De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.

Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.

Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.

Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.

La llegenda d’una ànima en pena

La llegenda del rei Artús va ser popular al territori deltaic, sobretot a Provençana, l’actual l’Hospitalet de Llobregat. Una part del Prat fins a la seva independència al segle XVI era possessió de Provençana, que correspon a l’Illa de Banyols. Aquesta llegenda tradicional correspon a una mescla entre el Rei Artur, personatge del segle VI i membre de la taula rodona, i de la tradició del Mal Caçador.

Una nit de Nadal, Artús va abandonar la Missa del Gall per córrer darrera d’una llebre blanca, que anteriorment ja se li havia escapat i estava obsessionat. Va ser condemnat a córrer eternament darrera d’aquesta llebre. Posteriorment, en una nit de Nadal, dos masovers van sortir a caçar ànecs salvatges i van desestimar les campanades de Santa Eulàlia de Provençana. La mala sort és que va aparèixer Artús amb els seus gossos i al davant la seva llebre, els dos masovers es van llançar també a la persecució. Es diu que un va desaparèixer sota el fang i l’altre va aparèixer en estat de bogeria.

La llegenda present a Catalunya, és coneguda com Artús el Damnat, que correspon a una ànima en pena. La tradició diu que cada any durant la nit de Nadal es sent un soroll procedent del seu corn.