Cal Patrici

Després de la devastadora guerra del francès al 1814 i amb l'eliminació de masos vora el riu, s'iniciaria la construcció a la Bunyola de Cal Patrici, mantenint la concepció defensiva amb la nova creació d'una torre i edificant per fases un conjunt de 5 cases. El creuament de camins d'origen medieval on estava situada li dotava d'una gran importància. Amb l'excusa d'estar afectada pel port de Barcelona i pel seu estat de conservació va ser enderrocada el 1970, perdent un dels masos més grans del municipi del Prat.

El mas fortificat Guitart o Guinart

Durant els segles XII i XIII, el sector conegut com l'Illa de Banyols, antiga propietat de Provençana, s’instal·laren un seguit de torres defensives davant les incursions i atacs al litoral per part de pirates i bandolers. El topònim “llampegada” o “eslampegada”, que de ben segur feia referència a torres situades a la costa és present a l’indret referenciat, amb la intenció de defensar l’àrea pròxima a la ciutat de Barcelona. Seria al llarg del segle XII i fins al segle XV quan la família Guinart o Guitart instal·laria a la banda esquerra de la antiga desembocadura un mas fortificat en les seves terres plenes de llacunes i aiguamolls. Malgrat, la manca d'estudis històrics al respecte sobre aquestes defenses, les dades sobre els masos fortificats a l’actual Bunyola del Prat durant l’època baix medieval era una característica d'un territori dispers.

Cal Met Natrus

Cal Met Natrus o Cal Bombet es va construir a la primera meitat del segle XIX al districte de la Bunyola. Situada entre el final del camí de Cal Xeix i el camí de València, correspon a una masia de planta baixa, pis i golfes amb coberta de dues vessants a la façana principal. Els seus cossos annexos, magatzems, safarejos i el quasi perdut rellotge de sol presenten un temps allunyat de la importància de l’hàbitat en el qual va ser important. Malgrat el seu progressiu deteriorament es troba protegida dins del catàleg de patrimoni arquitectònic del Prat.

Camí de Cal Serra del Prat

El Camí de Cal Serra era un vial d’accés de servitud. Des de l’antiga carretera de la Bunyola era el pas per entrar a la desapareguda masia Cal Serra o Cal Miquelet del Serra, ubicada entorn a la plaça Blanes. L’obertura de l’actual carrer Lleida, malgrat projectat al 1916, no seria fins al 1951 quan es construís. A mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropià l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra.

Violència i terratinent al Prat del segle XIV

El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat-, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran entre altres.

A mitjan segle XIV, el mas dels Duran a tocar a mar amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb important inversions de capital. Amb 1387 tenia a la seva possessió una esclava de 25 anys en contraposició als esclaus majoritaris masculins de les veïnes masies. Però, la violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns aniran en augment. La sentència de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran al 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per la mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que poc a poc es convertirien en veritables terratinents.

Els guals o passos del riu Llobregat. Pràctica permesa fins a 1857

L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.

Hi han indicis dels ramaders barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle XI als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel Cap del Riu -desembocadura del Llobregat-, a l’igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les seves dificultats i mecanismes per travessar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port.

La pràctica recurrent d’aquestes accions i el creuament del riu per zones no permeses, va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Finalment, a mitjans de l’any 1857 es prohibiria els guals per creuar el riu Llobregat.

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

Medalla d’or i francs al Prat (1844)

Hi han episodis a la Història pratenca que sobrepassen els límits municipals. A l’actualitat hi han casos ben simplificadors de pratencs i pratenques que situen al Prat de Llobregat dins del context mundial.

Estem acostumats a històries i llegendes marítimes dels diferents pobles costaners de Catalunya. Al Prat també existeixen. Més enllà d’una llegenda, coneixem que l’últim Rei dels francesos, Luis Felipe I, al 1844 va felicitar a un grup de pratencs. El monarca va atorgar, a través del seu cònsol, una medalla d’or a Antoni Camps, com a testimoni de gratitud del govern francès per la seva valentia en el naufragi del bergantí francès Louis, a la platja del Prat de Llobregat. També als pagesos José Javier, José Castells, Juan Badia, Jaime Ventura, Mateo Serra i Luis Rosell li varen gratificar amb 100 francs per la seva col·laboració.

La història del Prat està plena de naufragis i salvaments a les seves costes, la llunyania del mar amb el nucli oferia un cert distanciament i despreocupació. Principalment, van ser els pagesos de la Bunyola, de l’Albufera i sobretot els del Cap de Riu que marquen el ritme històric de la costa pratenca.

Un tren a la Granja la Ricarda

El Prat de Llobregat com a municipi està en deute amb diverses persones, però si hi ha una família que destacaria aquesta seria els Bertrand. La protecció del seu terreny ha provocat un cert distanciament amb els pratencs i pratenques, però les transformacions i el pas del temps a les seves possessions són ben visibles. L’aïllament ha provocat errors històrics en quant a les mencions de les diferents cases que es troben, el desconeixement dels seus arquitectes, les estructures que integren l’espai, així com les relacions amb les noves famílies que han contribuït al creixement patrimonial del municipi.

Deixant de banda els problemes actuals amb la nova Granja la Ricarda, els treballs a l’antiga granja es van iniciar al 1909, amb la intenció de produir llet per abastir el mercat. Ja al 1911 amb ple funcionament i davant el problema de la xarxa viària, la família Bertrand inicià un procés de condicionament del territori. Malgrat tot, la presència d’aiguamolls feia inviable el farratge per a les vaques.

Per aquests motius, els contactes de l’Instituto Agrícola Catalán de San Isidro amb Eusebi Bertrand i Serra va afavorir les indicacions agropecuaris de l’àrea. A l’estiu de 1915 va crear un petit ferrocarril, que travessava integrament la seva finca. La intenció era poder transportar les terres per poder incentivar el trencament de les maresmes i així iniciar les tasques agrícoles. La peculiaritat d’aquest ferrocarril era que basant-se en vagons a l’estil miner, posseïen un desplaçament lateral pel buidatge de les terres. Els sediments en un primer moment eren recollits vora al mar, però la necessitat d’argiles va afavorir el buidatge a tocar al canal de la Bunyola. Això, era obligatori davant els precaris vials que existien en aquest districte.

Cal dir sobre els Bertrand, que les anècdotes i els rumors contradiuen la història familiar al nostre municipi, a falta d’un anàlisi històric de rigor.

Plaça Blanes i Cal Miquelet del Serra

La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra al 1976. Ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc, són detalls que marquen però alhora trossejant el territori. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi.

Amb el creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina- amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud-, ja iniciat a mitjan del segle XX, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjans de la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra. Masia amb moltes modificacions però d’una extensió de setze mujades conreades. La ubicació de la masia es trobava a l’actual Plaça Blanes, inaugurada per la Festa Major al 1982, després de reclamacions i lluites veïnals.

L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. Actualment, la nova inauguració de la plaça Blanes, com totes les modificacions arquitectòniques, comporta en alguns casos satisfacció, menyspreu o indiferència, però a vegades també enyorança. Interessant les aportacions que s’estan vivint recordant els jocs infantils, les reivindicacions, les anècdotes o el seu passat agrícola. Però el que sorprèn encara més, és l’oblit de Cal Miquelet del Serra en el nomenclàtor al voltant de l’actual plaça.

Barqueries al segle XIII: entre les autoritzacions reials als pratencs i l’encaminament de la fi del blat

La partició –Sant Boi i Provençana- de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic i per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie.

Els senyors feudals al delta varen atorgar als pagesos una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, conegut a la documentació com barqueries. A inicis del segle XIII, amb un societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avançament. També afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. Aquest detriment del la producció del blat, va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur enriquiment de les terres, pel seu abonament. En aquest moment, entrà en la documentació les peticions dels fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament, però igualment amb el món feudal a Banyols –Provençana-, quan es confirmaren que el rei Jaume era posseïdor de les terres al 1234. Tot la realitat documental era una altra cosa, ja que tot girà entorn a la seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les.

L'actual paisatge "masover" pratenc, com a conseqüència de l'explotació ramadera de l'Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera a tocar amb el terme de Sant Boi. A partir dels escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d'unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris.

Mobiliari present per a un futur històric

Al 1886 es va fundar la companyia Escofet y Fortuny, per Jaume Escofet, dedicada a la fabricació de paviments. Empresa barcelonina que poc té a veure amb el terme del Prat, si no fos pels seus materials. L’anomenada conquista de l’espai urbà al 1916, va fer que els seus paviments estiguessin present a les nostres voreres. Malgrat tot, la burgesia que habitava a diferents cases modernistes del Prat ja decoraven els seus terres amb paviment hidràulic a inicis d’aquest segle.

Dintre del procés actual en el qual vivim, en quant als elements que creen paisatges, trobem la presència d’un mobiliari ben peculiar. Prat mesa/taburete® corresponen a elements modulars que poden funcionar com a una unitat individual, però també combinats. El material emprat és formigó armat per a la seva duresa i pervivència. Aquest dissenyat per Mercè Llopis al 2003. Distribuït per diferents punts del municipi, la imatge correspon a l’actual àrea d’estada de la Bunyola, a tocar a Cal Ribes o Cal Dominguet.

El mobiliari actual del Prat forma part del procés urbanístic i històric en el qual vivim. En el futur aquests elements urbans formaran part de la història del segle XXI, malgrat tot, tenint garantida la menció Prat mesa/taburete®. Les passetjades urbanes pel territori per a la indicació del mobiliari més singular, pot ser considerat com un anàlisi històric-arquitectònic de les estructures que ens envolten.

Paludisme i carrabiners (1902)

A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionat important -per la pressió que exerceix Barcelona-, és l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofes amb la capital ha fet en alguns barris propers unir-se tan urbanísticament com culturalment. No posaré exemples per no caure en errors, però la fusió comporta il·lusió però també desesperació. Un dels valors per poder marcar aquesta distància, és la seva història i més encara els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, que han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La seva riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals.

Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa del municipi d’aquest procés, és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context històric ample. Tan de bo, seria reconèixer aquest lluita amb el medi, sobretot de la zona de la Bunyola, davant la malaltia. Un d’aquests espais per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte.

Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina arsènic i extractes amargs), que amb una dosi de 6 diàries durant dos setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, continuant la seva cura amb la dosi de dos diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida.

La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu. Juntament, amb experiments a Ostia i Cavallino-Treporti a Itàlia al 1901, i en Nona a l’antiga Dalmàcia al 1902; al Prat es varen realitzar al 1902. El resultat va ser sorprenent, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu tota aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918, van demostrar la seva ineficàcia en tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar –dipositat a l’arxiu del Ministerio de Defensa-, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle XIX i inicis del segle XX. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país. Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme.