Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava

Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.

Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.

El Noi Baliarda i el rapte de dones del Prat (1849)

En ocasions i malauradament, la nostra història del Prat es veu engrandida per la proximitat amb la ciutat de Barcelona i pel lloc estratègic que ocupa.

El Noi Baliarda, va ser un revolucionari progressista de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar. Durant la segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849), la seva actuació anava en contra de la política centralitzadora dels governs moderats espanyols, controlant el territori des del massís del Garraf fins al Vallès. El govern de la reina Isabel II, a càrrec del general Narváez, va originar una política centralista dictatorial, donant lloc a la Guerra dels Matiners.

Juntament amb els carlins lluitaren partides republicanes federals com la del Baliarda. Després de la derrota als boscos de Sant Fost a la zona de Sant Cugat del Vallès a mitjans de gener de 1849, les pressions a molts indrets s’intensificaren.

Durant el conflicte bèl·lic, el Prat va ser saquejat en continues ocasions, malgrat l’intent de fortificació de la vila. La política pratenca amb directrius del govern central va fer que els regidors en moltes ocasions fossin amenaçats. Abans d’acabar la guerra, la partida de Baliarda a l’abril de 1849, amb un total d’uns 40 homes, creuaren el pas de la Barca i es van dirigir cap al nucli urbà. Van anar a buscar a tres regidors que no es trobaven als seus habitatges. Aquest motiu va comportar el rapte de les seves dones, i més tard marxant cap al poble de Viladecans.

Al maig de 1849 acabada la guerra, es va crear una nova comissió local encarregada d'estudiar les conductes dels veïns pratencs. Desconeixem la sort de les dones raptades, però a l’estiu de 1850, a l’actual carrer Baliarda del barri de Sant Andreu de Barcelona, va ser abatut pels Mossos d’Esquadra i un esquadró de Cavalleria el Noi Baliarda.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Prat, "prats" i altres curiositats

Des del segle X el delta del Llobregat ha estat un territori conreat i aprofitat pels seus recursos. Malauradament, des d’una òptica barcelonina, les propietats feudals anaven creixent, amb la proporció a mode d'onada de donacions i vendes d’un territori d’explotació agrícola i ramadera relativament nou. Des del control de Montjuïc, a partir del seu Castell de Port, i la influencia amb l’estany del Port, al segle XIV es veurà un augment recaptatori als anomenats "prats" i també a l’altre vessant de la muntanya, tocant a l’actual barri del Poble-sec. D'aquesta apropiació, el mot que apareix als documents, fa referència als "prats", d’aquí que alguns historiadors varen confondre aquest topònim amb les terres de l’Hospitalet (Santa Eulàlia de Provençana) i del Prat. Malgrat tot, responien a terrenys de l’actual Zona Franca i la Marina barcelonina en el seu origen. Al 1323, la ramaderia barcelonina estava principalment ubicada al fossar dels jueus, davant les queixes, els consellers de la ciutat de Barcelona promulgaren un ban prohibint la pastura en aquest indret i que entressin a la ciutat, exceptuant “quels maellers pusquen tenir lur bestiar en lo Prat fexuriat et en lo Fossar dels Jueus”. Aquest va ser un al·licient perquè els ramaders barcelonins iniciessin un procés d’acaparament de territori, que en un primer moment significà la colonització de les terres de la Marina barcelonina, més tard Santa Eulàlia de Provençana -inclouent a l'actual terme del Prat- fins a arribar al Remolar (Sant Boi-Viladecans). No tot va ser una expansió consentida, ja que les disputes entre ramaders pratencs i sobretot pagesos prohibiren el pasturatge. Les tanques formarien part del paisatge pratenc, davant la invasió permesa per la ciutat de Barcelona.

La imatge presentada correspon als antics camps de Can Carlets a l'actual Eixample Nord.

Pudor al Prat: entre la fama i la realitat

Els rumors i malentesos també han format part de la història del Prat. És ben cert la irònica, i de vegades assumida anècdota, sobre el poble de la pudor. Més enllà d’una realitat complerta hagueren diferents factors que es poden desmentir davant la xulesca postura dels pobles veïns. Per al municipi del Prat, l’autovia de Castelldefels no ha estat mai una fita urbana, més enllà de la seva importància davant la unió dels diferents pobles que la travessen. No ha format part de la nostra realitat com a poble, sinó que davant la seva construcció va perjudicar el creixement urbanístic cap a l'àrea del Pas de la Barca o l'actual Eixample Nord. Els pratenques i pratenques han viscut d’esquena a un límit imposat pels diferents plans radials d’unió amb la ciutat de Barcelona. La història també s’escriu amb les anècdotes i a vegades amb els somnis de la seva població; la tasca d’arribar o no a ser identificada ens apropa encara més a la memòria històrica. L’aproximació a una història de la pudor al Prat podria ser una realitat, però les problemàtiques de la seva fama no és del tota certa. Principalment, va ser l’autovia de Castelldefels la que va ocasionar la identificació pratenca amb la pudor. Al terme de Viladecans, a tocar amb el Prat, els residus estancats a l’estany de la Murtra va fer que la gent que procedia del sud identifiqués la pudor amb el Prat. Igualment, la zona de Can Pi a l’Hospitalet de Llobregat, a mitjans de segle XX, els residus orgànics que servien a l’alimentació de porcs i l’aprofitament de les pells dels conills, va fer que abans d’entrar al terme del Prat, les diferents persones que procedien de la capital, per la seva proximitat, l’identifiqués amb el Prat. Dos realitats que va assumir el Prat. Més enllà, l’atorgament no va ser una mentida complerta, ja que la zona industrial als anys 60 i 70 va provocar que els pratencs sofrissin les conseqüències de l’activitat empresarial. L’entrega de mots i del nomenclàtor, com per exemple al carrer Eusebi Soler, li va atorgar el qualificatiu del carrer dels pixats. Durant la dècada de 1930, amb les diferents associacions com Amics del Llibre, Associació de Pares de Família i Lo Llobregat, no varen aportar una identificació cultural amb el propi carrer. Capritxos d’un destí per la mentalitat popular, va fer que la sortida d’emergència del Cine Moderno donés aquesta toponímia identificativa amb la pudor i les necessitats. Les emergències fisiològiques i el pudor va fer que el qualificatiu fos merescut. El no reconeixement i la no senyalització del carrer dels pixats pot comportar el seu abandó. La mentalitat popular a mantingut viva la identificació del carrerer, però només recollint la visió i registrant les diferències dóna pervivència a una realitat ben present avui dia.

"In terminio Lanera"

El delta del Llobregat s’ha format a partir de riuades i estanyols, per aquest motiu la primera menció documental fa referència a aquesta terra de llacunes –Lacunaria-. Actualment, l’estany del Remolar delimita els termes de Sant Boi, Viladecans i el Prat. Diferents estudis geològics mostrem que els estanys, mentre més allunyats de la desembocadura del riu Llobregat, més antics serien. Per tant, del nostre municipi, l’estany del Remolar, que ens marca un antic braç del riu Llobregat, es pot considerar el més antic. Després d’aquest, vindrien el complex Illa-la Ricarda-la Magarola, la Podrida i finalment la Messeguera. Amb quasi tota probabilitat durant la seva formació era un bé comunal amb l’aprofitament de la vegetació i pesca, que es va prolongar fins a les desamortitzacions al segle XIX. Per tot això, el nostre origen com a formació pratenca l’hem de situar al Remolar, quan es fa menció a l’estany de Lannarie i a l’antic curs del riu a l'any 965.