Peixo(s) al Prat

La garantia que ofereix la Història pratenca per als investigadors és sorprenent com extraordinària. Les històries entrecreuades doten sentit al Prat demostrant la veritable formació de l’actual ciutat. Només aquestes relacions i la seva contextualització situen al municipi dins del seu àmbit.

Cal Monjo ha passat a la història del Prat com la masia més antiga que es troba dempeus, datada entre els segles XV-XVI. Del districte de la Ribera, només la ja desapareguda masia de Can Peixo Vell té l’atribució cronològica del segle XVI. Aquesta unitat agrícola va estar lligada a la família Amell, Llobregat, San Joan i Ponsich, on també va ser coneguda com la Torre de Mn. Amell o la Torre Gran. Recorden que al 1556 Joan Amell entregaria dues mujades per a la construcció de la parròquia del Prat, l’actual església de Sant Pere i Sant Pau. Al segle XVIII la família Busquets serien els masovers, fins que al 1933 va ser comprada per la companyia ferroviària i enderrocada al 1957.

A la dècada de 1930 es va construir Can Peixo o Can Peixo Nou per la família Busquets, antics masovers de Can Peixo Vell, per això aquest nom. A la mateixa època la família Ponsich era la propietària de les mujades de Can Peixo Vell, només restava la part que va vendre a MZA. Durant aquest període la propietària era Maria Pilar de Ponsich i Sarriera (comtessa de Torre Saura), va procedir a la urbanització de la finca coneguda com Fondo d’en Peixo.

El mot de Peixo consisteix en una deformació de la paraula peix, ja que la família Busquets tenia l’afició de pescar peixos als canals.

Fondo d'en Peixo: De la II República als nostres dies

La història del Fondo d’en Peixo va lligada a la lluita pels bassals d’aigua. Les problemàtiques salubres per l'estancament d'aigües, sobretot procedent dels desbordaments del sector de la Ribera, provocaven l'acumulació en aquest indret. Va ser aquest motiu, que propicià durant la II República, concretament al 1933, que el consistori comprés aquesta àrea, per realitzar el sanejament i la construcció d’un col·legi -amb directrius de l’escola racionalista-. Paral·lelament, la propietària de la finca, la comtessa de Torre Saura, iniciava la urbanització del sector del carrer Apel·les Mestres, fins als terrenys de la línia del ferrocarril. La disposició dels carrers, avui fossilitzats, marquen una amplada semblant en tots. Principalment, es basava en el pla urbanístic de l’Eixample aprovat al 1931, que incorporava l’amplada d'uns 8 metres, malgrat que hi varen construir carrers de 12 metres. Després de la Guerra Civil, i durant l'anomenat primer franquisme, en aquest indret, es va estar instal·lar la creu dels caiguts, que va ser un projecte d'exaltació feixista. Finalment, entorn al 1975, el parc va ser nombrat parc de l’Albufera, malgrat no va prosperar. Per part de tots els pratencs, hi han anècdotes de tot tipus en aquest indret; àrea naturalista per uns, cultural per uns altres, o simplement peculiar per les vivències i records de la memòria dels pratenques i pratenques.

Can Peixo Vell

L'increment actual de senyals o panells informatius als diferents municipis arreu de Catalunya ha comportat la identificació d'espais històrics o memorials. Aquests han tingut categoria d'unitat única, demostrant que la història són "pòsits" d'un moment puntual. Més enllà d'aquesta errònia concepció de la Història, la no identificació d'estructures descontextualitzades configuren als individus una enriquidora abstracció que potencien encara més el sentit d'unitat. La interrelació entre els elements patrimonials i les persones en certs moments semblen contradictoris, però a vegades les restes són part del paisatge urbà d'una ciutat. Aquest, és el cas dels finestrals gòtics de la desapareguda masia Can Peixo Vell. Aquest habitatge rural del segle XVI, també anomenat Torre de Mn. Amell i en pocs documents del segle XIX com a Casa Gran, va ser desfet al 1957. L'estructura masovera, que semblava més una fortalesa gòtica, va ser construïda amb pedra de Montjuïc, amb el cos econòmic que suposava creuar el riu Llobregat, i sobretot destacable pels seus finestrals gòtics en una vila acostumada a l'austeritat. Recordem que Cal Joanet del Tivis o Cal Tivis edificada a finals del segle XIX a la Bunyola i propietat de Ferran Puig, actualment, conserva un finestral gòtic procedent d'una masia no identificada. En quant a Can Peixo Vell, malauradament, per l’afectació de les vies del tren i l'àrea d'influència del servei ferroviari es va decidir el seu enderroc, com ja hem comentat al 1957. Però en aquest cas, l’Ajuntament del Prat va garantir la protecció dels seus finestrals conservant tres al jardí de la Torre Muntadas i un al Parc del Fondo d’en Peixo.

El patrimoni cultural pot ser musealitzable o susceptible de ser reconegut. Cal dir, que la gestió del patrimoni cultural i de la seva memòria que faci el municipi és considerada com un instrument per establir enllaços de cohesió social, augment de la promoció econòmica o turística i d'una millora en la qualitat de vida. L’objectiu principal és que la població local entengui i consideri el valor de les restes patrimonials. El reconeixement per part dels pratencs d'aquestes estructures comportarà reflexions de polítiques de gestió cultural pel futur.