Malauradament, la xarxa de clavegueram del municipi del Prat correspon a la segona meitat del segle passat, i sobretot a les obres constructives efectuades durant l’inici de la democràcia. Les inundacions i els diferents precaris desguassos eren un constant i formaven part del paisatge quotidià pratenc. Les queixes de la pudor i la insalubritat de diferents zones provocà una reestructuració del panorama subterrani. Un dels interessants episodis de la nostra història és la desconeguda Colònia Casanovas, iniciada la seva destrucció durant els anys 1941-1942 pels problemes de no haver crear fosses sèptiques viables i els problemes de desguassos evidents. Això considerat com un fet puntual i una problemàtica del sector de la Bunyola, ens indica les petites fites perdudes per la gestió del clavegueram. Va ser davant les inundacions i la xarxa de clavegueram existent al Prat, que a finals de la dècada de 1960 augmentà el pressupost per la renovació total d’aquestes insuficients obres constructives. Responien a diferents obres puntuals i moltes d’aquestes estructures, no soterrades, provocaven problemes d’insalubritat. Aquest projecte municipal es va iniciar al 1967, però va ser sobretot al següent any que es varen realitzar les obres de la seva renovació. Malgrat tot, l’urbanisme creixent durant aquest període va fer que el clavegueram estigués en precari. Les vivendes baixes típiques del pla de reforma de 1916, donava pas a bloc de pisos davant l’allau de gent procedent d’altres regions i dels diferents nuclis de barraques de la ciutat de Barcelona. Això motivà la instal·lació d’una nova xarxa de major caudal. Abans del 1988 quan l’Ajuntament del Prat aprovava la constitució d’Aigües del Prat, S.A., al 1968 la idea del consistori pratenc era poder “municipalitzar” la maquinària i el personal de servei, davant l’amortització d’aquest sistema. El problema del desnivell i de la poca pressió del clavegueram varen donar resultats greus i un cost elevat davant la problemàtica existent. El problema era on anava a desembocar les aigües residuals, intentant canviar la vinculació amb el riu pel mar.
Malauradament, la xarxa de clavegueram del municipi del Prat correspon a la segona meitat del segle passat, i sobretot a les obres constructives efectuades durant l’inici de la democràcia. Les inundacions i els diferents precaris desguassos eren un constant i formaven part del paisatge quotidià pratenc. Les queixes de la pudor i la insalubritat de diferents zones provocà una reestructuració del panorama subterrani. Un dels interessants episodis de la nostra història és la desconeguda Colònia Casanovas, iniciada la seva destrucció durant els anys 1941-1942 pels problemes de no haver crear fosses sèptiques viables i els problemes de desguassos evidents. Això considerat com un fet puntual i una problemàtica del sector de la Bunyola, ens indica les petites fites perdudes per la gestió del clavegueram. Va ser davant les inundacions i la xarxa de clavegueram existent al Prat, que a finals de la dècada de 1960 augmentà el pressupost per la renovació total d’aquestes insuficients obres constructives. Responien a diferents obres puntuals i moltes d’aquestes estructures, no soterrades, provocaven problemes d’insalubritat. Aquest projecte municipal es va iniciar al 1967, però va ser sobretot al següent any que es varen realitzar les obres de la seva renovació. Malgrat tot, l’urbanisme creixent durant aquest període va fer que el clavegueram estigués en precari. Les vivendes baixes típiques del pla de reforma de 1916, donava pas a bloc de pisos davant l’allau de gent procedent d’altres regions i dels diferents nuclis de barraques de la ciutat de Barcelona. Això motivà la instal·lació d’una nova xarxa de major caudal. Abans del 1988 quan l’Ajuntament del Prat aprovava la constitució d’Aigües del Prat, S.A., al 1968 la idea del consistori pratenc era poder “municipalitzar” la maquinària i el personal de servei, davant l’amortització d’aquest sistema. El problema del desnivell i de la poca pressió del clavegueram varen donar resultats greus i un cost elevat davant la problemàtica existent. El problema era on anava a desembocar les aigües residuals, intentant canviar la vinculació amb el riu pel mar.
A finals del segle XIX, el Prat de Llobregat amb la instal·lació del Canal de la Dreta va anar augmentant els casos de les febres intermitents, ja que en els seus inicis no es va proveir dels desaigües necessaris. La construcció hidràulica va ser realitzada al 1859 per Eusebi Soler, de la qual motivà el creixement econòmic i demogràfic de la població. El cultiu de secà va donar pas a l’agricultura de regadiu. Les filtracions i l'augment de l’aigua, que inundà els camps pròxims, va ser un impediment per a les tasques agrícoles. D’aquí l’inici de la construcció de pous artesians. El primer va ser construït amb una profunditat 45 metres.