Cal Molas

Fotografia facilitada per Francesc Pugès Esteve

Les desamortitzacions al llarg del segle XVIII al Prat va provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser el primer masover, d’aquí el nom, ja al segle XIX, al càrrec d’unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca fins que als anys 70 l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia.

Cal Xeix

Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri va ser enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle XIX composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003, Can Camins, Cal Llísera i Cal Xeix.

La Casa del Mar

La Casa del Mar ubicada dins del recinte aeroportuari és tan important per a la història recent pratenca com desconeguda. Creada el 1915 com a seu social militar, pròxima a la platja del Remolar, s’accedia des de la carretera de la Volateria, passant abans per Ca la Morena i Cal Conde, dins del complex militar de l’Aeronàutica Naval. Actualment, la propietat correspon a l’Estat espanyol essent protegida dins del catàleg de patrimoni arquitectònic del Prat.

Can Camins: entre l'Albufera i l'aeroport

Sense cap mena de dubte el districte de l’Albufera ha estat el més castigat per l’ocupació de l’aeroport. Lluny queda aquell paratge idíl·lic quan era reducte i amagatalls de pirates al segle XVI, justament quan es va iniciar la progressiva deforestació. Posteriorment, concretament a la zona de Can Camins al segle XVIII patiria la més constant afectació de la vegetació amb l’augment de les dunes, arribant fins al camí de València conegut més tard com camí de la Volateria.

Amb l’aprovació d’urbanització de l’actual Barceloneta, també la zona de Can Camins es veuria afectada amb la intenció de crear una zona residencial al costat dels tres camps d’aviació. Aquesta zona rep el nom d’una masia de finals del segle XVIII coneguda com Can Camins, Ca Noi Manuel o Torre Vermella entre algunes denominacions, que estava situada al costat del camí de la Volateria, entre els llacs de l’Illa i del Remolar. A la llinda de la porta estava gravada la data de la seva creació al 1782, i un rellotge de sol portava la data de 1784. A inicis del segle XX es va construir una torre de caire modernista de la qual era un mirador privilegiat. L’expropiació de la finca afectada per l’ampliació de l’aeroport al 2002, va fer que a l’estiu de 2003 s’enderroqués les diverses construccions.

Aeroport del Prat i masies de l'Albufera

Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes.

El districte desconegut de l'Albufera ha estat ocupat per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles X i XI fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del Riu Llobregat: l'Estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats, en el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d'intencions i propostes per al territori deltaic.

Durant la dècada de 1930, una de les primeres masies a ser derruïda per l’ampliació de l’aeroport va ser Cal Rosset. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003 Cal Xeix, Can Camins i Cal Llísera.

La nevada de 1933 a l’aeròdrom del Prat

La importància de les riuades al llarg de la història del Prat, en certa manera sempre han eclipsat altres agents atmosfèrics. La climatologia soferta al llarg del temps al Prat, pel que fa a les nevades, ha estat un producte sempre admirat per la seva raresa.

Parlar de nevades al Prat, és endinsar-nos en 1962 -el mateix any de les riuades de setembre-, una de les més recordades per l’excepcionalitat. Però, de nevades han hagut diverses i d’anècdotes algunes ben curioses. La història ens ha aportat les dades d’algunes conseqüències de les inusuals nevades. Les alteracions i les vivències dels habitants del Prat formen part del tarannà d’aquesta raresa climatològica.

La nevada de 1933 a mitjans de desembre, va fer que a l’aeròdrom del Prat s’ensorrés un hangar amb 7 aparells. No va causar víctimes, però després dels esforços per treure la neu de la teulada d’altres hangars no van impedir la caiguda d'un barracó destinat a cotxeres, on es situava l’ambulància, un tractor i un auto especial al servei de les hèlices dels avions.

Tota aquesta informació documental es troba registrada pels cossos de bombers de Barcelona. Les notícies d’aquesta nevada van anar més enllà i traspassar fronteres, ja que tres turistes anglesos ordenaren als oficials i pilots militars que les avionetes de la seva propietat estiguessin en un lloc més apropiat i fora dels hangars ensorrats.

Embarcador del Remolar

La zona militar del destacament del Prat respon a un dels episodis històrics més ocults del nostre municipi. La protecció i les directrius militars de les maniobres efectuades en aquesta àrea, han estat dissenyades sota un control de l’Estat espanyol al llarg de la seva pervivència.

Al llarg del segle XIX hi hauran un munt de plets sobre els drets comunals d’aquesta partió del Remolar, on al final d’aquest segle els propietaris particulars aniran guanyant terreny d’una terra que al llarg de la seva història era comunal.

Justament a finals del segle XIX, un cop s’inicià les desamortitzacions als dominics, s’instal·la un nou destacament o zona militar a l’antiga finca de la Volateria. Parlar d’aquest paratge ens pot abocar a reflexionar sobre la Sra. Palmira, que va viure al polvorí militar, però això ja és una altra història. L’Estat espanyol va dissenyar una zona militar que en part encara existeix a l’actualitat, però moltes estructures han anat desapareixen. La construcció d’un polvorí, les diverses dependències, un sistema de drenatge de les aigües per controlar el Remolar i un embarcador, ens indica la complexitat d’aquest territori de caràcter militar. Tot custodià per la 2a. Secció de la 3a. Companyia d'Infanteria de la Comandància de Barcelona, durant la implantació dels carrabiners, sota la responsabilitat de l'Aeronàutica Naval. Des de l'interior del camp militar es podia anar a la rampa d'accés de l'embarcador i al contrari, és a dir, que la idea era poder carregar i descarregar mercaderies en vaixells ràpidament des de la zona militar, ja que allà desembocava la carretera de la Volateria.

Al llarg de la seva existència va ser utilitzat com accés des del mar fins a la zona militar, per part de personatges i militars com de mercaderies i explosius. Potser la seva ubicació al Remolar ha fet que hagi perdurat, malgrat estar fora de la zona militar però dintre del domini de la Comandància de Marina.

Camp d’aviació del Prat durant els fets del 6 d’octubre de 1934

Els fets del 6 d’octubre de 1934, com a moviment del govern de Catalunya contra el conservadorisme règim republicà va portar al president Lluís Companys a la proclamació de l’Estat Català de la República Federal espanyola.

En aquests moments a la Casa del Mar, que estava propera al camp d’aviació del Prat, es va posar un retè format per militars, on el responsable militar Lecea tenia ordres d’obrir foc davant el possible intent de possessió del camp. José Rodríguez Díaz de Lecea durant la Guerra Civil espanyola va estar al servei del règim de Franco, i posteriorment va ser ministre de l’Aire entre 1957 i 1962.

Felipe Díaz Sandino –com a responsable de la tercera esquadra d’Aviació Militar a Barcelona- va rectificar l’ordre ja que la seva diplomàcia podia dissuadir qualsevol pretensió. Els contactes amb els grups sindicals i polítics del Prat eren extraordinàries. Arribà un telegrama on el general de la Quarta Divisió ordenava que es disposés de les esquadres per bombardejar la Conselleria de Governació i la Generalitat de Catalunya. A més, també s’ordenava la incautació dels aeròdroms.

La seva contestació va ser la següent: “No existiendo suficiente número de aparatos de puntería, considero sumamente peligroso el bombardeo que se me ordena, por lo cual me es imposible cumplimentar su orden, y en cuanto a la incautación de los aeródromos próximos, teniendo en cuenta la escasez de fuerzas a mi mando, quedaría éste desguarnecido y en malas condiciones de defensa”.

Felipe Díaz Sandino va ser empresonat al castell de Montjuïc per la seva negativa de bombardejar la Generalitat de Catalunya.

Després de la seva ratificació del seu càrrec, el general Díaz Sandino va regressar al març de 1935 a l’aeròdrom del Prat. Continuaren persones vinculades al moviment republicà, com el capità metge Cicuéndez, Bayo, Ponce de León i Meana. Però tot això forma part de la història del camp d’aviació del Prat durant la Guerra Civil espanyola.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció

El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.

Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

Evita-Franco (el Prat, 1947)

L’intent dels pratencs i pratenques per diferenciar-se de les notícies del que passa a l’aeroport amb el municipi ha estat una problemàtica que encara perdura. Les informacions periodístiques fent referència a aspectes que passen a l’aeroport mesclant-se amb el Prat, ha fet créixer l’esforç dels habitants per desmarcar-se d’aquest aeroport que ha condicionat el passat i el futur del Prat. Després de moltes reclamacions i queixes, finalment, les instal·lacions aeroportuàries oficialment s'anomenaran Aeroport de Barcelona-el Prat, raonant-se com a justícia històrica. Justícia o no, error històric o no, sembla que aquest qualificatiu és el més adient a l’actualitat. Però més enllà d’aspectes polítics i econòmics és cert que no respon a una realitat històrica o justícia històrica aquesta mescla.

No endinsar-nos en aquesta problemàtica, com a fet històric interessant per veure la dinàmica i la relació vilatana amb els fets aeroportuaris una de les dates importants per al règim franquista, va ser el 26 de juny de 1947. La visita d’Eva Perón, Evita, a Barcelona, amb destí final al Vaticà. Podem afirmar que el Prat es va "decorar" amb banderes d’Argentina i d’Espanya i tapissos al pas de la comitiva. La carretera fins a l’aeroport va quedar tallada, i des de la Plaça d'Espanya de Barcelona fins a l’aeroport va ser un clamor de molta gent que van estar, majoritàriament, obligats a animar i participar a l’acte. Ja que moltes empreses van retardar l’accés al treball per oferir una rebuda multitudinària. La memòria històrica al Prat sobre aquest esdeveniment és quasi inexistent, només els barcelonins van acudir i molts van ser obligats a tributar l’homenatge i simpatia a María Eva Duarte de Perón. 5 anys i un mes exactament de la visita a Barcelona, el 26 de juliol de 1952, moria Eva Perón.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Eixample Sud -Cal Ribes i Cal Silet-

L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.