La sort de la incipient història del barri de Sant Cosme és que a vegades pot relacionar-se amb els seus habitants, però també amb les seves entitats. L’associació Grup Infantil Sant Cosme va ser registrada uns dies després de la festivitat del barri a l’any 2000, essent una citació oficial, no pas una menció a la seva tradició i història que va més enllà.
En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.
Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.
La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.
L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.
El barri de Sant Cosme ha estat un focus d’investigació constant de tot tipus. El seu aïllament parcial va ser objecte de la mirada de diversos estudiosos i especialistes de diferents àmbits per analitzar el seu passat més immediat, o si més no, les diferents problemàtiques existents. La debilitada memòria històrica no ha afavorit al seu reconeixement, provocant confusions. Ben culpa té la història actual o recent dels seus espais i les múltiples opinions, però també la Història –per no dir dels historiadors- de no haver sabut explicar els successos de la fràgil i inesperada aparició en terra deltaica.
Els beneficis de la Barcelona olímpica de 1992, també va comportar pressió per a un barri que havia estat centre de drogoaddicció. A finals de 1991, molts veïns van començar a agafar la seva pròpia justícia. La lluita entre els narcotraficants i toxicòmans, va fer ressorgir un nou grup, les patrulles urbanes o manifestacions antidroga. Repartides per tot el barri, principalment a les parades de la línia de bus, van portar a molts toxicòmans a l’Hospital de Bellvitge. Al barri de Sant Cosme, les seves entrades i sortides van ser custodiades per la policia per evitar linxaments. Els sorolls de diversos dispars i amenaces eren l’ordre del dia en un moment puntual de la nostra història.
Les referències a aquest episodi són múltiples. El famós edifici de l’Esqueleto, ubicat l’avinguda Onze de Setembre i l’avinguda del Remolar, que no havia complert la legalitat, va ser escenari d’un dels episodis més impressionants. L’Esqueleto era un lloc problemàtic i que fusionava moltes peculiaritats, on l'edifici només conservava l’estructura de formigó i molts toxicòmans l’aprofitaven per al consum de drogues. Una parella, després de rebre una palissa, van ser amenaçats amb fer-los llançar des del seu sisè pis.
L’Esqueleto forma part de la història del barri de Sant Cosme, però no el seu espai de memòria, ja que l’edifici es trobava al barri de Sant Jordi.
En ocasions, la importància del patrimoni arquitectònic del Prat rau en la seva pròpia història que emmagatzema, més enllà d’una riquesa cultural. La parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, correspon a un edifici d’obra vista combinant una teulada metàl·lica vermella amb grans finestrals.
A part del seu valor com a estructura, el paper desenvolupat durant la dècada de 1970 és d’una importància cabdal per entendre el moviment de lluita al terme del Prat. Franco-Vaticà i Estat-Església, les relacions eren estretes, però les reunions dintre dels espais eclesiàstics estaven no admeses, però havia un pacte per no efectuar accions policials dintre del propi edifici. Potser aquesta permissivitat, va fer que les reivindicacions dels pratencs en moments puntuals convertís a l’església de Sant Cosme i Sant Damià en espai de lluita i convertir-la en peça cabdal per entendre la realitat, malgrat passar inadvertida avui dia.
Al novembre de 1973, uns 400 obrers de La Seda es van tancar voluntàriament a l’església pel conflicte laboral que patien. Finalment, el desallotjament de l’església va resultar voluntari, previ acord amb la policia.
La vaga general del 5 de desembre de 1974, amb la detenció de 24 persones del Baix Llobregat, dels quals tres eren del Prat, es va redactar un manifest de recolzament. Dirigit a l’alcalde del Prat, a part de diverses entitats pratenques, l’església de Sant Cosme es sumà.
A inicis de 1976 -amb més de 12.000 aturats al Prat-, unes 4.000 persones es reuniren en assemblea a l’església per la falta d’empreses i pel tancament de unes 56 a la comarca. Posteriorment, hagué una manifestació pels carrers del Prat. També en aquest any, un total de 1.500 veïns de Sant Cosme reunits a la parròquia, van reclamar vivendes dignes i definitives. A més, a l’igual que els pratencs del nucli urbà, els veïns del barri de Sant Cosme es sumaren a les queixes per les molèsties dels avions.
A vegades, el patrimoni arquitectònic i la memòria es recolzen per entendre la pròpia realitat històrica. Una memòria històrica ben explicada pel barri de Sant Cosme sobre la seva església, a l’espera de transformar-se en Història i no pas un espai de memòria que ja ho és.
El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.
Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.
A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.
Los Chichos, Los Chunguitos, Tony el Gitano, Las Grecas, Rumba Tres, Camarón, El Pelos, Chavis, Los Golfos, Los Calis, Cheles, Bordón 4, El Pelos, Los Chanos o El Chato, van ser alguns músics que amb els seus cassets van inundar les llars d'alguns barris pratencs. Lògicament i per cultura, Sant Cosme, als anys 80 del segle passat, és un dels millors exemples.
Han hagut bandes i personatges importants a Sant Cosme en aquest període, actualment reconeguts com a símbols o delinqüents d’un període concret. La temuda banda del Perejil és un clar exemple, només fruit de la memòria oral.
L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Sense cap mena de dubte, la bicicleta al Prat va transformar la vida quotidiana dels seus habitants a inicis del segle XX. Sobta pensar que els capritxos de la nostra història té futurs incerts, a vegades ens fan crear anècdotes històriques que són més records i un passat llunyà que no pas una història recent. Podríem titular o afegir que el Prat va ser capdavanter en organitzar curses i premis al territori deltaic. Les dificultats de realitzar esport davant els riscos de caigudes, va servir per formar un teixit de bons ciclistes durant la primera meitat del segle XX. Però, no tot era esport, lògicament va ser un ús de transport primordial davant la distància amb diferents districtes i zones llunyanes del nucli urbà.
Avui semblaria una mica il·lusori pensar com es feia l’exposició de premis, ja que les diferents persones que participaren a l’entrega, obrien les seves cases per ensenyar els objectes que donaven en benefici de la causa esportiva. La recreació d'episodis històrics a l'actualitat, ha esdevingut una manera de gestionar la cultura, que força tindria per al món del ciclisme recuperar l'ambient del primer quart del segle XX a la nostra població.
Bloc de l’Agrupació Ciclista El Prat: http://acprat.blogspot.com/
Fa poc temps, la ciutat del Prat va entrar en un discurs social i polític sobre el nomenclàtor dels seus carrers. De moment, el resultat per part de l'administració local ha estat l'eliminació, en part, de la simbologia franquista. Això, es tradueix en les plaques de l'organisme feixista, el Ministerio de la Vivienda. A mode d'exemple, ningú dubte que el barri de Sant Cosme és singular per la seva fisonimia i per les experiències que han portat a ésser peculiar. Hi han detalls que ho fan diferent. A la resta de barris la senyalètica dels carrers es troben esgrafiades en català. Però, el sector del Centre de Sant Cosme, al carrer Tordera, encara hi han les senyals que varen ser utilitzades a inicis dels anys 70, i que en alguns casos van arribar a principis dels 80. Actualment, aquest cartell fa menció del passat, marcant els comerços que existien, un viatge exquisit per pensar en l'activitat dels anys 80 entorn al carrer Tordera.
Graffiti al carrer Tordera ubicat al barri Sant Cosme. Amb l’eslògan de “Barcelona posa’t guapa”, el municipi del Prat es va contagiar del moviment de pressió de la capital barcelonina, per la neteja i l’incivisme en el qual es vivia, sobretot a partir de la concessió dels Jocs Olímpics. El 22 de març de 1990, l’anomenada Mesa Cívica Antidroga composta pels barris Casa Jardí (actual Cases de la Seda), la Barceloneta, el Llevant, Polígon la Granja, Sant Jordi i el grup cívic Sant Cosme, organitzaren una manifestació davant la delinqüència i la presència de droga a la ciutat. A les pancartes es va poder llegir “El Prat contra la droga”, amb la lectura final d’un manifest per part del desaparegut escriptor Paco Candel. Les queixes contra els traficants de drogues varen ser evidents en les proclames, amb la col·laboració dels comerços tancats com a acte de recolzament. Recordem, que el dia 2 de març va haver-hi l’operació policial més contundent al barri de Sant Cosme, anomenada Cosmos, contra el tràfic de drogues.
L’Obra Sindical del Hogar, que era un organisme franquista del Ministerio de Vivenda, va realitzar un pla d’urbanització al sector més pròxim a l’aeroport, com a mal menor, per albergar als barraquistes de Barcelona a l’any 1964. Aquests barraquistes que van vindre al nou barri procedien de les estructures d’habitatge auto-construïdes al voltant de la ciutat; principalment, a partir dels incidents de les inundacions de 1962 i els despreniments de la muntanya de Montjuïc al 1967. El primer nucli poblacional, va fer que les carències de material constructiu i les deficiències edificatives fossin considerades precàries, que ascendien a la xifra d’unes 1500 vivendes. Les mobilitzacions i queixes de finals de la dècada dels anys 60 a l’Obra Sindical del Hogar, va fer reactivar el moment associatiu del barri. Amb categoria de vivendes provisionals per part de les administracions, varen tenir categoria definitòria, malauradament. Ben lluny en va quedar l'arquitecte, l'enginyer i el jardiner que tant necessitava l'urbanisme pratenc en aquest moment puntual de la història pratenca.