Camí de Cal Minguet

La part de l’actual camí de Cal Minguet és un vial que malgrat les modificacions i la propietat privada corresponia a un domini públic per a l’aprofitament de l’Estany de la Ricarda al llarg del segle XIX.

La compra i l’explotació de la partida de la Ricarda va comportar les modificacions de la xarxa viària i la prolongació de vials. El Camí de Cal Minguet del segle XIX naixia d’un vial que sortia de l’antic camí de Cal Gravat i anava en direcció fins al Camí de València. L’ocupació i privatització de l’espai de la Ricarda a inicis del segle XX va fer prolongar el Camí de Cal Minguet, aprofitant alguns trams d’un camí que vorejava l’estany.

L'Estany de la Ricarda

L’Estany de la Ricarda correspon a un antic braç del riu Llobregat on desembocava l’anomenat Riu Mort d’època medieval. Presenta uns 800 m de longitud, per 100 m d’amplada màxima i uns 4 metres de profunditat. Actualment, l’Estany de la Ricarda és propietat privada.

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

Zona neutral. La platja del Prat i l’intent de destrucció del seu litoral al 1901

La història de la platja del Prat ben mereix un llibre. A passat per tantes vicissituds i anècdotes que algunes podien haver canviat el rumb de l’actual gaudiment estiuenc. Per la seva posició estratègica, el Prat ha aglutinat molts serveis de la ciutat de Barcelona. Al 1901, el Foment del Treball Nacional de Barcelona va proposar seguir els models d’Hamburg, Copenhaguen i Gènova de crear un Dipòsit Franc. Per aquest motiu, el Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat espanyol va delimitar un total de 4.000 hectàrees per al comerç.

Al Prat li pertocava el canvi de tot el seu litoral, a més d’aprofundir el Riu Llobregat per tornar a ésser navegable. Però no només això, ja que l’Estany del Remolar aglutinaria els vaixells de grans tones, a mode de port de mercaderies, i per enllaçar amb la ciutat de Barcelona es pretenia realitzar canals transversals (creant una trentena d’illes per albergar dependències industrials i magatzems). L’interès d’aquest projecte era poder comercialitzar amb el mercat de l’Amèrica Llatina. L’alt cost i l’augment portuari d’altres zones d’Espanya van fer difuminar aquesta pretensió.

Col·legi Prínceps d'Espanya 1978-1979

Colegio Príncipe de España, Colegio Nacional Príncipes de España o el Príncipes, són algunes formes incorrectes per referir-se a l'antic col·legi Prínceps d’Espanya. En un primer moment, es va optar pel qualificatiu de prínceps, amb visió de futur, perquè volia ser un homenatge pels futurs prínceps de l’estat espanyol amb la recent democràcia. Actualment, és diu IES Estany de la Ricarda. L’efímera història d’aquest recinte educatiu va lligada, principalment, a la crisi municipal del 1978. En aquest any, el curs va començar amb unes aules prefabricades. Dos d’aquests barracons han estat englobats a la present església de la Mercè. Encara més problema patirien els veïns del col·legi Josep Tarradellas ja que l’escola no estava acabada. L’organització i les queixes dels pares front l’ajuntament varen ser una constant fins al 1979.

Els barracons amb totes les seves carències, estaven complementats per l'absència de tanques, ja que no estaven col·locades; davant el temor dels pares i mares, i el gaudiment de la canalla. Tota una història que forma part de la memòria oral d'un grup de pratencs, que varen patir o gaudir d’una aventura d’aquest passat més immediat. Només en falta la consulta de tota aquesta documentació per valorar les veritats, carències, mentides o interessos del moment, i per contradir els rumors o no de l’ensenyança als anys 1978-1979. Tota una experiència!

Estany de la Ricarda. Paludisme i carrabiners

L’Estany de la Ricarda a la dècada dels 20 del segle passat, juntament amb els estanys de l’Illa, Podrida, Massaguera i la Murtra, es va veure afectat per l’última epidèmia de paludisme a la zona deltaica. Aquest motiu inicià els treballs per unir els estanys -que eren reductes aïllats- amb el mar, la intenció era facilitar la circulació d’aigua per la no proliferació de les larves del mosquit causant del paludisme. Els carrabiners del Prat i la Comandància de Barcelona varen veure afectats els seus serveis per avaluar les noves directrius, a més, la construcció d’altres casetes més allunyades de la costa, i per tant de la zona de la Bunyola de la qual ocupaven, propicià el control contra l’epidèmia. En aquests moments, per fer front a la infermetat paràsita, els carrabiners havien d’estar vestits amb barret, vel, guants i bandes, durant els mesos d’estiu. També, es varen destinar barques a cada estany per facilitar la comunicació del front marítim. Tot s’incrementà encara més, ja que el Prat s'havia iniciat al cultiu de l’arròs, amb un augment dels contagis pels bassals d’aigua que incrementaren la presència dels mosquits. Les noves dependències construïdes dels carrabiners es varen distribuir amb unes noves habitacions per aïllar els individus que patien el paludisme. Majoritàriament, les persones que varen allistar-se al cos dels carrabiners, afrontant-se a les penúries, procedien de l’antiga zona espanyola del Protectorat del Marroc.