Encant i draps a l’època moderna del Prat

Qui diria que un encant està relacionat amb el món dels morts. Doncs l’encant era una subhasta pública dels béns dels difunts per pagar els seus deutes. Normalment, en altres poblacions es realitzaven a la plaça de la Vila, en el nostre cas a les mateixes masies pratenques del propi difunt o a les cases del nucli urbà. Tot era encantat, des de la pròpia casa fins a l’escombra. Des del segle XIV fins al segle XVIII, el bé més preuat era la roba.

La tifus, la pesta, la verola, la grip, la bronquitis, la tuberculosi, el paludisme, el còlera, l’escarlatina, la verola, la tos ferina, la diftèria i la disenteria eren algunes malalties que van provocar la defunció de la població del Prat. Al passar a millor vida, els familiars es trobaven amb un problema per donar-li sepultura.

La documentació històrica al segle XIV ens parla de draps de lli per als morts, a vegades anomenats draps de mortalla. Aquests servien per embolicar els cadàvers, pràctica que perdurà fins a mitjans del segle XVII. D’aquests draps per cobrir els cossos, no sabem si alguna vegada va haver-hi algun pratenc dedicat a l’ofici, però la majoria de vegades eren comprats al nucli de Sant Boi de Llobregat. Al segle XVIII, tot canviaria amb la posada a escena de la millor indumentària al mort, com a ritus per vestir-lo amb les millors vestimentes.

Paludisme i carrabiners (1902)

A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionat important -per la pressió que exerceix Barcelona-, és l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofes amb la capital ha fet en alguns barris propers unir-se tan urbanísticament com culturalment. No posaré exemples per no caure en errors, però la fusió comporta il·lusió però també desesperació. Un dels valors per poder marcar aquesta distància, és la seva història i més encara els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, que han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La seva riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals.

Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa del municipi d’aquest procés, és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context històric ample. Tan de bo, seria reconèixer aquest lluita amb el medi, sobretot de la zona de la Bunyola, davant la malaltia. Un d’aquests espais per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte.

Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina arsènic i extractes amargs), que amb una dosi de 6 diàries durant dos setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, continuant la seva cura amb la dosi de dos diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida.

La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu. Juntament, amb experiments a Ostia i Cavallino-Treporti a Itàlia al 1901, i en Nona a l’antiga Dalmàcia al 1902; al Prat es varen realitzar al 1902. El resultat va ser sorprenent, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu tota aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918, van demostrar la seva ineficàcia en tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar –dipositat a l’arxiu del Ministerio de Defensa-, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle XIX i inicis del segle XX. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país. Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme.

Tendals de mar

Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.

Cal dir que era un pràctica que a finals de la dècada de 1920 havia proliferat per part de barcelonins que s’instal·laven de forma -il·legal- al Prat. Aquest projecte esmentat era conegut com "Baños de Mar", que va ser dissenyat a tocar a l’aeròdrom i de l’Aeronàutica Naval. Davant la negativa, dos anys més tard, es va intentar crear un nou balneari a la platja anomenant-lo en aquests moments "Baños El Paraiso", entre el Remolar i la caserna dels carrabiners. Però en aquest cas, l’oposició d’Eusebi Bertrand va impedir la seva realització. Al 1933, la instal·lació d’un hotel-restaurant-bar a la Casa del Mar va fer proliferar tendals a la platja durant l’estiu. Fins i tot havien autobusos que anaven fins a les noves dependències lúdiques. Les oficines estaven situades al carrer Ganduxer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els tendals –de mar- varen proliferar a les platges del Prat durant els inicis de la dècada de 1930, però l’oposició d’Eusebi Bertrand a les seves terres va fer desplaçar el turisme fins a la zona militar. També la negativa d'aquest turisme tant a prop de l’aeròdrom va ocasionar problemes per als militars enclavats i sobretot amb la Comandància Marítima. Durant la Guerra Civil, aquest turisme va desaparèixer i més tard durant el franquisme amb la creació del nou aeroport i la zona militaritzada del Remolar va trencar les aspiracions estivals de molts barcelonins. El topònim “tendal” -entorn a la ciutat de Barcelona- té un origen documentat al voltant de 1860. A finals del segle XVIII hi ha les primeres pràctiques de cases de banys de mar a la platja de la Barceloneta, però a mitjans del segle XIX els banys de la Barceloneta i de l’Astillero varen fer proliferar una nova activitat lúdica. Era crear casetes amb rodes i tendals per a protegir-se del sol. Pràctica que es va anant desplaçant a les platges de l’Alt Maresme, i que a la dècada de 1930 era una realitat al Prat.

Estany de la Ricarda. Paludisme i carrabiners

L’Estany de la Ricarda a la dècada dels 20 del segle passat, juntament amb els estanys de l’Illa, Podrida, Massaguera i la Murtra, es va veure afectat per l’última epidèmia de paludisme a la zona deltaica. Aquest motiu inicià els treballs per unir els estanys -que eren reductes aïllats- amb el mar, la intenció era facilitar la circulació d’aigua per la no proliferació de les larves del mosquit causant del paludisme. Els carrabiners del Prat i la Comandància de Barcelona varen veure afectats els seus serveis per avaluar les noves directrius, a més, la construcció d’altres casetes més allunyades de la costa, i per tant de la zona de la Bunyola de la qual ocupaven, propicià el control contra l’epidèmia. En aquests moments, per fer front a la infermetat paràsita, els carrabiners havien d’estar vestits amb barret, vel, guants i bandes, durant els mesos d’estiu. També, es varen destinar barques a cada estany per facilitar la comunicació del front marítim. Tot s’incrementà encara més, ja que el Prat s'havia iniciat al cultiu de l’arròs, amb un augment dels contagis pels bassals d’aigua que incrementaren la presència dels mosquits. Les noves dependències construïdes dels carrabiners es varen distribuir amb unes noves habitacions per aïllar els individus que patien el paludisme. Majoritàriament, les persones que varen allistar-se al cos dels carrabiners, afrontant-se a les penúries, procedien de l’antiga zona espanyola del Protectorat del Marroc.