Tromba i creença al Prat de finals del segle XIX

Més enllà de les descripcions científiques de les trombes marines, sobre aquestes mena de tornats, hi han casos ben documentats a la nostra costa pratenca. Però, una societat hereva de l’època medieval amb una mentalitat en creences diverses va crear al Prat diferents mites i opinions sobre aquests agents atmosfèrics al llarg del segle XIX i inici del segle XX. Les trombes o mànegues, són uns tornats que es formen sobre la superfície de l’aigua, que a vegades quan s’aproximen a la costa s’esvaeixen.

Al 1896, hi ha una dada sobre la concepció sobre les trombes d’aigua que van ser presents al litoral. Per l’existència d’aquest tornats entre les platges del Prat i de Castelldefels, els pagesos armats amb els fusells disparaven contra aquests, perquè creien que així es podien desfer. En poblacions entorn a la ciutat de Barcelona, els pagesos armats amb les falç sortien dels seus hàbitats mentre recitaven una mena d’oracions "màgiques" i el mossèn feia conjurs. Al Prat, era bastant comú en època moderna els exorcismes per prevenir les plagues i les males collites. Tant la utilització de la falç com del fusell es creia que podien tallar els núvols i frenar la tromba marina.

Medalla d’or i francs al Prat (1844)

Hi han episodis a la Història pratenca que sobrepassen els límits municipals. A l’actualitat hi han casos ben simplificadors de pratencs i pratenques que situen al Prat de Llobregat dins del context mundial.

Estem acostumats a històries i llegendes marítimes dels diferents pobles costaners de Catalunya. Al Prat també existeixen. Més enllà d’una llegenda, coneixem que l’últim Rei dels francesos, Luis Felipe I, al 1844 va felicitar a un grup de pratencs. El monarca va atorgar, a través del seu cònsol, una medalla d’or a Antoni Camps, com a testimoni de gratitud del govern francès per la seva valentia en el naufragi del bergantí francès Louis, a la platja del Prat de Llobregat. També als pagesos José Javier, José Castells, Juan Badia, Jaime Ventura, Mateo Serra i Luis Rosell li varen gratificar amb 100 francs per la seva col·laboració.

La història del Prat està plena de naufragis i salvaments a les seves costes, la llunyania del mar amb el nucli oferia un cert distanciament i despreocupació. Principalment, van ser els pagesos de la Bunyola, de l’Albufera i sobretot els del Cap de Riu que marquen el ritme històric de la costa pratenca.

El Prat “loch algun tant perilós de moros”

Les mencions o els adjectius al Prat, com la majoria de pobles, ha passat per diverses fases sempre en consonància amb el moment històric viscut. La primera meitat del segle XVI hagué diversos propietaris pratencs que es negaren a pagar els diferents impostos exigint que formaven part de Sant Boi. La intenció era poder aplaçar el deute davant les saquejades dels pirates a les nostres costes pratenques. No només s’efectuaven robatoris, algunes cases i masies eren cremades amb captures de persones i sobretot infants.

El mètode utilitzat pels pirates, que procedien principalment del nord d’Àfrica, era sempre el mateix davant l’oferiment de la vegetació alta existent a les illes de la desembocadura del Riu Llobregat. Des d’aquí, assaltaven els vaixells que entraven o sortien del Port de Barcelona.

El Prat era considerat “loch algun tant perilós de moros”. Molts nens pratencs van ser capturats pels pirates, alguns tornaren i altres es deixaven la vida en el míser esforç de remar a les embarcacions. A la majoria de casos les noies no tornaren, i altres pagant el rescat regressarien al Prat.

Pel control de les autoritats barcelonines al Cap de Riu, tot es desplaçà cap al Remolar. Territori de senyors, així fou, un paratge ric de pesca i de caça d’aus aquàtiques, sense oblidar-nos de la important indústria d’explotació de la sal instal·lada.

Un tren a la Granja la Ricarda

El Prat de Llobregat com a municipi està en deute amb diverses persones, però si hi ha una família que destacaria aquesta seria els Bertrand. La protecció del seu terreny ha provocat un cert distanciament amb els pratencs i pratenques, però les transformacions i el pas del temps a les seves possessions són ben visibles. L’aïllament ha provocat errors històrics en quant a les mencions de les diferents cases que es troben, el desconeixement dels seus arquitectes, les estructures que integren l’espai, així com les relacions amb les noves famílies que han contribuït al creixement patrimonial del municipi.

Deixant de banda els problemes actuals amb la nova Granja la Ricarda, els treballs a l’antiga granja es van iniciar al 1909, amb la intenció de produir llet per abastir el mercat. Ja al 1911 amb ple funcionament i davant el problema de la xarxa viària, la família Bertrand inicià un procés de condicionament del territori. Malgrat tot, la presència d’aiguamolls feia inviable el farratge per a les vaques.

Per aquests motius, els contactes de l’Instituto Agrícola Catalán de San Isidro amb Eusebi Bertrand i Serra va afavorir les indicacions agropecuaris de l’àrea. A l’estiu de 1915 va crear un petit ferrocarril, que travessava integrament la seva finca. La intenció era poder transportar les terres per poder incentivar el trencament de les maresmes i així iniciar les tasques agrícoles. La peculiaritat d’aquest ferrocarril era que basant-se en vagons a l’estil miner, posseïen un desplaçament lateral pel buidatge de les terres. Els sediments en un primer moment eren recollits vora al mar, però la necessitat d’argiles va afavorir el buidatge a tocar al canal de la Bunyola. Això, era obligatori davant els precaris vials que existien en aquest districte.

Cal dir sobre els Bertrand, que les anècdotes i els rumors contradiuen la història familiar al nostre municipi, a falta d’un anàlisi històric de rigor.

Barrella al Prat. Antiga explotació desconeguda

Una de les al·lusions més carismàtica sobre la Història del Prat és, que tot més enllà del segle XIX si més no és estrany i lluny de la suposada i incipient vila pratenca. Segurament, la nostra història estigui entorn als 10.000 anys amb la formació del delta de Llobregat, on les petjades es trobarien encara sota terra. Molta culpa recauria sobre els mateixos historiadors per no demostrar aquesta riquesa històrica, o si més no, fer-la arribar a la població.

L’interès per l’espai deltaic -pratenc- es va iniciar al segle VIII, a tocar amb Sant Boi, quan els aiguamolls es consolidaven al districte de Ribera, i la línia de costa es situava en aquest indret. A part d'altres explotacions va haver-hi un aprofitament intensiu de la barrella, que és un planta herbàcia típica de les salines. Reduïda a cendra es podia obtenir sosa.

L’explotació de la barrella (Salsola kali) al Prat es va estendre al segle XVIII, per l’intent d’aprofitar les maresmes, per part de propietaris barcelonins o tortosins, coneguts com “gent sosera”. Finalment a la dècada de 1790 va desaparèixer quan la sosa es podia obtenir per elaboració química. Ja que es va sintetitzar industrialment el carbonat sòdic.

En aquest període, la barrella era utilitzada –a més de per a sosa- per la fabricació de vidre i sabó. Finalment a finals del segle XIX no hi ha cap rastre del conreu de la barrella ja que hi ha la rompuda de les marines. Els carregaments de petites embarcacions a la platja per portar la barrella a la ciutat de Barcelona o al delta de l'Ebre, desapareixerien i donarien pas a l'abandonament de les salines.

Paludisme i carrabiners (1902)

A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionat important -per la pressió que exerceix Barcelona-, és l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofes amb la capital ha fet en alguns barris propers unir-se tan urbanísticament com culturalment. No posaré exemples per no caure en errors, però la fusió comporta il·lusió però també desesperació. Un dels valors per poder marcar aquesta distància, és la seva història i més encara els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, que han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La seva riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals.

Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa del municipi d’aquest procés, és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context històric ample. Tan de bo, seria reconèixer aquest lluita amb el medi, sobretot de la zona de la Bunyola, davant la malaltia. Un d’aquests espais per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte.

Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina arsènic i extractes amargs), que amb una dosi de 6 diàries durant dos setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, continuant la seva cura amb la dosi de dos diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida.

La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu. Juntament, amb experiments a Ostia i Cavallino-Treporti a Itàlia al 1901, i en Nona a l’antiga Dalmàcia al 1902; al Prat es varen realitzar al 1902. El resultat va ser sorprenent, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu tota aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918, van demostrar la seva ineficàcia en tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar –dipositat a l’arxiu del Ministerio de Defensa-, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle XIX i inicis del segle XX. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país. Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme.

Les Illes -segle XVI-

El Prat és un municipi en constant transformació. Han hagut de tantes, que durant un temps, a part de l’Illa de Banyols, existiren diferent illots a la desembocadura del Llobregat. Un topònim que ha desaparegut de tot l’ambient pratenc, és el d’aquesta zona, anomenat Les Illes. Lògicament durant el segle XVI, era un lloc d’hàbitat o refugi de pescadors d’aquesta part de la Bunyola. Però, no hem de pensar que hi hagué només terra, ja que estava colonitzada per la vegetació del litoral, a més d’espècies foranies d’arbres no deltaics. Tot per condicionar un espai quasi paradisíac. La majoria dels seus habitants procedien de la Provençana (L’Hospitalet de Llobregat) i de la mateixa ciutat de Barcelona. Des d’inicis del segle XIV coneixem l’existència per travessar l’Illa de Banyols en barca, tan lògic seria pensar que no ens ha arribat documentació sobre el transport a aquest illots ocupats. El que és molt probable, és que ja a inicis del segle XVI aquests illots estaven quasi consolidats com a terra ferma, amb la presència d’una vegetació important, a més d’entrar a la circulació administrativa de vendes i compres de terreny.
Ben conegut per la documentació és l’intent per part d’homes armats d’agafar els recursos vegetals d’aquest territori al 1570. Els pescadors davant el pànic de veure als homes armats no varen impedir la seva empresa. Va consistir a la tala d’arbres per a la seva utilització com a llenya. Tot aquest conflicte, era per un tema de propietat. Les continuades avingudes del riu, a cada estació desdibuixaven el sector de Les Illes, això feia difícil esbrinar els verdaders propietaris. Els que no ho eren de ben segur eren els pescadors.
Malgrat que un segle posterior -segle XVII- coneixem l’existència d’una illa prop de la Farola, que estava cultivada, a la Bunyola del segle XVI hagueren dues illes, i la més petita tenia 7 mujades d’extensió amb gran presència de vegetació. Una mujada estava formada per 4.896,5 metres quadrats.
A finals del segle XVII no hi ha cap notícia d’aquest territori aïllat. Hi han episodis de vaixells pirates africans a les costes pratenques, que són el temor dels pagesos pratencs davant els saquejos continuats. Indubtablement, els mariners coneixien molt bé les costes i les seves possibilitats. Els mariners, principalment de Barcelona, al segle XVI utilitzaven instruments per conèixer el calats dels indrets propers a les costes, davant les possibilitats que oferia el fons marí i per evitar ensurts. Des del segle XV es coneix la fondària del Port de Barcelona, cartografiada per a la construcció de molls. El creixement iniciat des de finals del segle XV de la platja barcelonina a llevant, va anant erosionat la costa a ponent del port. Hi ha informació relativa a les temibles barres de sorres interiors dins del port de Barcelona, no eliminades fins al segle XIX. No coneixem la profunditat de la costa pratenca, immediata al Riu Llobregat, fins a finals del segle XIX, amb treballs hidrogràfics importants.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Tendals de mar

Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.

Cal dir que era un pràctica que a finals de la dècada de 1920 havia proliferat per part de barcelonins que s’instal·laven de forma -il·legal- al Prat. Aquest projecte esmentat era conegut com "Baños de Mar", que va ser dissenyat a tocar a l’aeròdrom i de l’Aeronàutica Naval. Davant la negativa, dos anys més tard, es va intentar crear un nou balneari a la platja anomenant-lo en aquests moments "Baños El Paraiso", entre el Remolar i la caserna dels carrabiners. Però en aquest cas, l’oposició d’Eusebi Bertrand va impedir la seva realització. Al 1933, la instal·lació d’un hotel-restaurant-bar a la Casa del Mar va fer proliferar tendals a la platja durant l’estiu. Fins i tot havien autobusos que anaven fins a les noves dependències lúdiques. Les oficines estaven situades al carrer Ganduxer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els tendals –de mar- varen proliferar a les platges del Prat durant els inicis de la dècada de 1930, però l’oposició d’Eusebi Bertrand a les seves terres va fer desplaçar el turisme fins a la zona militar. També la negativa d'aquest turisme tant a prop de l’aeròdrom va ocasionar problemes per als militars enclavats i sobretot amb la Comandància Marítima. Durant la Guerra Civil, aquest turisme va desaparèixer i més tard durant el franquisme amb la creació del nou aeroport i la zona militaritzada del Remolar va trencar les aspiracions estivals de molts barcelonins. El topònim “tendal” -entorn a la ciutat de Barcelona- té un origen documentat al voltant de 1860. A finals del segle XVIII hi ha les primeres pràctiques de cases de banys de mar a la platja de la Barceloneta, però a mitjans del segle XIX els banys de la Barceloneta i de l’Astillero varen fer proliferar una nova activitat lúdica. Era crear casetes amb rodes i tendals per a protegir-se del sol. Pràctica que es va anant desplaçant a les platges de l’Alt Maresme, i que a la dècada de 1930 era una realitat al Prat.

Pescadors i/o barraquistes a les platges del Prat (segle XV)

El fenomen del barraquisme va ser un procés important a finals del segle XIX fins a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona al 1992. Però més enllà, d’un moment puntual de la nostra història més recent, les barraques es troben documentades al llarg de l’època medieval. A inicis del segle XV, el litoral pratenc que pertanyia a Santa Eulàlia de Provençana –actualment de l’Hospitalet de Llobregat- hi havia la presència de barraques. Existí un camí d’accés que anava paral·lel al riu en direcció a aquest nucli de barraques, que es trobava ben a prop de la desembocadura. Aquests barraquistes eren pescadors, persones que treballaven els joncs de les marines i gent desafavorida lluny de la realitat vilatana del Prat. Residien i treballaven en aquest sector de la Bunyola, que actualment es troba dins de l’ampliació del Port de Barcelona, al Moll Prat. La imatge presentada mostra un cobertís a l'antiga llera del Riu del Llobregat al Polígon Industrial Pratenc -com a conseqüència del conreu periurbà, de caràcter il·legal, abans de la desviació del riu-.