Plaça Blanes i Cal Miquelet del Serra

La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra al 1976. Ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc, són detalls que marquen però alhora trossejant el territori. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi.

Amb el creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina- amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud-, ja iniciat a mitjan del segle XX, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra. Masia amb moltes modificacions però d’una extensió de setze mujades conreades. La ubicació de la masia es trobava a l’actual Plaça Blanes, inaugurada per la Festa Major al 1982, després de reclamacions i lluites veïnals.

L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. Actualment, la nova inauguració de la plaça Blanes, com totes les modificacions arquitectòniques, comporta en alguns casos satisfacció, menyspreu o indiferència, però a vegades també enyorança. Interessant les aportacions que s’estan vivint recordant els jocs infantils, les reivindicacions, les anècdotes o el seu passat agrícola. Però el que sorprèn encara més, és l’oblit de Cal Miquelet del Serra en el nomenclàtor al voltant de l’actual plaça.

Escola de la Papelera. Records passats d'una part de la infantesa pratenca

Una de les curiositats del Prat és que molts edificis parlen per si mateixos. La càrrega històrica de molts d'ells s'incrementen a partir de tota l'aportació de records i historietes dels diferents pratencs i pratenques que gaudiren de les seves estructures. Avui dia, queda com un edifici abandonat a l'espera; malgrat tot, semblaria més una residècia enigmàtica que una antiga escola, i encara menys una escola vinculada a la Papelera Española.

L’escolarització pratenca es va esdevenir al segle XVIII, arribant el primer mestre al 1724. La industrialització també va condicionar i reforçar l’ensenyament, ja que molts pagesos no podien enviar els seus fills a l’escola perquè la mà d’obra al camp era més important que l’aprenentatge.

L’escola de la Papelera es troba ubicada al carrer Nicolás Urgoiti núm. 40-44, a l’antiga finca del Mas Amigó i a tocar amb l’antic escorxador abans d’instal·lar-se la fàbrica paperera. Aquest va ser construït al 1877, en un punt estratègic ja que era l’antic camí del Pont que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona. Fins i tot, l’antic i desaparegut camí de la Barca passava quasi per davant. Recordem que la Papelera Española va ser construïda al nostre municipi entre 1917 i 1919, i aquesta casa era una torre residencial projectada dins de la reorganització urbanística d’aquest sector per part de Josep Flaquer. Tot canvià, fins que al setembre de 1930 s’inicià el procés de canviar l’habitatge per una escola de nois per als fills dels treballadors de la fàbrica. Aquest recinte transformat en una escola va ser dirigida per Jesús Ortí i Martí. El carrer que puja en direcció nord, cap a l’actual Eixample Nord està dedicada a la seva persona.

L’acomiadament d’un treballador també comportaria la pèrdua de la plaça del seu fill a l’escola, malgrat que hi ha un índex molt baix d’aquests casos. Fins al 1983, l’Escola funcionà. L’edifici constava de dues plantes per a l’ensenyament amb un total de 80 places. L’escola no tenia biblioteca ni menjador i el jardí era utilitzat com a pati amb un cobert reutilitzat com a gimnàs.

La torre residencial va passà a escola, el seu jardí a pati per a la canalla, i avui dia l’edifici espera una millor fortuna que l’antiga fàbrica. L’edifici està protegit per l’ajuntament al seu catàleg, també el seu entorn, com l’arbre de l’entrada ple de records de la infantesa de molt pratencs.

Detalls d’un Remolar al segle XVI

És curiosa la problemàtica de l’origen del Prat a l’actualitat. A partir dels diferents estudis històrics i la manca d’un anàlisi exhaustiu dels nostres orígens, s’ha vist revaloritzat l’espai de la Plaça de la Vila com part de l’incipient nucli del Prat de Llobregat. La curiositat radica en què els orígens de la Llanera del segle X o el Prat de Llanera no es trobaven al nucli, si no a la zona de l’Albufera entorn a l'actual aeroport. La nostra història cal trobar-la a l’espai compartit actualment, per Sant Boi –sense sortida al mar- i Viladecans, justament al Remolar.
Però més enllà d’una considerable problemàtica històrica per la manca d’estudis, fins al segle XVI la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni, és la toponímia pratenca. Hi han de molts importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el propi paisatge urbà per descontextualitzar el medi. És podria afegir el Remolar.

Ben cert, o no, és que a l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan de singular com de peculiar. Però deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’un altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fura, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle XVI. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle XVII, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar.
Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle XIX, hi han tantes masies i torres al segle XVI que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així ho era. En aquest cas fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobava ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar a l’Estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal. Una activitat molt pratenca i oblidada, que només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. A l'actualitat completament desvirtuat per l'aeroport i pel benefici estiuenc.

Eixample Sud -Cal Ribes i Cal Silet-

L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.

Associació de Veïns Llevant (1967)

L’Associació de Veïns Llevant va ser fundada al 1967, un any marcat per la transformació del Prat arran l’augment de les obres i infraestructures del municipi. Ben poc conegut és el barri de Llevant, per la minsa projecció i identificació d’ésser un lloc diferenciat. La falta de fites urbanes ha fet que els qualificatius d’aquesta zona siguin els seus vials o els seus comerços. L’associació es situa i intenta organitzar el sector entorn al carrer de la Carretera de la Marina. Però, cal dir que la defensa de la gent d’aquest barri ha anat en augment, amb una proliferació d’activitats lúdiques i educatives envejables. I amb una programació anual de considerable resposta pels habitants pratencs de Llevant, ja que s’ha consolidat com a referent per la seva festa major. Manca la consciència de pertànyer a un barri identificatiu, malgrat que els límits també semblen coincidir amb altres associacions properes. Però tot això, enforteix encara més la defensa d’un indret que ha vist augmentar el seu sentiment i convivència davant una zona respectable per la qualitat de vida i serveis. La seva seu al carrer de la Carretera de la Marina núm. 53 sembla un referent i aglutinadora de la generació que va poblar per primer cop aquest espai. Només amb el treball i esforç es podrà fer una consciència de barri, front altres sectors de la ciutat.
L’associació va ser inscrita el 28 de gener de 1967, dins del núm. 536/1 com a Asociación de Vecinos de Llevant del Prat, sota el foment i defensa dels drets cívics, socials i de la persona.
Des del segle XII, el risc del llevant pratenc davant les inundacions del riu s’anà repetint els seus desastres. L’anomenat Prat deçà l’Aigua –delta de llevant- estava desatès per manca de terraplens i murs de protecció al riu del Llobregat amb el límit del camí del Sorral, on actualment hi ha la ronda de Llevant. Justament és aquest lloc, una de les àrees més poc poblades per masies a l'època moderna, fruit de les constants inundacions. Des de Cal Saio fins a Cal Muts del Serra Nou no hagués explotacions agrícoles, un paratge cultivat però no colonitzat, com a resposta i el temor del riu.
La història del barri començà amb la immigració de la dècada de 1960, ja que va fer augmentar aquesta zona d’habitatges, teixint un barri nou que ha anat retrobant-se amb la seva pròpia història. Quan es formà l’associació de veïns, al 1967, a l’estiu s’inaugurava la primera fase del barri de Sant Cosme i s’aprovava el pla parcial de Cal Saio, demostrant la necessitat de vivendes i de l’activitat industrial.
Com ja hem comentat, l’eix vertebrador de Llevant semblaria que és l’antic camí del Sabogal, és a dir, l'actual carrer de la Carretera de la Marina, que marca un món tan peculiar com a singular. La potencialitat d’aquest barri, sempre en progressió, li doten d’una mirada diferenciada de la resta de barris. La seva gent i els seus interessos fan carismàtica a aquesta zona, que ha vist com poc a poc el Llevant va bordant la seva pròpia història.

Cavalleria i cavalls pratencs a finals del segle XIX

Principalment, la unió dels cavalls amb el Prat va iniciar-se al segle XIX. La documentació sobre els propietaris de l’Albufera i la Bunyola al segle XVI, mostren que varen optar per aquest animal de tir, però va ser, el cost d’aquests animals que van decidir-se per la substitució pels bous davant la seva fortalesa i garantia econòmica. Aquest bé primordial per a les tasques agrícoles, que representava la cavalleria, va arribar al seu màxim durant la Guerra del Francès al Prat a inicis del segle XIX. Els pagesos pratencs varen aprofitar-se del conflicte bèl·lic, subministrant palla tant a l'exèrcit espanyol com a l'exèrcit francès. Moltes vegades obligats i altres sota amenaça varen enriquir-se davant la desoladora guerra que va marcar als pratencs i disminuir la seva població. La palla entregada era per poder alimentar a la cavalleria dels dos bàndols militars. Durant les lluites inicials, els cavalls varen ser considerats armes de guerra i de transport, per la qual cosa varen apoderar-se de tots a la zona deltaica. Però, va ser sobretot a la segona meitat del segle XIX, quan les anades i tornades a la capital de Barcelona anaven en augment, cosa que provocà les queixes dels vials i dels conseqüents problemes econòmics. Les demandes dels camins varen arribar al seu màxim a partir de 1863, on els animals de tir i els cavalls patirien les conseqüències d’un estat lamentable de la xarxa viària. Com a mal menor, i davant les queixes pels vials, els propietaris amb carros, varen ser obligats a la reparació del terreny. Per la qual cosa, els animals de tir continuaven essent un bé per al municipi davant el condicionament dels terraplens, tapant forats i portant terra per anivellar el terreny. Els cavalls no només han representat un vincle amb la terra a partir del seu treball agrícola, ja que el seu treball amb els camins ha estat una necessitat a finals del segle XIX.