Casa de metges. La casa del Dr. Soler

El passat agrícola de les nostres terres ha condicionat l’arquitectura existent. Hi han poques edificacions urbanes tan emblemàtiques com la situada al carrer Dr. Soler Torrens núm. 31. Aquest indret, que correspon a una privilegiada posició a finals del segle XIX -al camí de la Ribera, entrada i sortida en direcció a Sant Boi-, va fer que fos urbanitzat pel metge Vicenç Falgar. Les seves mides proporcionen un caràcter senyorial vers les cases unifamiliars baixes. A més, la planta superior a quatre vents li doten d’una força com a cos únic i diferenciador de la resta de construccions. Els relleus formant pilastres i la diferenciació a les cantonades de sinuosos carreus configuren un cos potent i fort, simbolitzant la unitat del seu cos. Amb aire noucentista l’edifici desvirtuà la perifèria dels diferents carrers, formant i singularitzant aquest com a unitat pròpia. Identificat com a residència de la casa del Doctor Soler, va viure Joan Soler i Torrens que donà nom al carrer; posteriorment la saga de metges continuà amb l’ocupació per part de Joan Soler i Feu. Cal dir com a exemple de la importància del poder econòmic, a la dècada de 1920, Joan Soler Torrens promogué la construcció de les edificacions entre el carrer Major i la Plaça Espanya, enderrocant les petites edificacions existents i creant edificis amb un caire barceloní -estil emprat i ja iniciat a les residències del carrer Flaquer-. Aquest símbol, més enllà d'un fita urbana, respon a la diferenciació d'un espai residencial únic i privilegiat, lluny de la caracterització i singularització de la població alhora d'identificar aquest espai urbà.

Pudor al Prat: entre la fama i la realitat

Els rumors i malentesos també han format part de la història del Prat. És ben cert la irònica, i de vegades assumida anècdota, sobre el poble de la pudor. Més enllà d’una realitat complerta hagueren diferents factors que es poden desmentir davant la xulesca postura dels pobles veïns. Per al municipi del Prat, l’autovia de Castelldefels no ha estat mai una fita urbana, més enllà de la seva importància davant la unió dels diferents pobles que la travessen. No ha format part de la nostra realitat com a poble, sinó que davant la seva construcció va perjudicar el creixement urbanístic cap a l'àrea del Pas de la Barca o l'actual Eixample Nord. Els pratenques i pratenques han viscut d’esquena a un límit imposat pels diferents plans radials d’unió amb la ciutat de Barcelona. La història també s’escriu amb les anècdotes i a vegades amb els somnis de la seva població; la tasca d’arribar o no a ser identificada ens apropa encara més a la memòria històrica. L’aproximació a una història de la pudor al Prat podria ser una realitat, però les problemàtiques de la seva fama no és del tota certa. Principalment, va ser l’autovia de Castelldefels la que va ocasionar la identificació pratenca amb la pudor. Al terme de Viladecans, a tocar amb el Prat, els residus estancats a l’estany de la Murtra va fer que la gent que procedia del sud identifiqués la pudor amb el Prat. Igualment, la zona de Can Pi a l’Hospitalet de Llobregat, a mitjans de segle XX, els residus orgànics que servien a l’alimentació de porcs i l’aprofitament de les pells dels conills, va fer que abans d’entrar al terme del Prat, les diferents persones que procedien de la capital, per la seva proximitat, l’identifiqués amb el Prat. Dos realitats que va assumir el Prat. Més enllà, l’atorgament no va ser una mentida complerta, ja que la zona industrial als anys 60 i 70 va provocar que els pratencs sofrissin les conseqüències de l’activitat empresarial. L’entrega de mots i del nomenclàtor, com per exemple al carrer Eusebi Soler, li va atorgar el qualificatiu del carrer dels pixats. Durant la dècada de 1930, amb les diferents associacions com Amics del Llibre, Associació de Pares de Família i Lo Llobregat, no varen aportar una identificació cultural amb el propi carrer. Capritxos d’un destí per la mentalitat popular, va fer que la sortida d’emergència del Cine Moderno donés aquesta toponímia identificativa amb la pudor i les necessitats. Les emergències fisiològiques i el pudor va fer que el qualificatiu fos merescut. El no reconeixement i la no senyalització del carrer dels pixats pot comportar el seu abandó. La mentalitat popular a mantingut viva la identificació del carrerer, però només recollint la visió i registrant les diferències dóna pervivència a una realitat ben present avui dia.

Platja del Prat: zona militar franquista

Després de la Guerra Civil espanyola al 1939, la platja del Prat entrà dins dels plans militars de la Comandància de Marina. Durant el règim franquista, aquest organisme militaritzà les costes condicionant la relació dels pratencs amb la zona marítima. També, durant el conflicte bèl·lic aquesta zona va ésser àrea de reclusió militar, aïllant a la població del front marítim. L’indret militar del Prat, a l’àrea de l’aeroport, va donar pas a que inicis de la dècada de 1940 s’efectuessin a la platja els exercicis de tir. S’informà als pescadors i públic pratenc en general, sobre les proves de fusell que es feien els dimarts i dimecres. Posteriorment al fusell, varen esdevenir proves de tir per part de l’exèrcit de l’aire. A l'igual que Viladecans, Gavà i Castelldefels que aglutinà als artillers del nou exèrcit franquista, el Prat va patir les proves armamentístiques d'un moment puntual, finalitzades amb la fi de la II Guerra Mundial. Malgrat tot, mentre la situació internacional amb el règim franquista no canvià fins a l'entrada de l'ONU al 1955, aquesta zona estava supervisada per les forces militars.

Retornant al riu vermell

La importància del Riu Llobregat per a la història pratenca és ben explícita, perquè les terres del Prat són conseqüència del propi riu. Les formacions quaternaris, gràcies a les avingudes, va dibuixar un terreny planer amb les variacions del riu cada cop més cap a la ciutat de Barcelona. Lluny queda les desembocadures del riu a la zona del Remolar, que amb l’aportació de les terres argiloses empentaven la desembocadura més a llevant.
Durant l’època romana, el pont construït a la mansio Ad Fines (Pont del Diable a Martorell) sobre el Rubricatum flumen dóna importància a la unió de dos móns amb el capritx d’unir les noves terres romanes. En temps d’August, les legions romanes IV, VI i X configuraven la connexió de les terres dels dos marges del riu. Segons Mela que ens explica les petites poblacions que ocupaven la zona marítima des de Barcino a Tarraco, va ser Plini més aclaridor que parlà del Riu Llobregat al seu llibre Naturalis Historia (Liber III): “regio Ilergaonum, Hiberus amnis, navigabili commercio dives, ortus in Cantabris haut procul oppido Iuliobrica, per CCCCL p. fluens, navium per CCLX a Vareia oppido capax, quem propter universam Hispaniam Graeci appellavere Hiberiam. regio Cessetania, flumen Subi, colonia Tarracon, Scipionum opus, sicut Carthago Poenorum. regio Ilergetum, oppidum Subur, flumen Rubricatum, a quo Laeetani et Indigetes”.

La imatge presentada correspon a un desguàs, a l'antic curs del riu, a l'actual Polígon Industrial Pratenc.

Desembussos i neteja del clavegueram al Prat (1968)

Malauradament, la xarxa de clavegueram del municipi del Prat correspon a la segona meitat del segle passat, i sobretot a les obres constructives efectuades durant l’inici de la democràcia. Les inundacions i els diferents precaris desguassos eren un constant i formaven part del paisatge quotidià pratenc. Les queixes de la pudor i la insalubritat de diferents zones provocà una reestructuració del panorama subterrani. Un dels interessants episodis de la nostra història és la desconeguda Colònia Casanovas, iniciada la seva destrucció durant els anys 1941-1942 pels problemes de no haver crear fosses sèptiques viables i els problemes de desguassos evidents. Això considerat com un fet puntual i una problemàtica del sector de la Bunyola, ens indica les petites fites perdudes per la gestió del clavegueram. Va ser davant les inundacions i la xarxa de clavegueram existent al Prat, que a finals de la dècada de 1960 augmentà el pressupost per la renovació total d’aquestes insuficients obres constructives. Responien a diferents obres puntuals i moltes d’aquestes estructures, no soterrades, provocaven problemes d’insalubritat. Aquest projecte municipal es va iniciar al 1967, però va ser sobretot al següent any que es varen realitzar les obres de la seva renovació. Malgrat tot, l’urbanisme creixent durant aquest període va fer que el clavegueram estigués en precari. Les vivendes baixes típiques del pla de reforma de 1916, donava pas a bloc de pisos davant l’allau de gent procedent d’altres regions i dels diferents nuclis de barraques de la ciutat de Barcelona. Això motivà la instal·lació d’una nova xarxa de major caudal. Abans del 1988 quan l’Ajuntament del Prat aprovava la constitució d’Aigües del Prat, S.A., al 1968 la idea del consistori pratenc era poder “municipalitzar” la maquinària i el personal de servei, davant l’amortització d’aquest sistema. El problema del desnivell i de la poca pressió del clavegueram varen donar resultats greus i un cost elevat davant la problemàtica existent. El problema era on anava a desembocar les aigües residuals, intentant canviar la vinculació amb el riu pel mar.

Cavalleria i cavalls pratencs a finals del segle XIX

Principalment, la unió dels cavalls amb el Prat va iniciar-se al segle XIX. La documentació sobre els propietaris de l’Albufera i la Bunyola al segle XVI, mostren que varen optar per aquest animal de tir, però va ser, el cost d’aquests animals que van decidir-se per la substitució pels bous davant la seva fortalesa i garantia econòmica. Aquest bé primordial per a les tasques agrícoles, que representava la cavalleria, va arribar al seu màxim durant la Guerra del Francès al Prat a inicis del segle XIX. Els pagesos pratencs varen aprofitar-se del conflicte bèl·lic, subministrant palla tant a l'exèrcit espanyol com a l'exèrcit francès. Moltes vegades obligats i altres sota amenaça varen enriquir-se davant la desoladora guerra que va marcar als pratencs i disminuir la seva població. La palla entregada era per poder alimentar a la cavalleria dels dos bàndols militars. Durant les lluites inicials, els cavalls varen ser considerats armes de guerra i de transport, per la qual cosa varen apoderar-se de tots a la zona deltaica. Però, va ser sobretot a la segona meitat del segle XIX, quan les anades i tornades a la capital de Barcelona anaven en augment, cosa que provocà les queixes dels vials i dels conseqüents problemes econòmics. Les demandes dels camins varen arribar al seu màxim a partir de 1863, on els animals de tir i els cavalls patirien les conseqüències d’un estat lamentable de la xarxa viària. Com a mal menor, i davant les queixes pels vials, els propietaris amb carros, varen ser obligats a la reparació del terreny. Per la qual cosa, els animals de tir continuaven essent un bé per al municipi davant el condicionament dels terraplens, tapant forats i portant terra per anivellar el terreny. Els cavalls no només han representat un vincle amb la terra a partir del seu treball agrícola, ja que el seu treball amb els camins ha estat una necessitat a finals del segle XIX.

Cal Sadurní -la Pujada-

Majoritàriament, les unitats residencials dins del nucli antic del Prat corresponen a cases baixes i bloc de pisos. L'excepcionalitat radica en el moment en que algunes de les cases formen part d'una entitat quasi agrícola o de passat agrícola. Més enllà de pensar en un hàbitat d'explotació agropecuari, hi han racons i espais que configuren el passat d'una vila acostumada al món pagès, que va deixar enllà les seves activitats al segle XIX. Testimonis d'un passat eradicat per la pressió urbanística. En aquest cas, presenten Cal Sadurní o la Pujada, situada en un punt estratègic en el camí antic de l'Albufera, a l'actual carrer Jaume Casanovas. La pecularitat també és per la seva solidesa, ja que quan al segle XVIII s'inicià l'expansió de les pedreres de Montjuïc, en la seva majoria de l'explotació de l'arenisca, ja que les facilitats del pas del riu ja no era tan costós; els seus primers propietaris, Baldiri Novell i Bigaire -Perruca- i la seva esposa Eulàlia Rodes, promogueren l'edificació amb aquest tipus de material. L'aglutinació familiar va fer que els masovers fossin el germà de Baldiri, -Josep- i la seva dona Teresa Novell i Dalmau. Lluny també queda les obres constructives del segle XVIII, ja que les modificacions a inicis del segle XIX són evidents, amb un paredat aprofitant material constructiu i l'arenisca de Montjuïc amb una tècnica a la "romana" o de la captació de tot tipus de material per a la solidesa murària.

Aquesta casa presenta un planta d'uns 600 metres quadrats, ben conservada aparentment al xamfrà entre els carrers de Santiago Rusiñol i de Jaume Casanovas. La vinculació d'aquest indret amb la cria de pollastres de la Raça Prat, a partir del treball de Teresa Fabró, és evident, que dotà d'una importància extraordinària al lloc com a punt neuràlgic. Ben lluny queda les 14 mujades de terra de conreu al voltant de la casa que gaudiren els seus propietaris. L'escorxador present dins del recinte -al costat de l'habitatge- remarca la importància d'un patrimoni que malgrat és a prop de tots nosaltres és desconegut per a la immensa majoria. La peculiaritat del complex correspon a que forma part de racons urbans no excepcionals, però amb un record del passat més immediat.

Esperant a la Utopia

Les mirades entrecreuades d'una obra urbana representen la concepció i respecte per aquesta. Sobretot, va ser a finals de la dècada de 1990, quan el Prat va augmentar el seu patrimoni artístic, amb una política cultural lligada al paisatge urbà de la nostra ciutat. Les diferents fites urbanes que existeixen al municipi, no responen a un patrimoni tangible sinó més bé al propi skyline d'una ciutat de serveis. Però, els detalls dels racons urbans que creixen, es descomponen i es tornen a formar, fa a la població d'incorporar ítems d'una manera genèrica a l'entorn urbà. A vegades, el desconeixement del patrimoni configura la seva pervivència, però l'excepcionalitat també forma part de la seva agressió. Actualment, la peculiaritat de l'estació de metro Verge Montserrat ens ha amagat la visió cultural d'un jardí relacionat amb la pròpia escultura, i al revés. La simbiosi entre l'indret i l'obra, al Prat és un problema evident, quan les estructures responen a una ubicació escollida per la comoditat i visualització del paisatge. Més enllà, l'escultura en bronze de Mariano Ríos titulada Treballant la Utopia ens marca un temps de frescor davant la relació amb el medi urbà. Realitzada al 1995 i ubicada als jardins de Joan García-Nieto, mostra el seu homenatge al capellà de Cornellà. Les relacions en aquest cas són evidents i per tant, també el seu reconeixement dins d'aquest panorama desolador de vincles entre fites i toponímia urbana. Presentada al setembre de 1996 amb motiu de l'obertura del Centre de Promoció Econòmica, respon a pautes d'un augment per condicionar als espais de potència visual, de crear indrets nous dignificant un espai nou. Propietat municipal, dins del Fons d'Art Municipal, és una garantia de la seva pervivència o almenys respecte i conservació. Malgrat que inicialment, l'arc que intenta agafar la figura humana era un rectangle, per raons de resistència i davant un atac vandàlic que va patir, es va optar per una nova forma en semicercle. Interessant, és la concepció i les mirades d'aquesta obra, ja que segons el costat des de que es miri, la figura representa un home o una dona, que intenta aixecar-se per arribar als seus ideals, en al·lusió a la lluita per la utopia de les persones. Només, ens resta esperar a la línia 9 de metro per continuar veient la figura intentant arribar a la utopia.