Origen del Sometent al Prat

El Sometent era un cos de seguretat d’origen medieval, que va passar per diferents fases al llarg de la història. Corresponia a un grup paramilitar format per civils amb la intenció de garantir la protecció de la població i el territori El sometent és hereu de l’antic sagramental, inspirat en la germandat dels pratencs per la seva pròpia seguretat mitjançant un jurament. Establert des del segle XIII, malgrat l’obligació en aquests moments, de la defensa del país davant atacs exteriors per legislació de Jaume I. El primer jurament als pobles del pla del Llobregat va ser establert al 1257.

A inicis del segle XV, existiren capitans nomenats entre els pagesos de Sant Boi i del Prat de Sant Boi, que posteriorment eren ratificats pel veguer de Barcelona. Gràcies als llibres del Sagramental d’època baixmedieval, tenim la relació de les persones que van jurar el càrrec. El sometent només actuava en cas de foc i sang però no en bandositats, exceptuant alguns casos.

1817: any de la sequedat i de robatoris al Prat

L’Hospitalet i Cornellà conjuntament amb el Prat, a l’any 1817, veurien com la manca de feina i misèria portaria al territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès (1808-1814) els pobles del delta del Llobregat patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per a les famílies sense recursos donar-los un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra.

Els camps de blats no hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps en aquest 1817, es veurien afavorits per la pluja de l’any següent, i poc a poc, augmentà la producció agrícola.

Però la penúria, es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, on les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns.

Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava

Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.

Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

Violència i terratinent al Prat del segle XIV

El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat-, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran entre altres.

A mitjan segle XIV, el mas dels Duran a tocar a mar amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb important inversions de capital. Amb 1387 tenia a la seva possessió una esclava de 25 anys en contraposició als esclaus majoritaris masculins de les veïnes masies. Però, la violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns aniran en augment. La sentència de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran al 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per la mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que poc a poc es convertirien en veritables terratinents.

Divorci al Prat del 1400

Al llarg dels segles XIV i XV la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. Amb les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos els contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia.

No només eren pactes entre la parella o el matrimoni, ja que hi han casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas-. Però, a l’estiu de l’any 1400 a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet és possible una aproximació històrica al mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi.

Les reparticions de les pertinences de la família ens menciona una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que estava fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb la mà de cadascú d’ells corporalment tocats, que les seves possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves sota càstig o multa. No només la documentació ens demostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle XV, si no les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia.

Guerra dels dos Peres: indefensió i tribut al Prat

Al llarg de la història les diferents guerres de l’edat mitjana, per al territori pratenc gairebé sempre ha tingut una conseqüència econòmica. La Guerra dels dos Peres va ser un enfrontament entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella entre els anys 1356 i 1375. D’aquest conflicte personal entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, abans de la formalització de la pau, s’obligava als prohoms santboians a fortificar la vila amb valls i murs. Això, condicionava a l’antic Prat de Sant Boi, ja que l’aïllament i la indefensió que havien de conviure els pratencs era total.

Amb tot aquest panorama, i per la importància estratègica de la vila de Sant Boi, les naus castellanes des de la costa pratenca s’instal·laren i remuntaren el riu Llobregat com a acte de fortalesa. Des d’una posició des de la desembocadura del riu amb naus col·locades al llarg de la isolada platja pratenca, remuntaren el Llobregat fins al mateix indret santboià.

El patiment vingué després quan es devia de pagar la contribució a la guerra en defensa de Catalunya. S’augmentà l’increment del tribut, ja que cada llar havia de pagar 10 sous. El Prat de Sant Boi eren un total de 39 llars.

Encant i draps a l’època moderna del Prat

Qui diria que un encant està relacionat amb el món dels morts. Doncs l’encant era una subhasta pública dels béns dels difunts per pagar els seus deutes. Normalment, en altres poblacions es realitzaven a la plaça de la Vila, en el nostre cas a les mateixes masies pratenques del propi difunt o a les cases del nucli urbà. Tot era encantat, des de la pròpia casa fins a l’escombra. Des del segle XIV fins al segle XVIII, el bé més preuat era la roba.

La tifus, la pesta, la verola, la grip, la bronquitis, la tuberculosi, el paludisme, el còlera, l’escarlatina, la verola, la tos ferina, la diftèria i la disenteria eren algunes malalties que van provocar la defunció de la població del Prat. Al passar a millor vida, els familiars es trobaven amb un problema per donar-li sepultura.

La documentació històrica al segle XIV ens parla de draps de lli per als morts, a vegades anomenats draps de mortalla. Aquests servien per embolicar els cadàvers, pràctica que perdurà fins a mitjans del segle XVII. D’aquests draps per cobrir els cossos, no sabem si alguna vegada va haver-hi algun pratenc dedicat a l’ofici, però la majoria de vegades eren comprats al nucli de Sant Boi de Llobregat. Al segle XVIII, tot canviaria amb la posada a escena de la millor indumentària al mort, com a ritus per vestir-lo amb les millors vestimentes.

Joana, el patiment d’una vídua al Prat de Sant Boi

Hi ha racons al Prat de Llobregat que ens endinsa a una altra època. L’impacte urbanístic i les infraestructures desvirtuen el caràcter agrícola del passat pratenc, però la Història ens pot traslladar a qualsevol moment puntual del passat. Hi han episodis històrics al nostre terme municipal que ben podrien ser guió d’una pel·lícula.
El cognom Viader al Prat va ser de gran importància, malgrat que el llinatge d’aquesta família va desaparèixer a mitjans del segle XVI. El seu origen relacionat amb els camins romans, ens marca una proximitat amb els vials de Sant Boi de Llobregat. Efectivament, documentat al segle XIII al Prat de Sant Boi, ha servit per veure –a partir dels documents- com es vivia al delta del Llobregat. Capritxos del destí, Jaume Viader va morir el dia del santoral dels copatrons pratencs de sant Cosme i sant Damià al 1491 amb 30 anys. El mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi, anomenada el Prat de Sant Boi, era una interessant masia de gran importància que estava composta per 26 mujades. Poques vegades passaria que els pagesos del Prat, moririen sense fer testament, en aquest cas així fos. Casat amb una jove de 20 anys anomenada Joana, tenien dues nenes.
Aproximadament un any després, al 1492, es casaria amb un membre d’un llinatge important de la Ribera, amb l’Arnau Godai, que eren gairebé veïns, i del qual la seva dona també havia mort un pocs dies després que en Jaume Viader.
La mort d’en Jaume Viader, impossibilitava a Joana la jurisdicció de les seves nenes, ja que es necessitava la protecció legal paterna. Els parents del difunt varen acordar el tutor de les menors, i la vídua devia entregar tot els béns al nou tutor, que desconeixen el seu nom, però era un familiar dels Viader que garantia les riqueses de la saga.
Les morts en aquestes dates per la pesta eren recurrents. Arnau Godai i Joana van morir el mateix dia per una epidèmia de pesta, el 4 de juny de 1507. Poc abans de les seves morts, havien mort el seu infant i una filla adolescent.

L'esclava mora del Prat

Hem escoltat històries sobre el Prat de Sant Boi sempre vinculades a l’antiga jurisdicció, en contraposició a altres zones pratenques. La gran paperassa documental que existeix sobre aquest municipi -Sant Boi- ha fet oblidar el Prat dellà, vinculat a Provençana que correspon a la Marina de l’Hospitalet avui Zona Franca i a la ciutat de Barcelona.

El Prat dellà o l’Illa de Banyols durant els segles XII i XIII era un indret de grans famílies amb ordinacions pròpies. La consolidació dels masos donarà pas a l’assentament en altres zones més properes com a l’entorn de l’actual nucli urbà del Prat.

Al segle XIV, els Duran controlaven l’illa, però diferents porcions encaren pertanyien a Sant Pere de les Puelles. Després de la Pesta Negra de 1348 -que va dessolar als pagesos pratencs- el mas Duran que es trobava a l’antiga desembocadura del Riu Llobregat, era una garantia pel cultiu. Les crescudes li portaven benefici i anà desmembrant les seves terres, mitjançant la seva venda a altres pagesos. Al 1387 el propietari era Arnau Duran, que passaria a la història per la compra d’una esclava.

Aquest era possessor d’una esclava mora de 25 anys. Posteriorment, a inicis del segle XV, els immigrants francesos serien més barats que els mateixos esclaus. La consolidació de les terres de l’Illa de Banyols assentaria la concepció per a la independència municipal a mitjans del segle XVI. Els grans propietaris que defensarien la nova creació de la parròquia tenen els seus arrels a la desapareguda Illa de Banyols.

Barrella al Prat. Antiga explotació desconeguda

Una de les al·lusions més carismàtica sobre la Història del Prat és, que tot més enllà del segle XIX si més no és estrany i lluny de la suposada i incipient vila pratenca. Segurament, la nostra història estigui entorn als 10.000 anys amb la formació del delta de Llobregat, on les petjades es trobarien encara sota terra. Molta culpa recauria sobre els mateixos historiadors per no demostrar aquesta riquesa històrica, o si més no, fer-la arribar a la població.

L’interès per l’espai deltaic -pratenc- es va iniciar al segle VIII, a tocar amb Sant Boi, quan els aiguamolls es consolidaven al districte de Ribera, i la línia de costa es situava en aquest indret. A part d'altres explotacions va haver-hi un aprofitament intensiu de la barrella, que és un planta herbàcia típica de les salines. Reduïda a cendra es podia obtenir sosa.

L’explotació de la barrella (Salsola kali) al Prat es va estendre al segle XVIII, per l’intent d’aprofitar les maresmes, per part de propietaris barcelonins o tortosins, coneguts com “gent sosera”. Finalment a la dècada de 1790 va desaparèixer quan la sosa es podia obtenir per elaboració química. Ja que es va sintetitzar industrialment el carbonat sòdic.

En aquest període, la barrella era utilitzada –a més de per a sosa- per la fabricació de vidre i sabó. Finalment a finals del segle XIX no hi ha cap rastre del conreu de la barrella ja que hi ha la rompuda de les marines. Els carregaments de petites embarcacions a la platja per portar la barrella a la ciutat de Barcelona o al delta de l'Ebre, desapareixerien i donarien pas a l'abandonament de les salines.

Barqueries al segle XIII: entre les autoritzacions reials als pratencs i l’encaminament de la fi del blat

La partició –Sant Boi i Provençana- de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic i per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie.

Els senyors feudals al delta varen atorgar als pagesos una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, conegut a la documentació com barqueries. A inicis del segle XIII, amb un societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avançament. També afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. Aquest detriment del la producció del blat, va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur enriquiment de les terres, pel seu abonament. En aquest moment, entrà en la documentació les peticions dels fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament, però igualment amb el món feudal a Banyols –Provençana-, quan es confirmaren que el rei Jaume era posseïdor de les terres al 1234. Tot la realitat documental era una altra cosa, ja que tot girà entorn a la seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les.

L'actual paisatge "masover" pratenc, com a conseqüència de l'explotació ramadera de l'Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera a tocar amb el terme de Sant Boi. A partir dels escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d'unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.