El Prat 1802, el seu propi Fuenteovejuna

Al llarg de la història del Prat hi han esdeveniments que marquen la unió conjunta de la població. El procés llarg sobre els delmes exempts és embolicat i ple d’anècdotes i processos judicials. Durant l’època moderna, els pratencs havien de pagar l’impost a l’església, és a dir, un deu per cent sobre la collita per mantenir la institució. El 1802 s’estableix el traspàs dels impostos de l’Església a l’Estat. Davant això, els pratencs tots a una es negaren a pagar, ja que consistia veritablement en tots els productes del terme municipal que existien. La crispació fou total quan el batlle va ser empresonat i poc a poc tots els regidors del consell, on les amenaces a la població s'incrementaren per part de la policia de l’Estat. Moment puntual de la història, tots a una, quan es produïren els embargs individuals als béns de molts pratencs, començant pels masovers, es negaren a l’entrega dels productes i dels impostos. L’organització pratenca es va iniciar amb la persecució i apedregament dels agents judicials. La desoladora guerra del francès iniciada al 1808 interromp aquest episodi.

L’aldarull de Sant Isidre al Prat de 1742

A mitjans del segle XVII, la immigració francesa al Prat es va agrupar entorn als sants metges Cosme i Damià. Per contra, els pratencs -que estaven una mica més arrelats- administraren sant Jaume i sant Sebastià com a contra per la iniciativa forastera. Però, amb la frenada dels occitans, els nous vinguts començarien a vindre procedent de l'interior de les muntanyes de Catalunya, on s’encarregarien de la capella de sant Isidre.

Des d'inicis del segle XVII organitzaren la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. En el cantó religiós, la processó era portada principalment per bovers, és a dir, per adolescents que havien estat pastors de bous. Al 1742, els dos bàndols enfrontats –per un cantó els naturals i per l’altre costat els forasters- a l’hora de portar el tabernacle del sant no es van posar d'acord; i per aquest motiu, el rector i el consistori van proposar que serien dos membres de cada grup.

Però, un cop es procedia a la processó amb l’església plena de gent, un grup en contra dels bovers forasters es revoltaren crispant a la població present. Seguidament, s’atura l'acte religiós i amb l’ajuda de les forces d’ordre de la ciutat de Barcelona empresonaren, no massa temps, alguns causants de l’aldarull. Sorprèn que molts dels encausats estaven vinculats a la política local del Prat o ho estarien més tard.

Cal Saio, entre pisos i irregularitats

Cal Saio era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat.

El 20 de febrer de 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. Es sol·licitava els dictàmens del Col·legi Oficial d’Arquitectes, a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i del Servei d’Inspecció i assessorament de les corporacions locals. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

Del Fossar Vell al Cementiri de l’Est del Prat

L’aproximació històrica sobre el món funerari al Prat ha estat un interessant i apassionant episodi. Les relacions entre el consistori i l’església van arribar a enfrontaments de tot tipus. Fins a la independència parroquial, els cadàvers del Prat eren enterrats a l’església santboiana i a Santa Eulàlia de Provençana.

Les inundacions provocaven un distanciament considerable, i queixes per no donar les sepultures i rituals oportuns. Hi ha un munt d’anècdotes, algunes tant interessants com les continues demores de més de tres dies per als diferents sagraments. Les riuades feien passar mala passada, quan hagueren difunts que havien d’esperar o ser transportats a través de l’aigua. Per això, una costum del Prat era enterrar els seus morts a les pròpies masies, pràctica molt arrelada fins a mitjans del segle XVI.

Al 1556 es ratificava la independència parroquial del Prat. Després de passar per un seguit de vicissituds i riuades, no va ser fins a inicis del segle XVII que el conjunt eclesiàstic estaria enllestit. Interessant és la documentació quan ens parla al 1608 d’un enterrament en el cementiri de la parròquia on l’home enterrat es va negar. Però, la primera referència fiable fa menció a l’enterrament d’una noia al 1617.

A partir del nou projecte de cementiri a les afores del nucli urbà, promogut per l’epidèmia del còlera, el Prat funerari entrava en una altra etapa històrica. Al 1857, es va prohibir l’enterrament de més morts fins que no es protegís amb una paret de tanca per evitar les profanacions. La paret tenia que ser obrada, ja que l’ajuntament havia instal·lat una tanca de fusta. A l’any següent, l’enterrament d’un infant a l’antic cementiri, parroquial va portar un mal de cap en les relacions consistori-església. Per ordre municipal, el cadàver del nen va ser traslladat al nou cementeri. Per aquesta raó, l’ajuntament va tapiar la porta d’accés a l’antic cementiri, que es podia entrar des de la Plaça de l’Església. Finalment, l’administració local guanyaria la partida al rector. Al 1858, es construïa legalment el Cementiri de l’Est a l’actual carrer Lo Gaiter de Llobregat.

Al 1881, el Bisbat cedia el cementiri antic per a la construcció d’unes escoles noves. La intenció era acabar amb l’estat lamentable del vell fossar i evitar els espolis i vexacions. Cal dir que la nova planta per a les escoles no s’arribaria a realitzar, construint finalment l’actual edifici consistorial al 1905.

Cementiri i còlera al Prat de 1854

El calorós estiu de 1854 va estar acompanyat d’una epidèmia de còlera a la ciutat de Barcelona. Molts barcelonins marxaren als pobles veïns, provocant inclús un augment del contagi. En un primer moment va afectar Barcelona, Mataró, Vic, Manresa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, L’Hospitalet, Gràcia, Cornellà i el Prat.

“los Metges no entenían tal mal, que molta gent moriren sense tenis Sistència; que molts Marits deixábant las pròpias Mullers y las Mullers als seus Marits”. Al Prat, la mort dels seus vilatans va fulminar algunes cases o masies. La gran quantitat d’enterraments va fer que l’església beneís un tros del Camp de l’Església, augmentant el Fossar de Clots, és a dir, el cementiri parroquial.

La història dels cementiris parroquials del Prat està relacionat amb el context històric del moment. Només a partir del microestudi espacial dels cementiris ens marcarà l’atribució cronològica de la nostra història. El cementiri parroquial ubicat al Camp de l’Església, al voltant de l’Ajuntament del Prat, en totes les reformes i ampliacions han aparegut ossos. Només, l’estudi arqueològic i antropològic dels enterraments i les restes humanes ens pot explicar el context sofert pels pratenques i pratenques.