La política als cafès (1904-1905)

Actualment, hi han rumors que semblen exagerats alhora de comentar que la verdadera política es fa als bars o tavernes. En petits pobles d’arreu de l’Estat espanyol encara hi ha la verdadera convicció que les relacions polítiques s’estableixen als diferents centres d’oci. Transportant-nos en el temps, això passava o era un rumor fundat al Prat, que la política es feia als diferents cafès de la vila pratenca a inicis del segle XX. Principalment, al Cafè del Pont. Va ser sobretot durant l’alcaldia de Josep Ferrer i Rosell (1894-1905). Però més enllà de l’imperant caciquisme, la realitat sembla ser un altra, ja que s’estava construint l’actual casa consistorial i els espais administratius eren limitats, davant les queixes per a la seva remodelació. Aquesta va ser construïda al 1905, per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig, sota la contracció d’Albert Feu i Guilera.
El Centre Artesà, que estava ubicat a Plaça de la Constitució –actual Plaça de la Vila- núm. 8, va ser creat al 1882 i enderrocat al 1979. Actualment, es troba ocupat per les oficines de La Caixa.
El Cafè del Pont, nom en homenatge a la inauguració del Pont de Ferran Puig al 1873, quan va ser creat, va tenir molta importància per a la vila pratenca. A part de cafè era un centre de reunions i una pensió. La família Martí fins al 1964 es va encarregar de l’espai. Es trobava a la Plaça Constitució núm. 9, i la seva desaparició va significar un gran buit per al punt neuràlgic d’una vila acostumada a la seva presència.
Aquesta finca es troba registrada i té continuació amb la colindant del carrer Ignasi Iglesias núm. 5. Refeta i abandonant la seva importància, es va demolir per a construir al 1970 una oficina de La Caixa, i actualment es troba les oficines centrals de la Companyia d’Aigües del Prat.
Durant 1904-1905, els polítics eren nombrats com honradíssims, qualificatiu pròsper davant la negativa de la immensa majoria de participar a la vida política. Ja que les feines pròpies de treball podien estar perjudicades per les tasques a l’administració. Hi ha moments que el treball era més important que la mateixa política. Això, implicava que els regidors i alcaldes estiguessin ben considerats, malgrat que eren persones amb un poder adquisitiu alt. Sobretot la importància en quant a les seves relacions, perquè el consistori obligava o permetia lluir-se en festes i processons. Les disputes familiars eren constants, però sobretot per l’impost de consums, que era considerat un mal per a la població. La conversacions es feien als cafès, principalment. Les idees de partits eren quasi inexistents, ja que el que aprimava eren els interessos personals. Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli.
A la fi del franquisme i inicis de la democràcia (1970-1979) es va permetre l’enderroc d’aquests espais. El Cafè del Pont i el Centre Artesà eren part del paisatge urbà propi d’una vila que ens endinsava de ple a finals del segle XIX. Avui, no són més que espais allunyats del món cultural pratenc. Però per contra i retornant a la política assenyalada, el que passà més enllà del 1906, és ja una altra història.

Desembussos i neteja del clavegueram al Prat (1968)

Malauradament, la xarxa de clavegueram del municipi del Prat correspon a la segona meitat del segle passat, i sobretot a les obres constructives efectuades durant l’inici de la democràcia. Les inundacions i els diferents precaris desguassos eren un constant i formaven part del paisatge quotidià pratenc. Les queixes de la pudor i la insalubritat de diferents zones provocà una reestructuració del panorama subterrani. Un dels interessants episodis de la nostra història és la desconeguda Colònia Casanovas, iniciada la seva destrucció durant els anys 1941-1942 pels problemes de no haver crear fosses sèptiques viables i els problemes de desguassos evidents. Això considerat com un fet puntual i una problemàtica del sector de la Bunyola, ens indica les petites fites perdudes per la gestió del clavegueram. Va ser davant les inundacions i la xarxa de clavegueram existent al Prat, que a finals de la dècada de 1960 augmentà el pressupost per la renovació total d’aquestes insuficients obres constructives. Responien a diferents obres puntuals i moltes d’aquestes estructures, no soterrades, provocaven problemes d’insalubritat. Aquest projecte municipal es va iniciar al 1967, però va ser sobretot al següent any que es varen realitzar les obres de la seva renovació. Malgrat tot, l’urbanisme creixent durant aquest període va fer que el clavegueram estigués en precari. Les vivendes baixes típiques del pla de reforma de 1916, donava pas a bloc de pisos davant l’allau de gent procedent d’altres regions i dels diferents nuclis de barraques de la ciutat de Barcelona. Això motivà la instal·lació d’una nova xarxa de major caudal. Abans del 1988 quan l’Ajuntament del Prat aprovava la constitució d’Aigües del Prat, S.A., al 1968 la idea del consistori pratenc era poder “municipalitzar” la maquinària i el personal de servei, davant l’amortització d’aquest sistema. El problema del desnivell i de la poca pressió del clavegueram varen donar resultats greus i un cost elevat davant la problemàtica existent. El problema era on anava a desembocar les aigües residuals, intentant canviar la vinculació amb el riu pel mar.