Aliments al Prat del segle XVIII

El segle XVIII marcaria una nova etapa al Prat, en diversos aspectes. Un és el trencament amb els esdeveniments dels segles XVI i XVII. La importància dels nous productes condicionà l’alimentació d’una població acostumada als aliments del mateix territori deltaic.

La desaparició del pa negre, deixaria pas al pa de blat. A nivell càrnic, la importància de l’abandó del consum de menjar carn de cabra va anar decreixent. L’aviram i les diferents aus de la Volateria s’incrementà a taula; sobretot els preuats capons del Prat, que el mercat barceloní estava tan interessat.

La pesca, principalment de la saboga, al riu seria part de la riquesa d’aquest medi. També, el consum d’anguiles, llobarros, llísseres, llenguados i rèmols era present en algunes llars pratenques. A finals del segle XVIII, el consum d'anguiles i de granotes, va ésser una de les causes d’insalubritat per a molts.

Amb els nous eixos comercials i la vinculació comercial amb els mercats de Barcelona va fer aparició al Prat, els fideus, les mongetes, el sucre, els bescuits i la xocolata. L’hostal que existia al nucli urbà, a finals del segle XVIII, va fer d’aglutinador dels nous productes comercials, com vi negre, bacallà, tonyina, mel, nou moscada, ametlles, pinyons, olives, botifarres blanques i negres, tabac i glaç, entre d’altres productes. La crisi i el paisatge devastador que va patir el Prat durant inicis del segle XIX per la Guerra del Francès, portaria la fam a la majoria de la població.

La pesca de la saboga (1660-1670)

Les activitats pesqueres al Riu Llobregat van ser una pràctica recurrent per part de diversos grups procedents de Cornellà, de l’Hospitalet i del Prat. Des del pas de la barca del Prat fins al mar, el riu hi hagué tanques i petits terraplens per a la necessitat de pescar sabogues. A inicis de la dècada de 1660, els santboians davant l’oportunitat de gaudir d’aquesta pràctica, també comencen a aprofitar aquest recurs, amb pactes amb els diferents grups de pescadors. Aquests, pescarien els dimecres, de dia i de nit, i a tocar al pont de la vila santboiana. Per contra els de l’Hospitalet i del Prat, fora de tot control, i més per tradició i desídia, no obeïen els dies assenyalats, fent la seva, i pescant en terrenys no marcats com a la zona pratenca. A l’any 1662, els de Sant Boi s’enfrontaren amb els de Cornellà, l’Hospitalet i el Prat. Ja que la vila de Sant Boi no podia aturar aigües més enllà de l’estacada, per la zona de Cal Monjo o Torre de l'Estacada, aquest era oficialment el lloc per poder pescar per tots les sabogues. El conflicte va servir per aturar tota pràctica, i com que el grup de santboians varen incomplir el pacte, van ser denunciats. Finalment, Cornellà, l’Hospitalet i el Prat guanyarien la sentència al 1670. Això, només és una recreació d'un apunt quasi testimonial dels conflictes dels pobles del delta per l'aprofitament del riu i de la seva pesca.