Cal Saboia, prostíbul pratenc

Al llarg dels segles XVI-XVII hi han denúncies d’alguns pagesos pratencs als diversos bisbes, acusant als seus veïns de les immoralitats com la bruixeria, l’adulteri o la prostitució.

Parlar de prostíbul al Prat a l’actualitat és fer referència a l’actual Top Models, però ben conegut, a mitjans del segle XX, és la casa de pagès reconvertida coneguda com a Cal Saboia. Ubicada entre l’avinguda Anselm Clavé i el carrer Ignasi Iglesias, justament a l’entrada o sortida d’una vila, va fer trontollar l’ordre moral pratenc. Com a Bar Saboia des de 1931 estava registrat com a prostíbul. Les dones que hi treballaven eren de fora de la vila pratenca, essent molt famosa la denominada “la Mallorquina” que va arribar la seva repercussió i popularitat fins a la menció a diverses cites eclesiàstiques.

Durant la II República, moltes reunions clandestines escollien el prostíbul per la seva discreció on va ser un lloc de reunió per excel·lència; però ja a la Guerra Civil el grup anarquista del Prat es posicionà en contra i seria clausurat per exercir la prostitució i el joc.

Un cop acabada la guerra el franquisme, on ja proliferaven aquests centres a la capital de Barcelona, Cal Saboia obriria les portes fins al tancament al 1956, amb la prohibició oficial de la prostitució, malgrat que va perdurar fins a inicis de la dècada de 1960. Sectors conservadors i catòlics es posicionaren en contra del local on l’afluència de públic tant dels pratencs com barcelonins era impressionant. Sobretot va provocar molt aldarull el problema de les infeccions, i van ser molts sanitaris que avisaven dels contagis. La seva publicitat en els primers moments com a Café-Bar Dancin Saboya oferia “Servicio esmerado. Abierto día y noche”.

L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

L’església de Sant Cosme i Sant Damià. Parròquia obrera

En ocasions, la importància del patrimoni arquitectònic del Prat rau en la seva pròpia història que emmagatzema, més enllà d’una riquesa cultural. La parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, correspon a un edifici d’obra vista combinant una teulada metàl·lica vermella amb grans finestrals.

A part del seu valor com a estructura, el paper desenvolupat durant la dècada de 1970 és d’una importància cabdal per entendre el moviment de lluita al terme del Prat. Franco-Vaticà i Estat-Església, les relacions eren estretes, però les reunions dintre dels espais eclesiàstics estaven no admeses, però havia un pacte per no efectuar accions policials dintre del propi edifici. Potser aquesta permissivitat, va fer que les reivindicacions dels pratencs en moments puntuals convertís a l’església de Sant Cosme i Sant Damià en espai de lluita i convertir-la en peça cabdal per entendre la realitat, malgrat passar inadvertida avui dia.

Al novembre de 1973, uns 400 obrers de La Seda es van tancar voluntàriament a l’església pel conflicte laboral que patien. Finalment, el desallotjament de l’església va resultar voluntari, previ acord amb la policia.

La vaga general del 5 de desembre de 1974, amb la detenció de 24 persones del Baix Llobregat, dels quals tres eren del Prat, es va redactar un manifest de recolzament. Dirigit a l’alcalde del Prat, a part de diverses entitats pratenques, l’església de Sant Cosme es sumà.

A inicis de 1976 -amb més de 12.000 aturats al Prat-, unes 4.000 persones es reuniren en assemblea a l’església per la falta d’empreses i pel tancament de unes 56 a la comarca. Posteriorment, hagué una manifestació pels carrers del Prat. També en aquest any, un total de 1.500 veïns de Sant Cosme reunits a la parròquia, van reclamar vivendes dignes i definitives. A més, a l’igual que els pratencs del nucli urbà, els veïns del barri de Sant Cosme es sumaren a les queixes per les molèsties dels avions.

A vegades, el patrimoni arquitectònic i la memòria es recolzen per entendre la pròpia realitat històrica. Una memòria històrica ben explicada pel barri de Sant Cosme sobre la seva església, a l’espera de transformar-se en Història i no pas un espai de memòria que ja ho és.

El Centre Comercial del Prat: un lloc de memòria?

La tensió política viscuda a l’Ajuntament del Prat de Llobregat entre els anys 1971 i 1973 va comportar part de la nostra història recent. A l’hivern de 1971, l’alcalde pratenc volia estalviar les crítiques i les problemàtiques amb l’oposició i convocava els plens ordinaris cada 3 mesos. En aquestes dates eren notícies les vivendes i polígon industrial de Cal Saio, el cobriment de l’estany de l’Illa i el desviament del riu Llobregat.

Més enllà d’aspectes polítics, el grup Carrefour s’aprofitava de la legislació vigent, instal·lant el primer hipermercat a Espanya al terme municipal del Prat de Llobregat. La companyia comercial francesa va escollir els terrenys de Can Bou, destruint la masia de caire senyorial del segle XIX envoltada de 20 mujades.

El dia 5 de desembre de 1973 s’inaugurà Carrefour, amb una festa d’obertura important, amb artistes invitats de la talla de Mary Santpere, Don Carlo Group y María José, Niño de Baena, José Casas, Ana Kiro, Capi Romero, Marlyk y Plans, Víctor Balaguer, Boby, Los Gazulla, Julio Madrid y Mireya, presentats per Ricardo Ardévol i Tony Guerrero. A més, els primers dies es sortejava un Renault 5 i 10 frigorífics, tot aprofitant les vendes nadalenques de 1973.

El Centre Comercial va ésser realitzat en 6 mesos amb una superfície de 100.000 m² i 30.000 m² de paviment de formigó. El pàrquing va ser construït en 45 dies amb una capacitat de 2500 vehicles, i la construcció d’accessos en 15 dies. Es desconeix els aspectes econòmics que van comportar al consistori pratenc, les tasques de cobriment d’una part de la Bassa del Prat, l’eliminació de l’hàbitat masover, els materials emprats, etc.

Malgrat totes les adversitats i congratulacions, el primer centre comercial forma part dels nostres llocs de memòria històrica, segurament amb una major càrrega sentimental quan desaparegui. Lluny quedà les pràctiques de cotxes al pàrquing, els jocs de nens amb els carros abans del nous sistema de protecció amb una moneda, les visites de la inundació de l’antiga Bassa del Prat i els més atrevits fent el viatge a peu per damunt de l’Autovia de Castelldefels cap al Carrefour o Pryca a fer el berenar dintre del propi establiment.

Sant Cosme i Cal Cisquet Natrus

El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat al 1974 -sense ús- configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament.

Més enllà d'una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle XVI, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle XVIII per part de la família barcelonina Tusquets.

A inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. Al 1970 va ser enderrocada dins projecte d’expansió del barri de Sant Cosme.

Plaça Blanes i Cal Miquelet del Serra

La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra al 1976. Ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc, són detalls que marquen però alhora trossejant el territori. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi.

Amb el creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina- amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud-, ja iniciat a mitjan del segle XX, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra. Masia amb moltes modificacions però d’una extensió de setze mujades conreades. La ubicació de la masia es trobava a l’actual Plaça Blanes, inaugurada per la Festa Major al 1982, després de reclamacions i lluites veïnals.

L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. Actualment, la nova inauguració de la plaça Blanes, com totes les modificacions arquitectòniques, comporta en alguns casos satisfacció, menyspreu o indiferència, però a vegades també enyorança. Interessant les aportacions que s’estan vivint recordant els jocs infantils, les reivindicacions, les anècdotes o el seu passat agrícola. Però el que sorprèn encara més, és l’oblit de Cal Miquelet del Serra en el nomenclàtor al voltant de l’actual plaça.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció

El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.

Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

Evita-Franco (el Prat, 1947)

L’intent dels pratencs i pratenques per diferenciar-se de les notícies del que passa a l’aeroport amb el municipi ha estat una problemàtica que encara perdura. Les informacions periodístiques fent referència a aspectes que passen a l’aeroport mesclant-se amb el Prat, ha fet créixer l’esforç dels habitants per desmarcar-se d’aquest aeroport que ha condicionat el passat i el futur del Prat. Després de moltes reclamacions i queixes, finalment, les instal·lacions aeroportuàries oficialment s'anomenaran Aeroport de Barcelona-el Prat, raonant-se com a justícia històrica. Justícia o no, error històric o no, sembla que aquest qualificatiu és el més adient a l’actualitat. Però més enllà d’aspectes polítics i econòmics és cert que no respon a una realitat històrica o justícia històrica aquesta mescla.

No endinsar-nos en aquesta problemàtica, com a fet històric interessant per veure la dinàmica i la relació vilatana amb els fets aeroportuaris una de les dates importants per al règim franquista, va ser el 26 de juny de 1947. La visita d’Eva Perón, Evita, a Barcelona, amb destí final al Vaticà. Podem afirmar que el Prat es va "decorar" amb banderes d’Argentina i d’Espanya i tapissos al pas de la comitiva. La carretera fins a l’aeroport va quedar tallada, i des de la Plaça d'Espanya de Barcelona fins a l’aeroport va ser un clamor de molta gent que van estar, majoritàriament, obligats a animar i participar a l’acte. Ja que moltes empreses van retardar l’accés al treball per oferir una rebuda multitudinària. La memòria històrica al Prat sobre aquest esdeveniment és quasi inexistent, només els barcelonins van acudir i molts van ser obligats a tributar l’homenatge i simpatia a María Eva Duarte de Perón. 5 anys i un mes exactament de la visita a Barcelona, el 26 de juliol de 1952, moria Eva Perón.