Camí de la Ribera del Prat

El camí de la Ribera del Prat correspon a un vial d’època medieval en direcció a Sant Boi de Llobregat. Des d’aquesta població va ser anomenat camí del Prat de Sant Boi fins al segle XVI amb la independència parroquial del poble del Prat. Com la majoria de camins ha sofert grans transformacions, la intenció de la seva creació era ser el pas des del nucli de masies que estava a l’actual plaça de la Vila passant per les grans masies del districte de la Ribera. Actualment, el Parc Agrari del Baix Llobregat conserva la trama d’aquest camí existent al segle XIX.

Divorci al Prat del 1400

Al llarg dels segles XIV i XV la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. Amb les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos els contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia.

No només eren pactes entre la parella o el matrimoni, ja que hi han casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas-. Però, a l’estiu de l’any 1400 a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet és possible una aproximació històrica al mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi.

Les reparticions de les pertinences de la família ens menciona una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que estava fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb la mà de cadascú d’ells corporalment tocats, que les seves possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves sota càstig o multa. No només la documentació ens demostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle XV, si no les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia.

La nevada de 1796 al Prat

Les riuades que ha sofert el Prat de Llobregat gairebé, des de la seva creació com a nucli consolidat al segle X, han estat documentades, si més no, les més rellevants. Parlar de nevades ja és una altra cosa, del segle XX es troben registrades totes, més enllà d’aquest hi han notícies disperses i indirectes.

Després de la Guerra Gran (1793-1795) o la Guerra dels Pirineus, hi haurà un episodi de males collites a les terres deltaiques fent creixent els aldarulls i les queixes contra els diversos impostos. Al 1796 després d’episodis climatològics sense novetats, al març, patirien una forta nevada entorn a la ciutat de Barcelona. A l’igual que avui dia, la collita dels camps pratencs reberen la major conseqüència de les gelades, sobretot al districte de la Ribera.

L’episodi de neu al llarg de març de 1796 va ser de tres nevades en un període de set dies: “Y diu que las Oliveras se esquexàbant, las brancas se trencàban, y diu que moltas se moriren, y diu que per tota bora de Riu amunt ben pocas ne quedàran”.

Els guals o passos del riu Llobregat. Pràctica permesa fins a 1857

L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.

Hi han indicis dels ramaders barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle XI als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel Cap del Riu -desembocadura del Llobregat-, a l’igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les seves dificultats i mecanismes per travessar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port.

La pràctica recurrent d’aquestes accions i el creuament del riu per zones no permeses, va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Finalment, a mitjans de l’any 1857 es prohibiria els guals per creuar el riu Llobregat.

De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.

Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.

Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.

Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.

El Centre Comercial del Prat: un lloc de memòria?

La tensió política viscuda a l’Ajuntament del Prat de Llobregat entre els anys 1971 i 1973 va comportar part de la nostra història recent. A l’hivern de 1971, l’alcalde pratenc volia estalviar les crítiques i les problemàtiques amb l’oposició i convocava els plens ordinaris cada 3 mesos. En aquestes dates eren notícies les vivendes i polígon industrial de Cal Saio, el cobriment de l’estany de l’Illa i el desviament del riu Llobregat.

Més enllà d’aspectes polítics, el grup Carrefour s’aprofitava de la legislació vigent, instal·lant el primer hipermercat a Espanya al terme municipal del Prat de Llobregat. La companyia comercial francesa va escollir els terrenys de Can Bou, destruint la masia de caire senyorial del segle XIX envoltada de 20 mujades.

El dia 5 de desembre de 1973 s’inaugurà Carrefour, amb una festa d’obertura important, amb artistes invitats de la talla de Mary Santpere, Don Carlo Group y María José, Niño de Baena, José Casas, Ana Kiro, Capi Romero, Marlyk y Plans, Víctor Balaguer, Boby, Los Gazulla, Julio Madrid y Mireya, presentats per Ricardo Ardévol i Tony Guerrero. A més, els primers dies es sortejava un Renault 5 i 10 frigorífics, tot aprofitant les vendes nadalenques de 1973.

El Centre Comercial va ésser realitzat en 6 mesos amb una superfície de 100.000 m² i 30.000 m² de paviment de formigó. El pàrquing va ser construït en 45 dies amb una capacitat de 2500 vehicles, i la construcció d’accessos en 15 dies. Es desconeix els aspectes econòmics que van comportar al consistori pratenc, les tasques de cobriment d’una part de la Bassa del Prat, l’eliminació de l’hàbitat masover, els materials emprats, etc.

Malgrat totes les adversitats i congratulacions, el primer centre comercial forma part dels nostres llocs de memòria històrica, segurament amb una major càrrega sentimental quan desaparegui. Lluny quedà les pràctiques de cotxes al pàrquing, els jocs de nens amb els carros abans del nous sistema de protecció amb una moneda, les visites de la inundació de l’antiga Bassa del Prat i els més atrevits fent el viatge a peu per damunt de l’Autovia de Castelldefels cap al Carrefour o Pryca a fer el berenar dintre del propi establiment.

Peixo(s) al Prat

La garantia que ofereix la Història pratenca per als investigadors és sorprenent com extraordinària. Les històries entrecreuades doten sentit al Prat demostrant la veritable formació de l’actual ciutat. Només aquestes relacions i la seva contextualització situen al municipi dins del seu àmbit.

Cal Monjo ha passat a la història del Prat com la masia més antiga que es troba dempeus, datada entre els segles XV-XVI. Del districte de la Ribera, només la ja desapareguda masia de Can Peixo Vell té l’atribució cronològica del segle XVI. Aquesta unitat agrícola va estar lligada a la família Amell, Llobregat, San Joan i Ponsich, on també va ser coneguda com la Torre de Mn. Amell o la Torre Gran. Recorden que al 1556 Joan Amell entregaria dues mujades per a la construcció de la parròquia del Prat, l’actual església de Sant Pere i Sant Pau. Al segle XVIII la família Busquets serien els masovers, fins que al 1933 va ser comprada per la companyia ferroviària i enderrocada al 1957.

A la dècada de 1930 es va construir Can Peixo o Can Peixo Nou per la família Busquets, antics masovers de Can Peixo Vell, per això aquest nom. A la mateixa època la família Ponsich era la propietària de les mujades de Can Peixo Vell, només restava la part que va vendre a MZA. Durant aquest període la propietària era Maria Pilar de Ponsich i Sarriera (comtessa de Torre Saura), va procedir a la urbanització de la finca coneguda com Fondo d’en Peixo.

El mot de Peixo consisteix en una deformació de la paraula peix, ja que la família Busquets tenia l’afició de pescar peixos als canals.

Barrella al Prat. Antiga explotació desconeguda

Una de les al·lusions més carismàtica sobre la Història del Prat és, que tot més enllà del segle XIX si més no és estrany i lluny de la suposada i incipient vila pratenca. Segurament, la nostra història estigui entorn als 10.000 anys amb la formació del delta de Llobregat, on les petjades es trobarien encara sota terra. Molta culpa recauria sobre els mateixos historiadors per no demostrar aquesta riquesa històrica, o si més no, fer-la arribar a la població.

L’interès per l’espai deltaic -pratenc- es va iniciar al segle VIII, a tocar amb Sant Boi, quan els aiguamolls es consolidaven al districte de Ribera, i la línia de costa es situava en aquest indret. A part d'altres explotacions va haver-hi un aprofitament intensiu de la barrella, que és un planta herbàcia típica de les salines. Reduïda a cendra es podia obtenir sosa.

L’explotació de la barrella (Salsola kali) al Prat es va estendre al segle XVIII, per l’intent d’aprofitar les maresmes, per part de propietaris barcelonins o tortosins, coneguts com “gent sosera”. Finalment a la dècada de 1790 va desaparèixer quan la sosa es podia obtenir per elaboració química. Ja que es va sintetitzar industrialment el carbonat sòdic.

En aquest període, la barrella era utilitzada –a més de per a sosa- per la fabricació de vidre i sabó. Finalment a finals del segle XIX no hi ha cap rastre del conreu de la barrella ja que hi ha la rompuda de les marines. Els carregaments de petites embarcacions a la platja per portar la barrella a la ciutat de Barcelona o al delta de l'Ebre, desapareixerien i donarien pas a l'abandonament de les salines.