Cal Saio, entre pisos i irregularitats

Cal Saio era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat.

El 20 de febrer de 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. Es sol·licitava els dictàmens del Col·legi Oficial d’Arquitectes, a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i del Servei d’Inspecció i assessorament de les corporacions locals. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

Patrimoni industrial pratenc. Exemple d’un espai entre càmeres i caixes

A vegades, tot el que envolta al patrimoni cultural és senzillament preocupant. Les restes patrimonials mentre més antigues poden ser que estiguin més revaloritzades pel públic, entès o no. Un municipi no ha de buscar el seu destí cultural, sinó trobar-lo. Exemples al Prat, centenars. Hem estat el municipi que per la seva posició geogràfica s’ha desconsiderat el seu patrimoni històric. Possiblement, el problema ha estat la gent del fang. El Prat no va néixer al 965, molt abans ja existia, només són documents registrant un terreny nou cobrint un de vell. Les modificacions i transformacions d’un delta orgànic, també ha transformat les mentalitats dels ciutadans.
Actualment, amb la reestructuració de la gestió del patrimoni cultural, on hi tenen cabuda el patrimoni efímer i fins i tot el de fa un parell d’anys; la riquesa patrimonial és molta, tant, que moltes vegades no són conscients de la seva potenciabilitat. La iniciativa municipal de les visites a la Granja, la Caserna dels Carrabiners i el Semàfor són beneficioses pels pratencs. Però com potser, que des de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, s’organitzés, des de Terrassa, una ruta al patrimoni industrial al Prat. Faig referència, ja que les visites eren als espais comentats anteriorment, més la Torre de la Ricarda (http://www.amctaic.org/?tool=amctaic&tool_section=forum&page_id=19&action=show_record&process=sortida&forum_id=16). Em sembla extraordinària aquesta sortida. Sense cap mena de dubte alguna cosa falla. És a dir, que si un vol visitar la Torre de la Ricarda, calia apuntar-se a la sortida des de Terrassa per veure una joia pratenca. Això, recorda que sempre la finca de la Ricarda ha estat considerada com a patrimoni aliè al Prat, malgrat els seus inicis varen ser importants per al nostre municipi, ja que va transformar tot el paisatge rural des de la Bunyola a l’Albufera.
El patrimoni industrial del Prat és únic, hi ha empreses que alberguen un patrimoni artístic en les seves dependències, i també en la seva arquitectura. La ciutadania ha de ser conscient que les industries existents també formen part, en un futur o no, del patrimoni de la nostre ciutat. A vegades només, fent un tomb pels diferents polígons industrials un pot ser conscient de la importància en un futur de la arquitectura industrial o empresarial.
La fotografia presentada mostra les actuals oficines de la Caixa Catalunya dins de la integració de caixes Catalunya Caixa. La història no comença amb aquesta empresa, ja que va ser l’empresa fotogràfica Kodak la que va apostar per aquestes instal·lacions al 1973. Amb només 5 anys, en aquesta fàbrica ja havien construït més d’un milió de càmeres Instamatic. A l’Estat espanyol, Kodak va ser creada al 1913. El seu desplaçament al 1973 al Prat, exactament al polígon industrial Mas Mateu al carrer Pi núm. 2, li va configurar un gran èxit. Amb una superfície de 9470 metres quadrats, es varen emplear sis mil tones de ciment i cinc-centes de ferro. La propietat abraçava 35.000 metres quadrats. Ja a l’època d’inici contava amb aire condicionat i un centre d’entrenament. Es feien cursos de venda per al comerç fotogràfic i s’ensenyava la fotografia professional. La història de l’espai empresarial encara continua, només amb el reconeixement i la seva vinculació al municipi es pot explicar el patrimoni industrial existent al Prat.
Això només és un exemple, per veure la història d’aquest edifici empresarial. La història ha de demostrar la importància de la indústria des d’una òptica ciutadana. Tant de bo seria interessant fer recorreguts per les diferents indústries explicant les seves històries, excepcionalitats, singularitats o peculiaritats.

Associació de Veïns Llevant (1967)

L’Associació de Veïns Llevant va ser fundada al 1967, un any marcat per la transformació del Prat arran l’augment de les obres i infraestructures del municipi. Ben poc conegut és el barri de Llevant, per la minsa projecció i identificació d’ésser un lloc diferenciat. La falta de fites urbanes ha fet que els qualificatius d’aquesta zona siguin els seus vials o els seus comerços. L’associació es situa i intenta organitzar el sector entorn al carrer de la Carretera de la Marina. Però, cal dir que la defensa de la gent d’aquest barri ha anat en augment, amb una proliferació d’activitats lúdiques i educatives envejables. I amb una programació anual de considerable resposta pels habitants pratencs de Llevant, ja que s’ha consolidat com a referent per la seva festa major. Manca la consciència de pertànyer a un barri identificatiu, malgrat que els límits també semblen coincidir amb altres associacions properes. Però tot això, enforteix encara més la defensa d’un indret que ha vist augmentar el seu sentiment i convivència davant una zona respectable per la qualitat de vida i serveis. La seva seu al carrer de la Carretera de la Marina núm. 53 sembla un referent i aglutinadora de la generació que va poblar per primer cop aquest espai. Només amb el treball i esforç es podrà fer una consciència de barri, front altres sectors de la ciutat.
L’associació va ser inscrita el 28 de gener de 1967, dins del núm. 536/1 com a Asociación de Vecinos de Llevant del Prat, sota el foment i defensa dels drets cívics, socials i de la persona.
Des del segle XII, el risc del llevant pratenc davant les inundacions del riu s’anà repetint els seus desastres. L’anomenat Prat deçà l’Aigua –delta de llevant- estava desatès per manca de terraplens i murs de protecció al riu del Llobregat amb el límit del camí del Sorral, on actualment hi ha la ronda de Llevant. Justament és aquest lloc, una de les àrees més poc poblades per masies a l'època moderna, fruit de les constants inundacions. Des de Cal Saio fins a Cal Muts del Serra Nou no hagués explotacions agrícoles, un paratge cultivat però no colonitzat, com a resposta i el temor del riu.
La història del barri començà amb la immigració de la dècada de 1960, ja que va fer augmentar aquesta zona d’habitatges, teixint un barri nou que ha anat retrobant-se amb la seva pròpia història. Quan es formà l’associació de veïns, al 1967, a l’estiu s’inaugurava la primera fase del barri de Sant Cosme i s’aprovava el pla parcial de Cal Saio, demostrant la necessitat de vivendes i de l’activitat industrial.
Com ja hem comentat, l’eix vertebrador de Llevant semblaria que és l’antic camí del Sabogal, és a dir, l'actual carrer de la Carretera de la Marina, que marca un món tan peculiar com a singular. La potencialitat d’aquest barri, sempre en progressió, li doten d’una mirada diferenciada de la resta de barris. La seva gent i els seus interessos fan carismàtica a aquesta zona, que ha vist com poc a poc el Llevant va bordant la seva pròpia història.

Pudor al Prat: entre la fama i la realitat

Els rumors i malentesos també han format part de la història del Prat. És ben cert la irònica, i de vegades assumida anècdota, sobre el poble de la pudor. Més enllà d’una realitat complerta hagueren diferents factors que es poden desmentir davant la xulesca postura dels pobles veïns. Per al municipi del Prat, l’autovia de Castelldefels no ha estat mai una fita urbana, més enllà de la seva importància davant la unió dels diferents pobles que la travessen. No ha format part de la nostra realitat com a poble, sinó que davant la seva construcció va perjudicar el creixement urbanístic cap a l'àrea del Pas de la Barca o l'actual Eixample Nord. Els pratenques i pratenques han viscut d’esquena a un límit imposat pels diferents plans radials d’unió amb la ciutat de Barcelona. La història també s’escriu amb les anècdotes i a vegades amb els somnis de la seva població; la tasca d’arribar o no a ser identificada ens apropa encara més a la memòria històrica. L’aproximació a una història de la pudor al Prat podria ser una realitat, però les problemàtiques de la seva fama no és del tota certa. Principalment, va ser l’autovia de Castelldefels la que va ocasionar la identificació pratenca amb la pudor. Al terme de Viladecans, a tocar amb el Prat, els residus estancats a l’estany de la Murtra va fer que la gent que procedia del sud identifiqués la pudor amb el Prat. Igualment, la zona de Can Pi a l’Hospitalet de Llobregat, a mitjans de segle XX, els residus orgànics que servien a l’alimentació de porcs i l’aprofitament de les pells dels conills, va fer que abans d’entrar al terme del Prat, les diferents persones que procedien de la capital, per la seva proximitat, l’identifiqués amb el Prat. Dos realitats que va assumir el Prat. Més enllà, l’atorgament no va ser una mentida complerta, ja que la zona industrial als anys 60 i 70 va provocar que els pratencs sofrissin les conseqüències de l’activitat empresarial. L’entrega de mots i del nomenclàtor, com per exemple al carrer Eusebi Soler, li va atorgar el qualificatiu del carrer dels pixats. Durant la dècada de 1930, amb les diferents associacions com Amics del Llibre, Associació de Pares de Família i Lo Llobregat, no varen aportar una identificació cultural amb el propi carrer. Capritxos d’un destí per la mentalitat popular, va fer que la sortida d’emergència del Cine Moderno donés aquesta toponímia identificativa amb la pudor i les necessitats. Les emergències fisiològiques i el pudor va fer que el qualificatiu fos merescut. El no reconeixement i la no senyalització del carrer dels pixats pot comportar el seu abandó. La mentalitat popular a mantingut viva la identificació del carrerer, però només recollint la visió i registrant les diferències dóna pervivència a una realitat ben present avui dia.

Retornant al riu vermell

La importància del Riu Llobregat per a la història pratenca és ben explícita, perquè les terres del Prat són conseqüència del propi riu. Les formacions quaternaris, gràcies a les avingudes, va dibuixar un terreny planer amb les variacions del riu cada cop més cap a la ciutat de Barcelona. Lluny queda les desembocadures del riu a la zona del Remolar, que amb l’aportació de les terres argiloses empentaven la desembocadura més a llevant.
Durant l’època romana, el pont construït a la mansio Ad Fines (Pont del Diable a Martorell) sobre el Rubricatum flumen dóna importància a la unió de dos móns amb el capritx d’unir les noves terres romanes. En temps d’August, les legions romanes IV, VI i X configuraven la connexió de les terres dels dos marges del riu. Segons Mela que ens explica les petites poblacions que ocupaven la zona marítima des de Barcino a Tarraco, va ser Plini més aclaridor que parlà del Riu Llobregat al seu llibre Naturalis Historia (Liber III): “regio Ilergaonum, Hiberus amnis, navigabili commercio dives, ortus in Cantabris haut procul oppido Iuliobrica, per CCCCL p. fluens, navium per CCLX a Vareia oppido capax, quem propter universam Hispaniam Graeci appellavere Hiberiam. regio Cessetania, flumen Subi, colonia Tarracon, Scipionum opus, sicut Carthago Poenorum. regio Ilergetum, oppidum Subur, flumen Rubricatum, a quo Laeetani et Indigetes”.

La imatge presentada correspon a un desguàs, a l'antic curs del riu, a l'actual Polígon Industrial Pratenc.

Polígon Industrial Pratenc. Entre l'expropiació i el desviament

El creixement urbanístic previst a finals dels anys 60 per ampliar la zona logística de la ciutat de Barcelona, preveia una transformació industrial des de Can Tunis fins a l’Estany del Remolar. El Polígon Industrial Pratenc va néixer vinculat a dos factors, un a les expropiacions dels terrenys agrícoles, i l’altre al desviament del riu Llobregat. La seva planificació entorn al 1968 contemplant un total de 250 hectàrees i una ocupació entorn als 2 kilòmetres del litoral pratenc, va desencadenar reclamacions per part del consistori i dels propietaris dels terrenys. El factor industrial, en aquest sector, va danyar la llera del riu, però sobretot va afavorir el creixement empresarial a la banda barcelonina.
“Las fábricas, tanto las de la Zona Franca como las que se instalarán en el recientemente aprobado Polígono Industrial Pratense, si nada se hace para evitarlo, darán a los márgenes del río unas características netamente industriales, la suciedad se extenderá por ellas, río arriba, y las aguas darán toda la sensación de que están putrefactas, como lo están ya las que se encuentran estancadas junto a la desembocadura, consecuencia de todos los desperdicios y de los residuos industriales que se echan al río a pesar de la tajante prohibición que existe en este sentido [...]” (publicat a La Vanguardia, 4 de desembre de 1969).