Aeroport del Prat i masies de l'Albufera

Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes.

El districte desconegut de l'Albufera ha estat ocupat per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles X i XI fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del Riu Llobregat: l'Estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats, en el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d'intencions i propostes per al territori deltaic.

Durant la dècada de 1930, una de les primeres masies a ser derruïda per l’ampliació de l’aeroport va ser Cal Rosset. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003 Cal Xeix, Can Camins i Cal Llísera.

Embarcador del Remolar

La zona militar del destacament del Prat respon a un dels episodis històrics més ocults del nostre municipi. La protecció i les directrius militars de les maniobres efectuades en aquesta àrea, han estat dissenyades sota un control de l’Estat espanyol al llarg de la seva pervivència.

Al llarg del segle XIX hi hauran un munt de plets sobre els drets comunals d’aquesta partió del Remolar, on al final d’aquest segle els propietaris particulars aniran guanyant terreny d’una terra que al llarg de la seva història era comunal.

Justament a finals del segle XIX, un cop s’inicià les desamortitzacions als dominics, s’instal·la un nou destacament o zona militar a l’antiga finca de la Volateria. Parlar d’aquest paratge ens pot abocar a reflexionar sobre la Sra. Palmira, que va viure al polvorí militar, però això ja és una altra història. L’Estat espanyol va dissenyar una zona militar que en part encara existeix a l’actualitat, però moltes estructures han anat desapareixen. La construcció d’un polvorí, les diverses dependències, un sistema de drenatge de les aigües per controlar el Remolar i un embarcador, ens indica la complexitat d’aquest territori de caràcter militar. Tot custodià per la 2a. Secció de la 3a. Companyia d'Infanteria de la Comandància de Barcelona, durant la implantació dels carrabiners, sota la responsabilitat de l'Aeronàutica Naval. Des de l'interior del camp militar es podia anar a la rampa d'accés de l'embarcador i al contrari, és a dir, que la idea era poder carregar i descarregar mercaderies en vaixells ràpidament des de la zona militar, ja que allà desembocava la carretera de la Volateria.

Al llarg de la seva existència va ser utilitzat com accés des del mar fins a la zona militar, per part de personatges i militars com de mercaderies i explosius. Potser la seva ubicació al Remolar ha fet que hagi perdurat, malgrat estar fora de la zona militar però dintre del domini de la Comandància de Marina.

El Club Marítim Prat: una història pendent

A finals de la dècada de 1960, el Club Natació de Barcelona, era l’entitat pionera que aglutinava el major nombre de patins de vela. Però també hi eren el Club Natació Badalona, el Club Nàutic Sant Pol de Mar, el Club Nàutic Masnou, el Club Nàutic Calafell, el Club Nàutic Lloret de Mar i el Club Nàutic del Prat.

Malgrat tot, al Prat hi han notícies documentades de les llargues travessies amb rústics catamarans, que es feien des del Club Nàutic de Barcelona remuntant el Riu Llobregat als anys 30. També és ben curiós, però una realitat, que a finals dels anys 60 el Saló Nàutic Internacional feia una demostració de regates a l'Estany del Remolar, per promocionar les possibilitats del yachting lleuger.

Del Club Nàutic del Prat es recorda sobretot que a inicis dels anys 70 fins a la mort del dictador Franco, es celebrava el trofeu Samaranch, com a reconeixement del pas per la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports de Juan Antonio Samaranch.

Però va ser l’intent de diferenciar-se de l’antic Club Nàutic del Prat, que es va fundar el Club Marítim Prat a finals de la dècada de 1970 –oficialment al 1982-. Amb una intenció de caire esportiu en pesca, patinatge, vela i moto nàutica. Curiositats de la vida, a l’igual que a la dècada de 1950, quan la Colònia Casanovas, va ser acusada de ser un focus de barraquisme i van procedir al seu enderrocament, el Club Marítim també va estar acusat del mateix, davant l’amenaça de no poder evacuar les aigües residuals.

La seva ja antiga seu estava dintre de la zona no urbanitzable, a unes passes l’actual CRAM, aquest classificat dins de zona urbanitzable no programada, és a dir, dintre del límit del sistema general aeroportuari. Per tot això, el Club Marítim Prat ha perdurat, les seves instal·lacions, fins aquests dies ja que actualment ha passat a la nova seu del Centre Municipal de Vela.

Actualment, l’èxit estarà garantit dins de la nova seu que és el Centre Municipal de Vela. Però, on quedà tot aquest patrimoni immaterial? I de la memòria històrica dels seus socis?, on queden les anècdotes fins arribar aquest punt?. Ara és el moment, de poder registrar aquesta efímera història i recollir els testimonis dels patiments, vivències i tot allò que és susceptible d’esfumar-se o de ser oblidat davant la memòria fràgil de l’ésser humà. Encara queda reconstruir la seva història.

Zona neutral. La platja del Prat i l’intent de destrucció del seu litoral al 1901

La història de la platja del Prat ben mereix un llibre. A passat per tantes vicissituds i anècdotes que algunes podien haver canviat el rumb de l’actual gaudiment estiuenc. Per la seva posició estratègica, el Prat ha aglutinat molts serveis de la ciutat de Barcelona. Al 1901, el Foment del Treball Nacional de Barcelona va proposar seguir els models d’Hamburg, Copenhaguen i Gènova de crear un Dipòsit Franc. Per aquest motiu, el Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat espanyol va delimitar un total de 4.000 hectàrees per al comerç.

Al Prat li pertocava el canvi de tot el seu litoral, a més d’aprofundir el Riu Llobregat per tornar a ésser navegable. Però no només això, ja que l’Estany del Remolar aglutinaria els vaixells de grans tones, a mode de port de mercaderies, i per enllaçar amb la ciutat de Barcelona es pretenia realitzar canals transversals (creant una trentena d’illes per albergar dependències industrials i magatzems). L’interès d’aquest projecte era poder comercialitzar amb el mercat de l’Amèrica Llatina. L’alt cost i l’augment portuari d’altres zones d’Espanya van fer difuminar aquesta pretensió.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Prat, "prats" i altres curiositats

Des del segle X el delta del Llobregat ha estat un territori conreat i aprofitat pels seus recursos. Malauradament, des d’una òptica barcelonina, les propietats feudals anaven creixent, amb la proporció a mode d'onada de donacions i vendes d’un territori d’explotació agrícola i ramadera relativament nou. Des del control de Montjuïc, a partir del seu Castell de Port, i la influencia amb l’estany del Port, al segle XIV es veurà un augment recaptatori als anomenats "prats" i també a l’altre vessant de la muntanya, tocant a l’actual barri del Poble-sec. D'aquesta apropiació, el mot que apareix als documents, fa referència als "prats", d’aquí que alguns historiadors varen confondre aquest topònim amb les terres de l’Hospitalet (Santa Eulàlia de Provençana) i del Prat. Malgrat tot, responien a terrenys de l’actual Zona Franca i la Marina barcelonina en el seu origen. Al 1323, la ramaderia barcelonina estava principalment ubicada al fossar dels jueus, davant les queixes, els consellers de la ciutat de Barcelona promulgaren un ban prohibint la pastura en aquest indret i que entressin a la ciutat, exceptuant “quels maellers pusquen tenir lur bestiar en lo Prat fexuriat et en lo Fossar dels Jueus”. Aquest va ser un al·licient perquè els ramaders barcelonins iniciessin un procés d’acaparament de territori, que en un primer moment significà la colonització de les terres de la Marina barcelonina, més tard Santa Eulàlia de Provençana -inclouent a l'actual terme del Prat- fins a arribar al Remolar (Sant Boi-Viladecans). No tot va ser una expansió consentida, ja que les disputes entre ramaders pratencs i sobretot pagesos prohibiren el pasturatge. Les tanques formarien part del paisatge pratenc, davant la invasió permesa per la ciutat de Barcelona.

La imatge presentada correspon als antics camps de Can Carlets a l'actual Eixample Nord.

Tendals de mar

Projectes, avantprojectes i estudis diversos sobre el pla d’ordenació del litoral pratenc varen inciar-se al 1903, quan l’enginyer Federico Armenter ja va voler crear una dàrsena a l’alçada de Can Tunis fins al terreny de la desembocadura del Riu Llobregat. Però no va ser fins al 1909, quan es realitzà un ambiciós projecte d’urbanització a la zona de Can Tunis fins al Prat de Llobregat. La presència del paludisme al front marítim marcarà una despreocupació per part de les autoritats municipals. Les nostres traces d’història, en moltes ocasions han estat condicionades per la pressió urbanística o capritxos d’un destí per la ciutat de Barcelona. Des de 1920, les platges de l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat varen ser considerades d’utilitat pública, i per ho tant annexionades al municipi de Barcelona, dins de la Zona Franca, al 1924. Per l’obertura de la carretera fins a la platja al 1930, i l’augment de residus a les platges de Barcelona, es va intentar crear a prop de l’aeròdrom de la Volateria un balneari. Això responia a que durant la dècada de 1920, s’instal·lava petits tendals i casetes itinerants a les platges pratenques; principalment, al sector militar a la zona de la Casa de Mar fins a la pineda de Can Camins. La pretensió de crear un balneari només era pels estius -sol·licitada per Ramón Pló i Ricardo Rodríguez-, amb la idea de fer negoci davant la construcció de casetes, dutxes, lavabos, etc. i en aquest cas tendals amb taules i cadires.

Cal dir que era un pràctica que a finals de la dècada de 1920 havia proliferat per part de barcelonins que s’instal·laven de forma -il·legal- al Prat. Aquest projecte esmentat era conegut com "Baños de Mar", que va ser dissenyat a tocar a l’aeròdrom i de l’Aeronàutica Naval. Davant la negativa, dos anys més tard, es va intentar crear un nou balneari a la platja anomenant-lo en aquests moments "Baños El Paraiso", entre el Remolar i la caserna dels carrabiners. Però en aquest cas, l’oposició d’Eusebi Bertrand va impedir la seva realització. Al 1933, la instal·lació d’un hotel-restaurant-bar a la Casa del Mar va fer proliferar tendals a la platja durant l’estiu. Fins i tot havien autobusos que anaven fins a les noves dependències lúdiques. Les oficines estaven situades al carrer Ganduxer al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els tendals –de mar- varen proliferar a les platges del Prat durant els inicis de la dècada de 1930, però l’oposició d’Eusebi Bertrand a les seves terres va fer desplaçar el turisme fins a la zona militar. També la negativa d'aquest turisme tant a prop de l’aeròdrom va ocasionar problemes per als militars enclavats i sobretot amb la Comandància Marítima. Durant la Guerra Civil, aquest turisme va desaparèixer i més tard durant el franquisme amb la creació del nou aeroport i la zona militaritzada del Remolar va trencar les aspiracions estivals de molts barcelonins. El topònim “tendal” -entorn a la ciutat de Barcelona- té un origen documentat al voltant de 1860. A finals del segle XVIII hi ha les primeres pràctiques de cases de banys de mar a la platja de la Barceloneta, però a mitjans del segle XIX els banys de la Barceloneta i de l’Astillero varen fer proliferar una nova activitat lúdica. Era crear casetes amb rodes i tendals per a protegir-se del sol. Pràctica que es va anant desplaçant a les platges de l’Alt Maresme, i que a la dècada de 1930 era una realitat al Prat.

"In terminio Lanera"

El delta del Llobregat s’ha format a partir de riuades i estanyols, per aquest motiu la primera menció documental fa referència a aquesta terra de llacunes –Lacunaria-. Actualment, l’estany del Remolar delimita els termes de Sant Boi, Viladecans i el Prat. Diferents estudis geològics mostrem que els estanys, mentre més allunyats de la desembocadura del riu Llobregat, més antics serien. Per tant, del nostre municipi, l’estany del Remolar, que ens marca un antic braç del riu Llobregat, es pot considerar el més antic. Després d’aquest, vindrien el complex Illa-la Ricarda-la Magarola, la Podrida i finalment la Messeguera. Amb quasi tota probabilitat durant la seva formació era un bé comunal amb l’aprofitament de la vegetació i pesca, que es va prolongar fins a les desamortitzacions al segle XIX. Per tot això, el nostre origen com a formació pratenca l’hem de situar al Remolar, quan es fa menció a l’estany de Lannarie i a l’antic curs del riu a l'any 965.