La Casa del Mar

La Casa del Mar ubicada dins del recinte aeroportuari és tan important per a la història recent pratenca com desconeguda. Creada el 1915 com a seu social militar, pròxima a la platja del Remolar, s’accedia des de la carretera de la Volateria, passant abans per Ca la Morena i Cal Conde, dins del complex militar de l’Aeronàutica Naval. Actualment, la propietat correspon a l’Estat espanyol essent protegida dins del catàleg de patrimoni arquitectònic del Prat.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Els antecedents de l'Agrupació Ciclista El Prat

Sense cap mena de dubte, la bicicleta al Prat va transformar la vida quotidiana dels seus habitants a inicis del segle XX. Sobta pensar que els capritxos de la nostra història té futurs incerts, a vegades ens fan crear anècdotes històriques que són més records i un passat llunyà que no pas una història recent. Podríem titular o afegir que el Prat va ser capdavanter en organitzar curses i premis al territori deltaic. Les dificultats de realitzar esport davant els riscos de caigudes, va servir per formar un teixit de bons ciclistes durant la primera meitat del segle XX. Però, no tot era esport, lògicament va ser un ús de transport primordial davant la distància amb diferents districtes i zones llunyanes del nucli urbà.
La privilegiada posició del Prat dins del delta del Llobregat -territori planer-, va fer proliferar a inicis del segle XX l’ús de les bicicletes. Les estadístiques i comparacions amb altres poblacions eren impressionants, ja que contava amb un cens alt respecte altres viles catalanes. Estaven registrades al 1917, 73 bicicletes, en contraposició a només una motocicleta. Cal dir, que la majoria de propietaris de bicicletes estaven al nucli urbà, ja que els camins estaven mig ben pavimentats. L’ambient rural estava un poc desafavorit pels camins intransitables, malgrat l’intent d’unir la població amb la Volateria.
La importància de la bicicleta va fer que al 1916, la Festa Major del Prat va incloure una cursa de bicicletes, malgrat que no coneixen el recorregut, tot fa pensar que continuaven la tradició de curses des de la Ricarda al nucli urbà. Davant aquest panorama en augment, el Prat va aglutinar al 1923 la Festa del Pedal. La concentració més gran de bicicletes de tot Catalunya. A la dècada de 1920, va existir la Penya Ciclista del Prat de Llobregat, molt arrelada al municipi i a la comarca. Aquesta organitzà el Gran Premi Sestal, en honor a la marca de bicicletes de la casa Sestal. Però pel que fa a la XI Festa del Pedal, nascuda de la desapareguda Touring Club Ciclista, va ser organitzada el 6 de maig de 1923, després d’onze anys d'història en diferents poblacions importants de la geografia catalana. La peculiaritat de la festa és que el consistori i els diversos personatges il·lustres de la població feien donacions d’objectes, d'obres d’art, de bicicletes, de perfums, de joies, i fins i tot de galls potablava. Tot un gran èxit, amb més de 1700 ciclistes. La població aleshores es situava entorn als 3600 habitants. Avui semblaria una mica il·lusori pensar com es feia l’exposició de premis, ja que les diferents persones que participaren a l’entrega, obrien les seves cases per ensenyar els objectes que donaven en benefici de la causa esportiva. La recreació d'episodis històrics a l'actualitat, ha esdevingut una manera de gestionar la cultura, que força tindria per al món del ciclisme recuperar l'ambient del primer quart del segle XX a la nostra població.
Deixant de banda l'esperança, també al 26 d’abril de 1925, la Penya Ciclista del Prat organitzava la Copa Janer. El guanyador rebia 75 pessetes i l’Ajuntament atorgava una obra d’art. El recorregut també va ser el conegut com la Ricarda, que des d'aquesta finca s'anava fins a l’actual plaça de la Vila.
Davant l’actual proliferació d’iniciatives empresarials de tendes especialitzades entorn a la bicicleta, durant la dècada de 1920, hi havia la desapareguda casa Ciclos Andreu al carrer Ferran Puig núm. 9.
Els antecedents són clars i evidents. Això, faria que al 1932 es creés l’Agrupació Ciclista el Prat. Amb l’antiga seu, ja abandonada, al carrer Santiago Rusiñol davant de Cal Sadurní, que encara conserva la senyalització com a un pas del temps remot; actualment, es localitzen al barri de Sant Cosme al carrer Riu Ebre núm. 21. El farciment d’activitats proposades donen a l’agrupació un caire esportiu, festiu i de germanor insòlit.
Bloc de l’Agrupació Ciclista El Prat: http://acprat.blogspot.com/

Bloc del grup de Mountain-bike dins de l’Agrupació: http://bikeacprat.blogspot.com/

Tendals de mar

Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.

Cal dir que era un pràctica que a finals de la dècada de 1920 havia proliferat per part de barcelonins que s’instal·laven de forma -il·legal- al Prat. Aquest projecte esmentat era conegut com "Baños de Mar", que va ser dissenyat a tocar a l’aeròdrom i de l’Aeronàutica Naval. Davant la negativa, dos anys més tard, es va intentar crear un nou balneari a la platja anomenant-lo en aquests moments "Baños El Paraiso", entre el Remolar i la caserna dels carrabiners. Però en aquest cas, l’oposició d’Eusebi Bertrand va impedir la seva realització. Al 1933, la instal·lació d’un hotel-restaurant-bar a la Casa del Mar va fer proliferar tendals a la platja durant l’estiu. Fins i tot havien autobusos que anaven fins a les noves dependències lúdiques. Les oficines estaven situades al carrer Ganduxer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els tendals –de mar- varen proliferar a les platges del Prat durant els inicis de la dècada de 1930, però l’oposició d’Eusebi Bertrand a les seves terres va fer desplaçar el turisme fins a la zona militar. També la negativa d'aquest turisme tant a prop de l’aeròdrom va ocasionar problemes per als militars enclavats i sobretot amb la Comandància Marítima. Durant la Guerra Civil, aquest turisme va desaparèixer i més tard durant el franquisme amb la creació del nou aeroport i la zona militaritzada del Remolar va trencar les aspiracions estivals de molts barcelonins. El topònim “tendal” -entorn a la ciutat de Barcelona- té un origen documentat al voltant de 1860. A finals del segle XVIII hi ha les primeres pràctiques de cases de banys de mar a la platja de la Barceloneta, però a mitjans del segle XIX els banys de la Barceloneta i de l’Astillero varen fer proliferar una nova activitat lúdica. Era crear casetes amb rodes i tendals per a protegir-se del sol. Pràctica que es va anant desplaçant a les platges de l’Alt Maresme, i que a la dècada de 1930 era una realitat al Prat.

Lluny queda la Volateria

L'aeròdrom de La Volateria es va iniciar la seva construcció a 1916. La finca de la Volateria, topònim per la gran quantitat d’aus que estaven campant a l’Albufera, es convertirà en el primer aeròdrom del Prat. A més, al 1921, s’instal·lava la Escuela de la Aeronáutica Naval, abandonant-la el 1931, i per aquest motiu posteriorment l’aeròdrom passaria a pertànyer a l’Aviació Militar. Amb la incorporació de la companyia Iberia del recorregut Madrid-Barcelona des de l’any 1927, al 1928 Lufthansa inaugurava el servei Berlín-Barcelona. Amb motiu de l’Exposició Universal es va poder veure el Graff Zeppelin, d’importància per a veure les capacitats tecnològiques per a una societat bàsicament agrícola. També hi hagué el camp francès de la companyia Latécoère (més tard Air France), que des de 1920 havia establert el servei aeri postal. Josep Canudas, que va ser el primer pilot català, tenia un petit aeroport particular. Amb l’inici de la Guerra Civil, al juliol de 1936, els camps aeronàutics es van unificar depenen de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya i després del Ministeri de Defensa.