400 anys de la Plaça de la Vila

La plaça de la Vila del Prat és un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. La seva fesomia canviant ens marca la història moderna. Des de l’actual plaça de la Vila, autèntica cruïlla de camins, s’encarrilava cap a la Ribera, a la Barca, a Banyols o a l’Albufera. A vegades les efemèrides marquen el camí de la història d’un poble, aquest any, encara estem a temps de celebrar els 400 anys que compleix la plaça de la seva primera menció el 1613.

Camí del Pas de la Barca

El camí del Pas de la Barca correspon a un vial d’importància cabdal per a la història del Prat. Al llarg d’aquesta, presenta vàries modificacions en relació al tram urbanitzat del sector nord de la vila del Prat. Entre 1700 i 1873, des de la plaça de la Vila passant pel carrer Major i un camí per l’esplanada de cal Mosso, avui dia ocupat pel soterrament d’un gasoducte, s’endinsa cap al riu Llobregat. Actualment i sorprenentment no hi cap indicació ni protecció del tram d’aquest camí del que al llarg d’època medieval va ser pas obligat per creuar el riu Llobregat en direcció a Barcelona, malgrat que es trobaria afectat pel projecte de l’Eixample Nord.

Les bitlles al Prat

El joc de les bitlles es va jugar al Prat durant els segles XVII-XVIII, principalment arrelat a la plaça de la Vila. Malgrat l’origen medieval d’aquest joc, només és a partir d’aquesta època quan es té constància de la seva pràctica. El joc consistia en tombar cinc de les sit bitlles de què constà mitjançant tres bitllots des d’una distància predeterminada. Avui dia, és un esport federat i reglamentat, on a inicis del segle XX es va perdre la tradició, malgrat que excepcionalment s’han vist en diversos parcs la seva pràctica.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

La política als cafès (1904-1905)

Actualment, hi han rumors que semblen exagerats alhora de comentar que la verdadera política es fa als bars o tavernes. En petits pobles d’arreu de l’Estat espanyol encara hi ha la verdadera convicció que les relacions polítiques s’estableixen als diferents centres d’oci. Transportant-nos en el temps, això passava o era un rumor fundat al Prat, que la política es feia als diferents cafès de la vila pratenca a inicis del segle XX. Principalment, al Cafè del Pont. Va ser sobretot durant l’alcaldia de Josep Ferrer i Rosell (1894-1905). Però més enllà de l’imperant caciquisme, la realitat sembla ser un altra, ja que s’estava construint l’actual casa consistorial i els espais administratius eren limitats, davant les queixes per a la seva remodelació. Aquesta va ser construïda al 1905, per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig, sota la contracció d’Albert Feu i Guilera.
El Centre Artesà, que estava ubicat a Plaça de la Constitució –actual Plaça de la Vila- núm. 8, va ser creat al 1882 i enderrocat al 1979. Actualment, es troba ocupat per les oficines de La Caixa.
El Cafè del Pont, nom en homenatge a la inauguració del Pont de Ferran Puig al 1873, quan va ser creat, va tenir molta importància per a la vila pratenca. A part de cafè era un centre de reunions i una pensió. La família Martí fins al 1964 es va encarregar de l’espai. Es trobava a la Plaça Constitució núm. 9, i la seva desaparició va significar un gran buit per al punt neuràlgic d’una vila acostumada a la seva presència.
Aquesta finca es troba registrada i té continuació amb la colindant del carrer Ignasi Iglesias núm. 5. Refeta i abandonant la seva importància, es va demolir per a construir al 1970 una oficina de La Caixa, i actualment es troba les oficines centrals de la Companyia d’Aigües del Prat.
Durant 1904-1905, els polítics eren nombrats com honradíssims, qualificatiu pròsper davant la negativa de la immensa majoria de participar a la vida política. Ja que les feines pròpies de treball podien estar perjudicades per les tasques a l’administració. Hi ha moments que el treball era més important que la mateixa política. Això, implicava que els regidors i alcaldes estiguessin ben considerats, malgrat que eren persones amb un poder adquisitiu alt. Sobretot la importància en quant a les seves relacions, perquè el consistori obligava o permetia lluir-se en festes i processons. Les disputes familiars eren constants, però sobretot per l’impost de consums, que era considerat un mal per a la població. La conversacions es feien als cafès, principalment. Les idees de partits eren quasi inexistents, ja que el que aprimava eren els interessos personals. Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli.
A la fi del franquisme i inicis de la democràcia (1970-1979) es va permetre l’enderroc d’aquests espais. El Cafè del Pont i el Centre Artesà eren part del paisatge urbà propi d’una vila que ens endinsava de ple a finals del segle XIX. Avui, no són més que espais allunyats del món cultural pratenc. Però per contra i retornant a la política assenyalada, el que passà més enllà del 1906, és ja una altra història.

Anècdota o tradició burlesca al Prat (1890)

En ocasions els episodis més remots i més irrellevants surten a la llum, per demostrar que són part d’una pseudotradició sense cap mena de sentit. Incidents al Prat, moltíssims, que s’han d’anar desgranant per poder explicar les diferents singularitats històriques. És xocant veure com la canalla també forma part de la història més quotidiana, en algunes ocasions. En aquest cas, farem menció d’una anècdota intranscendent per a la nostra història local, però d’importància per veure les relacions entre les diverses institucions i la quitxalla.
L’incident que no deixa de ser més que pura anècdota, va ocórrer durant el regit del mossèn Benet Torres i Soldevilla. El rector titular mossèn Benet, natural de Sant Andreu de Palomar, va contribuir a les ànimes pratenques des de 1878 (substituint a mossèn Claramunt) fins a la seva mort a l’estiu de 1904.
Les relacions entre l’església i el consistori no podien anar més ben encaminades, ja que al llarg del segle XIX, les denúncies eren una pràctica recurrent per temes de domini territorial. En aquest cas al 1881, l'església havia atorgat a l’ajuntament l’antic hort que havia situat davant l’església. L’alcaldia es comprometia a crear la plaça de l’església. Això va fer proliferar el joc dels infants a l’actual plaça. A l’altre cantó, a tocar al carrer Major, encara es jugava al frontó. Un espectacle per deixar-nos transportar i imaginar el temps en què les vivències compartides a l’actual plaça de la Vila eren el motor social.
El dijous sant de 1890, la canalla que estava a la plaça de l’Església en un to burlesc, havia entrat a l’església davant la presència del rector. La intenció era la següent: picar el cap als jueus. És a dir, que volien insistir en entrar a l’església per empaitar el cap dels diferents sants. S’emparaven en una costum inveterada. De la suposada tradició, fruit de la imaginació sorprenent dels infants, va esdevenir una diversió momentània.
Davant la inquietud dels nens, el rector va optar per marxar i deixar l’església lliure i avisar a les diverses persones del consistori. El resultat quan van tornar, lògicament, és que havien marxat.

Barraquisme a la plaça de la Vila

Parlar de barraquisme avui dia, comporta una idea d’autoconstrucció i en certa mesura d’il·legalitat. A finals del segle XVIII, la barraca era una altra cosa. Moltes viles, pel que fa a les autoconstruccions d’hàbitat no eren registrades pel propi consistori, però al Prat, per la immensa majoria d’edificacions d’aquest tipus eren veritablement censades, i així apareix als diversos documents. Les barraques de la Bunyola i l’Albufera eren construïdes per part dels ramaders i sempre pendents dels capritxos del riu; i a la zona del Cap del Riu, antiga desembocadura, fins i tot havia un hostalet a mode de barraca. Igualment passava a la plaça de la Vila. S’ha considerat les dècades entre 1720 i 1740, com l’expansió de l’edificació al voltant del carrer Major. Per això, ens adonem que la problemàtica del barraquisme a l’entorn de l’actual ajuntament ja no era una solució viable. A finals del segle XVII i inicis del segle XVIII, l’hostal existent a tocar al pou comú i a l’actual ajuntament funcionava com a taverna i hostal, però les seves reduïdes dimensions va fer que al 1725 s’ampliés per donar servei a una taverna, botiga i fleca més gran. Tot això a tocar al clos i al cementiri de la parròquia. Això donaria lloc a l’eliminació de l’hostal com a barraca per ésser construïda en obra. Però no tot a la plaça era aquesta barraca, ja que al costat hi havia les barraques dels jornalers i barraques individuals que configuraven un paisatge rural propi d’una vila que augmentava la seva importància econòmica.