El Prat 1802, el seu propi Fuenteovejuna

Al llarg de la història del Prat hi han esdeveniments que marquen la unió conjunta de la població. El procés llarg sobre els delmes exempts és embolicat i ple d’anècdotes i processos judicials. Durant l’època moderna, els pratencs havien de pagar l’impost a l’església, és a dir, un deu per cent sobre la collita per mantenir la institució. El 1802 s’estableix el traspàs dels impostos de l’Església a l’Estat. Davant això, els pratencs tots a una es negaren a pagar, ja que consistia veritablement en tots els productes del terme municipal que existien. La crispació fou total quan el batlle va ser empresonat i poc a poc tots els regidors del consell, on les amenaces a la població s'incrementaren per part de la policia de l’Estat. Moment puntual de la història, tots a una, quan es produïren els embargs individuals als béns de molts pratencs, començant pels masovers, es negaren a l’entrega dels productes i dels impostos. L’organització pratenca es va iniciar amb la persecució i apedregament dels agents judicials. La desoladora guerra del francès iniciada al 1808 interromp aquest episodi.

Guerra, tribut i queixa al Prat de 1837

A la tardor de 1836, el delta del Llobregat era escenari de les primeres incursions carlines, amb el recolzament pratenc a les Milícies de voluntaris reialistes i d’Isabel II, un cop mort Ferran VIIè al 1833. Davant la indefensió i ésser un poble obert, el Prat davant les repetides ocupacions dels carlins, els pagesos principalment armats retornaren les armes a la ciutat de Barcelona fars de la lluita. La Diputació va imposar una multa però el perdó si retornaven al confrontar-se amb els carlins. Només l’església, la rectoria i el campanar seria fortificat durant el conflicte bèl·lic.

Les multes i les contribucions al Prat anirien en augment, on la crispació seria unànime al 1837. Diversos propietaris acusaren al consistori de forma anònima de la càrrega tributària: “¿Es posible que algunas autoridades subalternas cerca de la capital del Principado observen aún el despotismo de no querer poner al público las listas de los contribuyentes a los repartos de todas las clases de contribuyentes a los repartos de todas clases de contribuciones, ni las circulares que las superiores les han pasado, a pesar de haberlo reclamado algunos agraviados por el demasiado exceso del cupo que se les han señalado?”.

La rèplica no es va fer esperar, essent batlle del Prat Marcos Busquets i Tort, a partir d’un pregó reclamant a l’actual plaça de la Vila als suposats afectats la seva presència per aclarir el malestar. El secretari Lorenzo Prim escrivia: “Si tan persuadido está de ello haga este servicio a su Patria, no tema en publicar hechos y nombres de personas, pero guárdese de calumniar […] Reclame, como tiene derecho ante quien corresponda cualesquier exceso en el reparto, y no quiera sacrificar su fortuna poca o mucha en el pago de las multas, que con razón impone la ley a los autores de escritos injuriosos”.

L’aldarull de Sant Isidre al Prat de 1742

A mitjans del segle XVII, la immigració francesa al Prat es va agrupar entorn als sants metges Cosme i Damià. Per contra, els pratencs -que estaven una mica més arrelats- administraren sant Jaume i sant Sebastià com a contra per la iniciativa forastera. Però, amb la frenada dels occitans, els nous vinguts començarien a vindre procedent de l'interior de les muntanyes de Catalunya, on s’encarregarien de la capella de sant Isidre.

Des d'inicis del segle XVII organitzaren la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. En el cantó religiós, la processó era portada principalment per bovers, és a dir, per adolescents que havien estat pastors de bous. Al 1742, els dos bàndols enfrontats –per un cantó els naturals i per l’altre costat els forasters- a l’hora de portar el tabernacle del sant no es van posar d'acord; i per aquest motiu, el rector i el consistori van proposar que serien dos membres de cada grup.

Però, un cop es procedia a la processó amb l’església plena de gent, un grup en contra dels bovers forasters es revoltaren crispant a la població present. Seguidament, s’atura l'acte religiós i amb l’ajuda de les forces d’ordre de la ciutat de Barcelona empresonaren, no massa temps, alguns causants de l’aldarull. Sorprèn que molts dels encausats estaven vinculats a la política local del Prat o ho estarien més tard.

Sant Cosme i Sant Damià al Prat del segle XVI: origen foraster?

Al llarg del temps, el Prat ha aglutinat el pas de multituds de persones i en certs moments hagueren grups que xocaren frontalment amb els pratencs ja instal·lats. Una generació jove que va crispar a la població pratenca van ser els procedents de l’Occitània. La creixent obertura de la ciutat de Barcelona al Mediterrani va coincidir amb una onada d’occitans -principalment-, sobretot homes joves, que es desplaçaren durant la segona meitat del segle XVI i inicis del segle XVII.

La presència pels carrers d’aquest jovent més pobre al llarg de la segona meitat del segle XVII, va ser considerat perillós en un primer moment. Les autoritats locals acostumades al control i repressió dels pratencs, no gosava d’actuar pel temor de les represàlies.

Amb la creació de la parròquia va fer sorgir una iniciativa agrupada en la creació d’una confraria dels sants metges Cosme i Damià al 1568. La rèplica i les diferències no es van fer esperar quan l’any següent els naturals pratencs van tenir cura de l’administració de l’altar de sant Jaume i sant Sebastià. Les rivalitats seran present en aquests moments, malgrat que les úniques manifestacions públiques eren les religioses. La veneració dels sants metges estava relacionada amb les epidèmies i infermetats tan recurrents al orgànic delta del Llobregat.

Grup Infantil Sant Cosme, des de 1971

La sort de la incipient història del barri de Sant Cosme és que a vegades pot relacionar-se amb els seus habitants, però també amb les seves entitats. L’associació Grup Infantil Sant Cosme va ser registrada uns dies després de la festivitat del barri a l’any 2000, essent una citació oficial, no pas una menció a la seva tradició i història que va més enllà.

Actualment, la seu es troba ubicada al carrer Riu Ebre s/n, des d’on es treballa per la inclusió social dels infants i joves des de 1971. Essent una associació sense ànim de lucre el seu camí ens endinsa a la seva labor social i educativa. És ben explicatiu quan manifesten que els valors humans que inspiren la seva tasca són la Utopia, la Solidaritat, La Iniciativa i la Felicitat. El seu camí paral·lel a la continua remodelació del barri, fa que les relacions per garantir el moment evolutiu de l’indret sempre han estat en continua transformació. La seva importància li va fer participar a inicis de la dècada de 1980 al Consell Municipal de la Joventut.

El Centro Sociocultural 801, el Centre d'Esplai Quia, l’Associació de Veïns i Veïnes Sant Cosme i Sant Damià i el Grup Infantil Sant Cosme formen part de la Coordinadora de Temps Lliure del Barri de Sant Cosme.

En certes ocasions alguns camins d’algunes associacions es troben relacionades amb la nostra arquitectura, demostrant la petjada d’un temps passat, com és en aquest cas l’antiga ubicació del Grup Infantil Sant Cosme a la seva parròquia.

De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.

Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.

Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.

Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.

Del Fossar Vell al Cementiri de l’Est del Prat

L’aproximació històrica sobre el món funerari al Prat ha estat un interessant i apassionant episodi. Les relacions entre el consistori i l’església van arribar a enfrontaments de tot tipus. Fins a la independència parroquial, els cadàvers del Prat eren enterrats a l’església santboiana i a Santa Eulàlia de Provençana.

Les inundacions provocaven un distanciament considerable, i queixes per no donar les sepultures i rituals oportuns. Hi ha un munt d’anècdotes, algunes tant interessants com les continues demores de més de tres dies per als diferents sagraments. Les riuades feien passar mala passada, quan hagueren difunts que havien d’esperar o ser transportats a través de l’aigua. Per això, una costum del Prat era enterrar els seus morts a les pròpies masies, pràctica molt arrelada fins a mitjans del segle XVI.

Al 1556 es ratificava la independència parroquial del Prat. Després de passar per un seguit de vicissituds i riuades, no va ser fins a inicis del segle XVII que el conjunt eclesiàstic estaria enllestit. Interessant és la documentació quan ens parla al 1608 d’un enterrament en el cementiri de la parròquia on l’home enterrat es va negar. Però, la primera referència fiable fa menció a l’enterrament d’una noia al 1617.

A partir del nou projecte de cementiri a les afores del nucli urbà, promogut per l’epidèmia del còlera, el Prat funerari entrava en una altra etapa històrica. Al 1857, es va prohibir l’enterrament de més morts fins que no es protegís amb una paret de tanca per evitar les profanacions. La paret tenia que ser obrada, ja que l’ajuntament havia instal·lat una tanca de fusta. A l’any següent, l’enterrament d’un infant a l’antic cementiri, parroquial va portar un mal de cap en les relacions consistori-església. Per ordre municipal, el cadàver del nen va ser traslladat al nou cementeri. Per aquesta raó, l’ajuntament va tapiar la porta d’accés a l’antic cementiri, que es podia entrar des de la Plaça de l’Església. Finalment, l’administració local guanyaria la partida al rector. Al 1858, es construïa legalment el Cementiri de l’Est a l’actual carrer Lo Gaiter de Llobregat.

Al 1881, el Bisbat cedia el cementiri antic per a la construcció d’unes escoles noves. La intenció era acabar amb l’estat lamentable del vell fossar i evitar els espolis i vexacions. Cal dir que la nova planta per a les escoles no s’arribaria a realitzar, construint finalment l’actual edifici consistorial al 1905.

Cementiri i còlera al Prat de 1854

El calorós estiu de 1854 va estar acompanyat d’una epidèmia de còlera a la ciutat de Barcelona. Molts barcelonins marxaren als pobles veïns, provocant inclús un augment del contagi. En un primer moment va afectar Barcelona, Mataró, Vic, Manresa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, L’Hospitalet, Gràcia, Cornellà i el Prat.

“los Metges no entenían tal mal, que molta gent moriren sense tenis Sistència; que molts Marits deixábant las pròpias Mullers y las Mullers als seus Marits”. Al Prat, la mort dels seus vilatans va fulminar algunes cases o masies. La gran quantitat d’enterraments va fer que l’església beneís un tros del Camp de l’Església, augmentant el Fossar de Clots, és a dir, el cementiri parroquial.

La història dels cementiris parroquials del Prat està relacionat amb el context històric del moment. Només a partir del microestudi espacial dels cementiris ens marcarà l’atribució cronològica de la nostra història. El cementiri parroquial ubicat al Camp de l’Església, al voltant de l’Ajuntament del Prat, en totes les reformes i ampliacions han aparegut ossos. Només, l’estudi arqueològic i antropològic dels enterraments i les restes humanes ens pot explicar el context sofert pels pratenques i pratenques.

La revolució dels preus al Prat (segle XVI)

Al llarg del segle XVI, l’increment de la demanda de productes manufacturats, i principalment agrícoles, molt per damunt a la capacitat de producció va afectar a Europa. Conegut com la revolució dels preus, posava en manifest les carències tecnològiques i l’augment de la població, amb la poca presència d’una burgesia forta. L’augment del benefici de la noblesa i de l’església va fer que obtinguessin grans beneficis, marcant encara més la feblesa de la pagesia. L’endeutament de molts pagesos provocaria un procés de servitud important.

Al Prat, després de la guerra de Joan II (1462-1472), no es va recuperar fins a 1520. La revolució dels preus impactaria a mitjans del segle XVI. Es calcula que el cost de la vida es va triplicar.

L’aturada en la construcció de masies i edificacions a la vila pratenca és una realitat. L’empobriment dels pagesos va afermar encara més als grans propietaris barcelonins i eclesiàstics, principalment de la ciutat de Barcelona. No obstant, i potser lògicament, es creà la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. Les autoritats del Prat, malgrat la crisi europea, acusaven directament al bandolerisme.

L’església de Sant Cosme i Sant Damià. Parròquia obrera

En ocasions, la importància del patrimoni arquitectònic del Prat rau en la seva pròpia història que emmagatzema, més enllà d’una riquesa cultural. La parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, correspon a un edifici d’obra vista combinant una teulada metàl·lica vermella amb grans finestrals.

A part del seu valor com a estructura, el paper desenvolupat durant la dècada de 1970 és d’una importància cabdal per entendre el moviment de lluita al terme del Prat. Franco-Vaticà i Estat-Església, les relacions eren estretes, però les reunions dintre dels espais eclesiàstics estaven no admeses, però havia un pacte per no efectuar accions policials dintre del propi edifici. Potser aquesta permissivitat, va fer que les reivindicacions dels pratencs en moments puntuals convertís a l’església de Sant Cosme i Sant Damià en espai de lluita i convertir-la en peça cabdal per entendre la realitat, malgrat passar inadvertida avui dia.

Al novembre de 1973, uns 400 obrers de La Seda es van tancar voluntàriament a l’església pel conflicte laboral que patien. Finalment, el desallotjament de l’església va resultar voluntari, previ acord amb la policia.

La vaga general del 5 de desembre de 1974, amb la detenció de 24 persones del Baix Llobregat, dels quals tres eren del Prat, es va redactar un manifest de recolzament. Dirigit a l’alcalde del Prat, a part de diverses entitats pratenques, l’església de Sant Cosme es sumà.

A inicis de 1976 -amb més de 12.000 aturats al Prat-, unes 4.000 persones es reuniren en assemblea a l’església per la falta d’empreses i pel tancament de unes 56 a la comarca. Posteriorment, hagué una manifestació pels carrers del Prat. També en aquest any, un total de 1.500 veïns de Sant Cosme reunits a la parròquia, van reclamar vivendes dignes i definitives. A més, a l’igual que els pratencs del nucli urbà, els veïns del barri de Sant Cosme es sumaren a les queixes per les molèsties dels avions.

A vegades, el patrimoni arquitectònic i la memòria es recolzen per entendre la pròpia realitat històrica. Una memòria històrica ben explicada pel barri de Sant Cosme sobre la seva església, a l’espera de transformar-se en Història i no pas un espai de memòria que ja ho és.