més o menys en l’actual carrer Major. Al segle XVI, propietaris barcelonins van promoure la independència de les seves terres, per l’erecció de l’església. L’indret de l’actual carrer Ferran Puig, va apareixent a la documentació com a camí Vell de Banyols o de la Barca fent referència al canvi de vials per accedir a la barca, ubicada al sector de la Ribera al voltant de Can Parellada. L’augment econòmic al segle XIX, va fer que els braços antics de la Bunyola, convertís l'actual carrer Ferran Puig en vial, per a les necessitats agrícoles d’aquest sector.
Són moltes les construccions efímeres construïdes, però, el camí que es dirigia a la Bunyola era el límit al segle XVIII, de la delimitació de grans propietaris: Ponsich, Tos i Tos-Pecero, que amb la venda de les seves terres paulatinament s’anà edificant estructures agrícoles, malgrat l’existència de la importància de la Torre Xica.
El període cronològic entre els anys 1720 i 1740 correspon a l’edificació de les cases al voltant de la plaça i al carrer Major, amb una lleugera expansió al sector de l’actual carrer Ferran Puig. Actualment, el carrer Ferran Puig és un reflex de la urbanització del segle XIX, essent el primer entramat urbà on s’edificaren la majoria de vivendes. Però va ser a la dècada dels anys 20 del segle XX quan es produirà el salt al paisatge urbà actual, a partir del pla de reforma iniciat al 1916. Bon exemple són les finques del carrer Ferran Puig núm. 8 (farmàcia Mercè Fabró), l’habitatge núm. 23 -planta baixa ocupat per Prat Radio-, núm. 26-28, núm. 29, núm. 40, núm. 41, núm. 43 i núm. 51.
El gironí Ferran Puig va morir al 1901, i per la seva millora agrícola del sector de la Bunyola, al 1912, el carrer de la Bunyola va ser rebatejat per carrer Ferran Puig que perdurà fins a l’actualitat.

"In terminio Lanera"

El delta del Llobregat s’ha format a partir de riuades i estanyols, per aquest motiu la primera menció documental fa referència a aquesta terra de llacunes –Lacunaria-. Actualment, l’estany del Remolar delimita els termes de Sant Boi, Viladecans i el Prat. Diferents estudis geològics mostrem que els estanys, mentre més allunyats de la desembocadura del riu Llobregat, més antics serien. Per tant, del nostre municipi, l’estany del Remolar, que ens marca un antic braç del riu Llobregat, es pot considerar el més antic. Després d’aquest, vindrien el complex Illa-la Ricarda-la Magarola, la Podrida i finalment la Messeguera. Amb quasi tota probabilitat durant la seva formació era un bé comunal amb l’aprofitament de la vegetació i pesca, que es va prolongar fins a les desamortitzacions al segle XIX. Per tot això, el nostre origen com a formació pratenca l’hem de situar al Remolar, quan es fa menció a l’estany de Lannarie i a l’antic curs del riu a l'any 965.

CDS dins del Mas Cortit

Graffiti reclamant el vot al partit conservador CDS (Centro Democrático y Social). Aquesta pintada va ser realitzada al 1986 per a la petició de recolzament a les votacions pel congrés dels diputats, on van treure un seient per al districte electoral de Barcelona.
Aquest mur de formigó amb un trencadís format per hexàgons, molt usual a inicis dels anys 80, actualment, se'ns presenta dins de la fisonomia de l'entorn paisagístic del Casal de Cultura. Ubicat a la finca de l’avinguda Verge Montserrat núm. 124, a la banda més oriental de la parcel·la no edificada d'un total de 391 metres quadrats -al sector de ponent hi ha una parcel·la colindant sense urbanitzar que es troben unides sense delimitació alguna-. Al segle XVIII, l’antic Mas Curtit (o Cortit), estava compost per més de 40 mujades, aglutinant el sector on es troba la parcel·la esmentada. Aquest Mas Cortit, estava enclavat i personificat, on actualment hi ha la Torre Balcells. Justament, en aquest indret més meridional de l'explotació agrícola, ja amb Francesc Balcells i Rocamora al segle XIX hi havia un jardí que delimitava amb la propietat de les Cases d’en Puig.